'Estimat jo': quan el destinatari és una mateixa

VALÈNCIA. Per a entendre bé què significa la paraula kireei, s’ha de recórrer al diccionari japonés i buscar-ne la definició més encertada. Cristina Camarena, entre les accepcions que aquest presenta, va triar aquella on es fa referència a un recull de coses boniques. De fet, és així com aquesta editora valenciana va batejar el seu projecte, una iniciativa que va començar amb un blog i una revista sobre disseny, il·lustració, moda i fotografia que, amb el temps i després d’una decisió agosarada, ha esdevingut també en una editorial d’àlbums il·lustrats, amb alguns títols ja reconeguts com ara Crec, de Tina Vallés i Alicia Baladan i Gnoma, d’Emilia Lang i Eduard Blanch, entre altres més. Una de les darreres publicacions és Estimat jo (Kireei, 2018), d’Alain Allard i Mariona Cabassa, un llibre que, sense dubte, encaixa a la perfecció amb l’esperit d’aquesta iniciativa, ja que compareix com un catàleg il·lustrat colorista i lluminós al voltant dels beneficis de l’amor.

Resulta curiós descobrir que Alain Allard és, en realitat, un psicoterapeuta d’origen suís, que resideix a Anglaterra i exerceix de professor de dansa i moviment per tot el món, una activitat que es reflecteix en els seus relats, amb un caire metafòric considerable. A més, cal esmentar que no és la primera vegada que aquest escriptor ocasional i aquesta il·lustradora catalana treballen junts. El tàndem artístic es va estrenar amb El dia d’anar i venir (Fragmenta, 2016), un conte que tracta, precisament, de la vida de les persones i de la natura com a ritme, com si l’acte de viure fóra un ball incessant que en el decurs dels anys tothom oblida. En Estimat jo, Allard es serveix de nou d’aquest simbolisme literari mitjançant una història que no segueix específicament l’estructura narrativa clàssica sinó que comença amb un format de carta postal amb un encapçalament en què es pot llegir "Hola, Amor" i un acomiadament signat per un tal "Jo". A continuació, i amb l’excusa d’uns dibuixos que el remetent decideix enviar al destinatari, es succeïxen tot un seguit d’escenes aïllades i sense cap relació aparent amb textos més breus i dinàmics que ofereixen un recordatori de tot allò que tots dos, Amor i Jo, sembla que acostumen a fer junts.

"Tothom parla de tu, hi ha llibres i cançons sobre tu per tot arreu! Però ningú no em sap dir d’on vens ni on vas" és un fragment d’aquest text inicial en forma d'epístola que juga a confondre el lector i a fer pensar que aquesta és una història sobre l’amor romàntic i, més concretament, sobre una parella. I, sí, és cert, d'amor va la cosa, però d'un amor molt més especial, de l'amor a nosaltres mateixos, l'amor que no falla, el més sòlid, el més etern, tot i que, de tant en tant, se’ns oblida i cal reforçar una miqueta aquest lligam emocional. Amb tot, serà al final del llibre quan es desvela aquest misteri i es fa, una altra vegada, mitjançant la compareixença d’una altra carta signada pel mateix pronom personal de primera persona del principi que ara revela la necessitat forçosa d’aquest sentiment amorós per a riure, gaudir, jugar i, en definitiva, viure i ser feliç, o almenys intentar ser-ho.

Aquest gust pel llenguatge al·legòric d’Alain Allard troba en la poesia visual de Mariona Cabassa l’expressió plàstica més adient. Amb més de quaranta llibres publicats, aquesta autora ocupa un lloc privilegiat en el panorama de la il·lustració pel seu estil afamat i personal que, amb els anys, ha madurat i evolucionat però mantenint-se fidel als trets que la defineix. Cabassa va començar a estudiar disseny gràfic fins que es va adonar que necessitava més pinzells i llapis i menys pantalles d'ordinador i, tot i que, paradoxalment, aquest últim s’ha convertit en una eina de treball fonamental, les seues imatges permeten descobrir encara la presència d’aquest útils més tradicionals. Aquesta decisió tècnica espenta la il·lustradora a la presentació d’uns dibuixos amb una certa reminiscència infantil, fins i tot naïf, que, en l’àlbum i amb el pas de cada pàgina, es conjuguen i transformen en composicions detallistes i ben regides amb una paleta de colors d’una vivacitat encegadora.

Són sense dubte les il·lustracions de Mariona Cabassa les que engrandeixen aquesta història en forma d’endevinalla mitjançant aquest esclat de color i aquesta manera de fer tan particular i alhora tan entendridora; són unes imatges amb la capacitat de captivar i hipnotitzar les mirades dels més menuts però també dels que ja som grans, que ens deixem portar pel dibuix en evocar-nos records joiosos d’infantesa, com ara la felicitat de repartir les invitacions d’aniversari que tan bé il·lustra Cabassa. Es tracta, doncs, d’un compendi il·lustrat al voltant de totes aquelles situacions vitals en què la confiança en nosaltres mateixos i la felicitat d’estimar-nos com són hi estan presents. Ara bé, el que no hi és, són els accents diacrítics, ja que aquest text segueix el canvi de normativa i jo, he de confessar que els enyore, els enyore molt.