Internet de proximitat: xarxa global, connexió íntima

VALÈNCIA. La premsa, quin poder! Què, qui, quan, on, per què, com. Preguntes  clau, el quid de la qüestió. Aquelles gazzetes que enxampaven els esdeveniments més sonats, sorollosos, donaren pas a diaris, periòdics, revistes... Defensa en paper de les postures ideològiques. Rivalitzant pel nombre de lectors i continguts. Grups de pressió, econòmics, polítics, religiosos, ben potents, deien la seua mitjançant estils ben diferenciats. Els periòdics arrebossaven els quioscos a les principals ciutats. Feien companyia entre titulars i primeres planes a les llaminadures d’èxit i a les clàssiques, a les cigarretes que es venien per unitats o en paquet, als cromos i als gelats si feia calor. Construccions mítiques que encara sucumbeixen en places i vies famoses d’arreu del món. Un mobiliari urbà que hagués necessitat respecte i cura a València. Ja no hi queden. Uns altres  més “nous”, com imitant l’estil original, se situen en llocs de pas sense massa personalitat. Tot canvia. Temps era temps. Ara també llegim a la xarxa. Pesquem les notícies en format digital. El periodisme, la disciplina que informa, que interpreta i també desinforma. 

Notícies objectives, esbiaixades, rigoroses, compromeses, no independents, perverses, manipuladores, verídiques, falses, sensacionalistes, tendencioses i aclaridores corren la brama entre ciutadans lectors, oients, televidents i cibers... Textos que narren esdeveniments recents, fets passats i de l’última fornada. Seccions diverses amb informació pròxima i llunyana. Columnes d’opinió, humor gràfic, publicitat, successos... Autors amb firma i prestigi, personals i impersonals.  Ai, la impremta i les seues premses, els artefactes per imprimir. D’ací ve el nom, la premsa. Impulsora, ves per on,  de la suada llibertat d’expressió. Reclamada, sense treva, al paper, a les ones, a la tele, a les xarxes... Controladors de l’opinió pública, els tabloides i llençols d’antany. Popurri  de formats per narrar les cròniques contemporànies de cada dia. 

La premsa digital llança al ciberespai els esdeveniments fortuïts, els successos puntuals que acoquinen sovint sense necessitat d’obrir la porta de casa a la recerca del periòdic. Lluny dels mitjans tradicionals, s’activen dispositius ben poderosos. Informacions carregades d’adobaments gràcies a les “noves”, no tant, tecnologies. Recordem quan “l’amenaça” digital anava de boca en boca. La premsa convencional, la del paper, feia creu i ratlla. No volia saber res, com si sospités que tenia els dies comptats. 

Un nou aire al periodisme s’ensumava, feia rotlle. Ulls com taronges dels més reticents a apuntar-se a l’inaudit “perill”. La nova manera de tractar les news amb molt de reforç multimèdia. Les xarxes de comunicació feien i desfeien a tort i a dret. Venien per quedar-se. Les edicions digitals s’ho menjaren tot en un dia. Picaven alt. Rotatius redissenyats, innovadors, amb continguts de tota mena. El paper ho aguantava tot. La xarxa més, prou més. 

Els nous mitjans proposen reflexions i controvèrsies. Discussions acalorades i crits de gol si toca. Tot  instantàniament, molt soluble, sense escalfar. Espais diversos i variats per llegir. Noves àgores inesperades impulsen situacions surrealistes i poc assembleàries. Desencadenen moments estranys en directe, en viu, només amb el telèfon al rest. T’assabentes en temps real i si cal, s’amplia el tema. Crides, ensenyes, mostres la notícia, busques informació auxiliar, l’amplies, tot sense diferir. Creem els nostres hipervincles personals. Adobem amb espècies estimades la hipertextualitat i posem banda sonora. Escrits de tota mena, sintetitzats, clars, efectistes, còmplices del nostre enginy electrònic. Amb l’última proposta tecnològica, a la tauleta, a la pantalla de l’ordinador, al mòbil o a la televisió. Ben multimèdia. Un plaer escodrinyar amb interès notícies diverses amb varietat de plataformes, amb la interactivitat ja incorporada als hàbits adquirits. El plaer del cafè amb llet, amb molta llet, mentre espigolem la informació diària, la dosi requerida navegant amb 4G o Wi-Fi. Connectats sense fils. 

La informació digital movent fitxa. Augmentant el nombre de lectors segons el Baròmetre de la Comunicació. La xarxa té gana. És fartona i insaciable. Canvia la manera de fer informació, transforma també la forma de consumir-la. La narrativa multimèdia al poder.

Traspassem la frontera de la notícia,  dels documents del periodisme digital, amb amics i coneguts. Creuem quilòmetres només amb el palpís del dit. I en això estem.  Ara un nou mecanisme en marxa, una nova manera de connectar i comunicar, de trobar i retrobar. De cercar allò que inspira una notícia, que evoca una idea, que suggereix una proposta... La culpa és del txa-txa-txa que cantava Gabinete Caligari, un grup dels 80? No. La “culpa” és de la premsa digital. 

Valencia Plaza ha posat al meu abast un fet insòlit, inesperat i dolç. Inimaginable i alhora viable, real. Un mecanisme nou de retrobament, amb influència directa de les xarxes socials. València, quina paciència, el nom d’aquesta secció, ha engegat la memòria d’uns lectors que existien i que han homenatjat els records juvenils. L’article La Panolla de Proust ha estat el detonant de l’encontre després d’alguna dècada.  Emocionant, increïble el “poder” del discurs multimèdia.      Els sentits potenciats amb l’enllaç “hipertextual” de l’adolescència. El poder digital! La probabilitat de triomf de la recerca prova “l’èxit personal” de l’article, de la categoria dels amics i de la xamba dels estius al “paradís”.  Valencia Plaza ha deixat via lliure a la memòria d’una colla de lectors. L’atzar ha posat les condicions per tal que una sèrie de fenòmens aterren al nostre entorn més íntim i s’enlairen.

Costums de lectura, potencialment diversos, han botat la frontera creuant cavallons i tarongers més enllà de la xarxa, al peu de la Serra de les Agulles. Fenòmens lligats a la sort i a la premsa digital han fabricat un nou relat audiovisual, ara en 3D. Dècades pel mig per retrobar l’estima en stand by, com adormida per la basca i el ponent de la Barraca d’Aigües Vives. Rafa, Pepe, Fernando, Edu, Juan, Joan, Lidia van arribar puntuals. Uns altres imprescindibles també vindran a la pròxima. Ací, no s'acaba! L’era digital ens ha sincronitzat. Ens ha fet coincidir al mateix lloc i coordenada? Ens hem buscat? Sí. Interconnectats per Valencia Plaza i per WhatsApp. En marxa la memòria i el plaer de l’estima, del record de la “panolla proustiana”. Receptors amb l’itinerari marcat. Capbussats en els documents de la memòria, viscuts amb intensitat adolescent. 

La cita va estar al lloc habitual, a l’antiga estació del poble. L’amistat per sempre lligada a les vies del ferrocarril sense trens, que mai no coneguérem en marxa. D’uns trens que diuen que arribaven al mar de Dénia creuant la Ribera. Junts al recer de la palmera, a la “sal” de les pipes que ara ja no menjàvem. Fascinats per la reflexió d’ones sonores, per la sintonia que llançava la màquina de discos amb cançons dels 70, com un eco. Dissabte 4 de novembre tots vàrem arribar a hora. Aquesta vegada sense bicicletes. No es lloguen BH plegables! L’emoció viva és digital i analògica. Ininterrompuda, amb paella cuinada a llenya de taronger. Aquella nit de lluna plena, desbordants de sensacions intenses, no furtarem melons d’Alger. Sabíem qui érem.