Equidistància valenciana

Fa uns dies escrivia un company en Twitter que si algú tecleja l'hastag #aporellos o #independènciaja! aconsegueix automàticament un bon grapat de retuits i de m'agrada, mentre que, si es decideix per l'etiqueta #diàleg, és molt probable que el seu èxit a les xarxes socials mai no arribe a produir-se.

En un clima de polarització com l'existent pel desafiament territorial de Catalunya, cal reconéixer que els valencians tenim mala sort. Que de tot el calendari, el Govern català decidira escollir el 9 d'Octubre per a intentar declarar la independència ja és desgràcia. Malgrat el que puga semblar, no es tracta d'una qüestió de protagonismes. El problema és que el trencament del marc de convivència a Catalunya ens fa perdre l'oportunitat, davant la resta de l'Estat, de visibilitzar una via valenciana. Una via que fa compatible la singularitat, la discrepància i la reivindicació amb la lleialtat institucional. És a dir, que hi ha una manera distinta de caminar a la que han triat altres.

És una via que als valencians els ha costat molt de trobar i que no està garantida. Però la qüestió és que després d'anys de conflicte lingüístic -i de molta fartera per haver de suportar any rere any una discussió estèril- vàrem trobar una senda per a marcar els límits del debat amb la creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. La pesada digestió de la corrupció –que va afectar sobretot les institucions governades pel PP i que encara no hem acabat de fer- ha provocat que la societat valenciana mostre ara una major sensibilitat i intolerància davant els casos de balafiament i desviació de recursos públics per a interessos privats injustificables. I la constitució d'un Parlament valencià sense majories absolutes i amb un repartiment de forces on tots són necessaris en una o en una altra conjuntura ha fet possible alguns acords de gran abast com la necessitat d'exigir un finançament just de l'Estat o una millora de les infraestructures ferroviàries.

És un camí distint dels que han triat els Governs de Madrid i Barcelona. Camins que, inevitablement, tindran repercussions –encara que ara siga impossible conéixer el seu abast- sobre la situació valenciana. L'Executiu de Puigdemont ha decidit ignorar la legalitat vigent i forçar la confrontació social. I el de Rajoy, escudar-se darrere de jutges i policies mentre rebaixa el protagonisme del Congrés dels Diputats i la política.

En una crisi institucional sense precedents com la que viu la democràcia espanyola hem vist com els extremismes han guanyat visibilitat mentre les posicions més sensates -equidistants les han batejat- han quedat arraconades. Per sort –i si les coses no canvien- és aquesta moderació la que ocupa la centralitat de la política valenciana. Una situació que cal valorar i que només ha sigut possible gràcies a la responsabilitat i serenitat que han demostrat fins ara els partits polítics i la gran majoria dels seus representants. Per això s'equivoca Oriol Junqueras quan, per a intentar amagar el seu fracàs, assegura que Banc Sabadell i Caixabanc canvien la seu socials dins l'àmbit dels països catalans i “no se'n van a Madrid”. Com si la decisió del Sabadell de reubicar-se en Alacant li estalviara dramatisme al colp que ha rebut l'anunciada declaració unilateral d'independència. S'equivoca el vicepresident català perquè recorre a un projecte polític marginal en la Comunitat Valenciana y les Illes que mai ha format part del procés independentista fins que li ha interessat al Govern de Puigdemont i de Junqueras estendre el conflicte fora de terres catalanes.

Però també s'equivoca la dreta extrema quan intenta traslladar la idea que algunes de les principals institucions valencianes estan governades per independentistes radicals i que la defensa dels tres singulars valencians –inclosa la llengua- són un atac a la idea uniforme i pobra d'una idea d’ Estat que també té un suport marginal en la Comunitat Valenciana.

Per això seria desitjable que aquesta centralitat es consolidara aprofitant la festivitat del 9 d'Octubre, per molt invisible que siga davant la resta d'Espanya, Perquè es tracta d'una centralitat que, més prompte que tard, haurà de ser valorada per tots aquells que vulguen avançar.