VALÈNCIA. No me’n sé avenir amb tanta estupefacció. Vivim en un estat d’espatarrament, d’atoniment constant. Obsessions viscerals suren a la superfície en aquests moments de més enllà del 2000. No sé si estem a punt per assimilar la magnitud immensa, en llargària i amplària (sense considerar-ne cap gruix), d’aquest apoderament d’idees, de preocupacions ansioses, d’inquietuds heterogènies... Infinitat de reaccions del que passa, confitades pel confinament, abasteixen les tribulacions de la setmana i fan esvalotar el galliner. Posem adjectius, sovint maquillats, a les cabòries que ocupen per endavant el nostre estat psíquic, les afliccions que impedeixen veure-hi clar. Emocions sostingudes i persistents que experimentem i expressem de forma subjectiva. Turments a banda, la societat, en aquests instants de xafogor emocional i preestiuenca, té l’ànim absorbit. Suportem capficats, moltes hores al dia, interpretacions de dimensions desmesurades davant el poc consens intel·lectual i estètic que ens envolta.
Com envege les actituds d’indiferència, la fredor dels insensibles que ens bordegen. Aquestes persones amb l’afecte congelat s’allotgen a quilòmetres dels pactes de tendresa i productes derivats. Jo sempre reste glaçada davant d’individus tan pragmàtics i calculadors que aparentment semblen inofensius. Éssers que sobreviuen en constant defensa davant la quotidianitat, que saben com i quan manifestar-se per guanyar terreny. Els “glaçons humans” gestionen, probablement, les frustracions, amb una apatia sense riscos, sense apassionament. Com és possible? Si fins i tot els equins s’emocionen! Tothom haurà vist aquests dies com s’estremia la burra malaguenya Baldomera. Només reconèixer la veu familiar d’Ismael trotava i bramava amb emoció després de mesos de confinament. Xarxes i mitjans recollien aquest sentiment tan burro i humà. Ja veieu, a la vida hi ha persones asprives que galopen i rucs sensibles que caminen.
Diuen les previsions que la temperatura interior d’insatisfacció pujarà amb els graus de l’estiu i això encara farà que suem la cansalada una mica més. Als suspicaços ni el fred ni la calor els altera. Es coneix que arrosseguen un trauma de per vida que els dibuixa aquesta personalitat de glaç. Davant de situacions extremes s’organitzen de manera metòdica i independent. Callen i observen amb morbo addicional, d'estar per casa, segons les circumstàncies. S’estalvien haver de donar dades personals, posar al descobert el seu pas estudiat a consciència. Això és tenir la intel·ligència al seu servei, usar-la en benefici propi, amb previsió i tenacitat. No importa el temps si la finalitat és una inversió que rau a favor. Com a valor afegit, aquells caràcters gèlids i calculadors que passen pel camí desapercebuts, que no senten ni pena ni glòria, encara dupliquen el profit perquè tot fa olla. A la resta dels mortals, els que no lluïm o deslluïm aquest tarannà, normalitzar els valors físics i psicològics després de les mascaretes ens costarà moltíssim, ens farà fugir la son.
L’estupor ens amera, de moment, a dos metres de distància dels altres. Aquest estat de no donar crèdit ens destorba a mans plenes. La ciutat ens maltracta sovint, els governants abusen de la confiança, els diaris infravaloren els lectors, el mal gust de disseny s’apodera opac i sense escrúpols dels districtes. Les impressions fortes apareixen a un article d’un periòdic, a les opinions, a un racó mig amagat de la pàgina d’actualitat, a una piulada... La sorpresa ens arriba pengim-penjam. En funció de com ens deixen d’estupefactes els cops d’informació les paraules s’escapen exclamant, escridassant, esvalotant, protestant... Són les sensacions endormiscades a primera hora, de matinada.
Sembla que la pandèmia ha fet malbé el criteri, la justa percepció d’allò que ens afecta. Beure's el seny és l’aspiració? És símptoma o seqüela? I no donem cap oportunitat a la serenitat del trellat? Justament ara que la pol·lució ja no embriaga de mala manera? La natura respon i s’escolta. Canta de bell nou aliena als crits de la fam, de la por, de la mort dels ciutadans del món, i els de València també. En aquesta societat desbaratada i estafada el factor sorpresa fa el reclam i trenca esquemes, s’apropia i acapara la nostra atenció, dóna la nota i es posa en solfa. El fet inesperat és un recurs tan infal·lible...! Caldrà, doncs, sorprendre’ns per despertar-nos de la burrera, deixar-nos “parats” de tan atònits. Les sensacions sobtades també aviven les emocions però cal saber on són. Els traginadors de reaccions afectives asseguren que aquestes excitacions potencien i transmeten l’empatia, commouen com ho fa la música. Convé destacar que reaccionem amb l’instint de la nostra capacitat de civilitat en la mesura que podem, almenys fem provatures. Ens estimulem amb una caterva d’efectes que administrem tenint en compte el grau de desafiament.
Sovint tinc la percepció de viure capbussada en una campanya de neuro-màrqueting polític i informatiu que juga i manipula els nostres sentits. Una tècnica ben estudiada per arribar al punt feble dels ciutadans, per distreure l’intel·lecte, per fer servir els kleenex, per desterrar crítiques, per no sortir-se’n del ramat encara que no tothom tinga pastura. Són mecanismes tramposos que no eviten el desassossec i les cares ocultes dels dies. Als moments dramàtics necessitem lleialtat en tot el nostre entorn i el polític n’hauria de tenir la seua parcel·la d’honestedat assegurada. De la mateixa manera que nosaltres som els clients VIP dels governs i governants votats, amb estat o no. La informació, a un país normal, hauria d’afermar el coneixement. I...? Una mena de storytelling, en tots els àmbits imprescindibles, actualitzat cada dia amb atreviment per tal de poder rutllar calmats. Històries sense censura, sense pactes partidistes, sense intercanvis de poltrona, sense endolls i màfies, sense quimeres, transparents... Contar amb precisió la realitat guionitzada amb una creativitat didàctica, per a tots els públics. Un target ben assortit i digne de respecte, sense doble joc.
I qui ho diria? Quina mosca els ha picat si fan tot el contrari? Ara, tal vegada, volen que els continguts inoblidables siguen uns altres. Només cal donar una ullada a les rodes de premsa lineals i sense oracions clares i efectives; als formats que enganxen i fan audiència, a les estratègies polítiques d’alcaldes i regidors que estan allunyats dels ciutadans censats i d’aquells sense papers. Quan veus, lliges i escorcolles, peses les paraules amb estupor. Anivelles aquesta mena de trampa informativa, electoral... Consideres que hem caigut en un parany pandèmic. Aquesta seducció tòxica no va vestida amb aquells visionaris dissenys futuristes i pantalles protectores de Pierre Cardin. La commoció dels darrers mesos s’embolica amb models de notícies exaltades i nocives sense honestedat. Ens volen pescar amb la boca oberta? En pilotes? Són estratègies anestèsiques a escala mundial?
Amb aquest mar de fons brolla la pinzellada surrealista local. No trobe la necessitat de classificar aquests tasts. Ni de fer un nou Manifeste du surréalisme a quatre anys de fer un segle de la seua redacció. Sorpreses in fraganti a la valenciana sense la signatura d’André Breton. Informació llegida als diaris, sense sortir de la província, sense incomplir cap ordre. A la salut! Primera notícia: “Coronavirus amb Cor” d'Alaquàs va repartir un carregament de “bosses de l'alegria”. Què duen? Les famílies seleccionades van rebre a les seues cases un lot amb tots els ingredients necessaris per cuinar una paella amb recepta inclosa. El socarrat va a gust del consumidor. Segona: El pica-pica entre hores ha fet pujar durant el confinament el consum de pipes, un 30%. Això ho confirma la mítica indústria d’Alzira Grefusa. Tercera: Les llúdries arriben al riu Albaida, un escenari post “Twin Peaks” a Manuel. Quarta: fa trenta-quatre anys que Natzaret ja no té platja. “Gràcies” a un acord tenim l’aniversari d’un desastre ecològic i superrealista. No tinc molt més a afegir, o sí. Parlàvem del factor sorpresa? Com podem dir que tot va com una seda? Ni una tramuntana sobtada ventaria l’estupefacció ni la capacitat de fer tronar i ploure. Si plou sobre mullat.