Hi ha feminazis, maxirulos, princeses i superherois al cinema i la televisió?

VALÈNCIA. Es reconeixeria vosté com a ‘feminazi’ o ‘maxirulo’? I com a ‘princesa’ o ‘superheroi’? En llegir estes paraules, ens ve al cap un estereotip, un personatge que podem reconéixer al nostre voltant. Els mitjans de comunicació, el cinema, els videojocs, la publicitat o Internet reprodueixen estos patrons milions de vegades per segon a la velocitat de la llum, calant en el públic, fins i tot, de manera inconscient. Però un grup de sis alumnes del Màster de Gestió Cultural de la Universitat de València s’ha proposat analitzar en una jornada de debat la influència dels estereotips de gènere al sector audiovisual dels anys 90 i 2000. “És la societat la que influencia al cinema per a què existeixen estos rols? O és el cine qui influència a la societat?”, planteja com a punt de partida Anna Andrés, membre de l’equip.

“En els últims temps hi ha hagut una evolució molt important dels rols femenins i ara apareixen personatges de dones molt més fortes, protagonistes no subjugades als homes i que ja no son “mujeres de”, “novias de”, “madres de” o “hijas de”, analitza. Emprant com a eines el debat i la sociologia, el dia 16 de novembre a la Facultat de Geografia i Història, estudiaran també els models masculins al cinema i la televisió, uns estereotips menys investigats. “Com que no podem lluitar contra el terme, anem a tractar de canviar el significat”, explica.

Baix el títol, “Princesas, feminazis, superhéroes y machirulos”, Capitolina Díaz Martínez, Catedràtica de Sociologia de la Universitat de València i exdirectora de l’Associació de Dones Investigadores i Tecnòlogues; Juan Antonio Rodríguez del Pino, antropòleg i doctor en Estudis de Gènere; Antonio Agustín García, professor i investigador en sociologia a la Universitat Complutense de Madrid i Àurea Ortiz Villeta, professora d'Història de l'Art de la Universitat de València i membre de l'equip de la Filmoteca de València, plantejaran el debat. En acabar, Alicia Moragues, activista lligada al feminisme dinamitzarà un taller per reconéixer rols i estereotips de gènere.

“Feminazi és molt fàcil de definir: no existeix. És un concepte que es gasta com a insult per part dels masclistes. Princeses sí que hi ha moltes com a model típic: una dona intocable, etèria, amb una posició idealitzada que al final suposa una esclavitud perquè no són reals”, assegura Àurea Ortiz, professora de la Universitat de València. “El superheroi no és només que una màscara, una armadura que els homes ens posem i que no forma part del que som. Els maxirulos no són només que una contrareacció al que existeix d’homes que no volen la igualtat”, conta Juan Antonio Rodríguez del Pino.

“Als homes se’ns ha venut la cabra del rol del superheroi: ha de ser atractiu, ha de poder amb tot, ha de tindre un cos escultural perquè ha de salvar el món i si cal s’ha de partir la cara. Este clixé en el cinema està súper ben representat, des de James Bond fins a Torrente, en el cas espanyol”, critica. “Torrente, una de les pel·lícules més taquilleres, és un model, un personatge de superheroi atractiu per a molta gent. Dels milions de persones que van a veure-ho és difícil que totes tinguen la visió crítica de buscar la ironia: alguns s’han de sentir representats”, critica.

 En els darrers anys les dones han anat conquerint rols tancats per als homes. “La gent veu als cinemes pel·lícules d’acció de superherois i amb protagonisme masculí en un 80%, on les dones ocupen un lloc molt secundari. Però estan sorgint noves superheroïnes com per exemple Wonder Woman, Imperator Furiosa, les Vídues negres... I pense que este temps on la gent busca superherois necessitem més d’estos personatges femenins, sobretot, perquè el cinema de superherois no va a desaparèixer”, explica Àurea Ortiz.

Davant qui diu anar al cinema per no pensar i desconnectar la ment, Ortiz planteja una reflexió. “Hi havia tradicionalment tres institucions educatives: la primera és la família, la segona és l’escola i la tercera era el nostre grup d’iguals. Però ara s’ha afegit una quarta, que són els mass media, el cinema, els videojocs, internet...”, explica Juan Antonio Rodríguez. “Hem de ser conscients que el cinema crea opinió, estereotips i discursos constantment. El cinema està contant coses molt importants sobre la posició de l’home i la dona i quines coses podem o no podem fer”, afegeix la professora Àurea Ortiz.

“El cinema mostra molts arquetips que són figures pures, que és blanca o negra, que no treballen la franja dels grisos i a la gent els resulten molt atractius i molt interessants”, conta l’especialista en masculinitats. “El cinema és molt divers però la gent només veu el cinema mainstream i costa molt dur altre tipus de pel·lícules a les pantalles. I és en este altre cinema on estàn els personatges més elaborats”, afegeix Àurea Ortiz, membre de l’equip de la Filmoteca de València.

Amb un mercat cautiu on Hollywood dedica milers de milions a promocionar determinades pel·lícules, és difícil fer entrar nous personatges. “M’agradaria dir que sempre que les dones són guionistes, directores o productores creen personatges femenins més reals, però és veritat que hi ha productes com les 50 obres de Grey o la Saga Crepúsculo, novel·les creades per dones i que donen una visió totalment nociva amb la plaga de l’amor romàntic que marca que has de trobar un príncep blau i entregar-se a ell per sinistre que siga”, critica Àurea Ortiz. “Estet és un model que resulta molt atractiu i cala també perquè no hi ha un contra model. De vegades em sorprenc trobant algun personatge concret que sí que reflecteix altres maneres de ser home. Però són anecdòtics i escassos”, precisa Juan Antonio Rodríguez.

El boom de les plataformes online de consum de cinema i sèries ha revolucionat el mercat i encara que queden exemples plens d’estereotips, les expertes asseguren que hi ha motius per a l’esperança. “Hi ha moltes series amb protagonistes femenines guanyant premis i triomfant. I moltes actrius s’han refugiat ahi per poder crear altre tipus de ficcions. Per exemple Bil Little Lies on Nicole Kidman i Reese Witherspoon són productores, és magnífica i funciona”, detalla Àurea Ortiz.

Que arriben a la televisió, no obstant, continua sent un repte. “Per exemple, la sèrie “Aquí no hay quien viva”, els meus nebots de 8 anys ho veuen i es parteixen de riure amb això. I no hi ha cap control perquè ho repeteixen mil vegades en les diferents cadenes dels oligopolis com Atresmedia o Mediaset i s’amplifica el missatge”, critica Rodríguez. “I és una enorme irresponsabilitat que estos models estiguen arribant a adolescents”, afegeig Ortiz.

Per ambdós, el camí cap a la igualtat en els models de personatge en l’audiovisual es farà a poc a poc. “Encara ens queda molt a fer perquè els homes hem de comprendre que hem de baixar del pedestal on estem. I qui vol renunciar als seus privilegis?”. Si no es treballa amb els homes des d’un posicionament positiu i se’ls fa participar de la lluita per la igualtat, ho sent molt, però és una lluita fracassada”, assegura. “Queda molt per fer encara però ja hi ha exemples de dones escrivint i dirigint i jo sóc optimista perquè estos models de personatges femenins forts i inteligents que també estan arribant a la gent més jove”, afegeix Àurea Ortiz.

El futur en este camp sembla clar: “Hi haurà resistències i serà difícil, però és completament imparable açò”, diu Ortiz. “La igualtat és imparable i serà la propera revolució real d’este segle”, vaticina Rodríguez.