VALÈNCIA. "El Diumenge de Rams qui no estrena no té mans" diu la dita popular. Fent referència a mudar-se amb roba nova o, tal volta, al fet de donar unes estrenes als fillols. Perquè "qui té padrins es bateja", o el bategen, que el resultat és el mateix però la motivació és diferent. Els padrins, per cert, estan un poc en desús; com que molts xiquets estan per batejar, es queden sense padrins. En la meua època els padrins eren els germans dels teus pares, els iaios o algun altre familiar de primer o segon grau. El cas és que no aprofitava massa que la teua iaia fora la teua padrina, ja que a efectes pràctics una iaia sempre és més important que una padrina. Antigament, en canvi, el padrí era un amic de la família amb possibles, o algun cosí prim al qual volien molt els teus pares. I, aleshores, la figura del padrí era com la d'un oncle que només tenia un nebot i et portava al bar i et feia regals per Nadal, encara que fos un parent llunyà o, simplement, un amic de la família que actuava com un parent molt proper.
A veure, segur que hi ha de tot i alguns tindreu encara padrins d'aquest estil, i altres amb 30 anys estareu per batejar. Però, per norma general l'evolució recent ha sigut aquesta: de padrí llunyà a padrí molt proper i, ara, desaparició del padrí. I és una llàstima, més que res perquè et fa molta il·lusió tindre algú a qui demanar-li que t'estrene la nit de Nadal i que sense ser família teua et tracte com a tal. A Family Duo acudiren dos cantants que tenien com a parentesc (han de tindre relació familiar per a participar) que eren compares. El presentador va preguntar: “Compares?”, i ells respongueren: “Que sí, ell és el padrí de la meua filla, així que som compares". I vaig pensar en què jo no tinc cap compare, perquè he sigut padrí de boda en tres països i de cinc matrimonis diferents, però no tinc cap fillol o fillola a qui estrenar aquest Nadal.
Cada família és un món, hi ha les famílies en les quals als xiquets, una volta s'han fet majors (tot i ser quan més falta els fa), els deixen d'estrenar. Altres en les que hi ha senyor amb 50 anys i tres filles al que encara el fan cantar alguna nadala per a rebre uns dinerets anuals. I, fins i tot, els que preparen sobres personalitzats amb bitllets acabats de traure del banc, sense ser diners negres ni res. No sé fins a quina edat és tradició estrenar a casa vostra, o fins a quan estrenareu vosaltres els nebots, però sempre i independentment de l'edat, rebre les estrenes fa molt de comboi.
Quan eres un xiquet, una vegada reps les estrenes, poden passar tres coses:
-Que ta mare/pare et diga la famosa frase: "Dona-me-les a mi que encara les perdràs" i segurament no tornes a veure mai més aquelles estrenes. Perquè ells passen a ser els administradors únics del teu xicotet tresor i s'ho gasten en menjar i roba.
-Que ta mare/pare et diga: "Et fiquem les estrenes al compte corrent, per a quan sigues major". El resultat d'aquest procés sol ser el mateix que el primer cas
-Que arreplegues els diners per a cremar-los a la menor ocasió comprant-te un joc de la consola, unes sabates noves de bàsquet o la casa de Barbie Malibú. Per cert, de totes les Barbies és la més famosa i, si és Malibú, segur que fa bona lliga amb la pinya.
Perquè les estrenes, conegudes també de manera oral com aguinaldo, com diu la cançó: "Done'm l'aguinaldo, senyora por Dios, que si no me'l dona, li amusse el gos...", és una tradició molt antiga. De fet, els romans ja donaven confits pareguts a les peladilles als seus fillols els dies de festa. Després passarem de les peladilles a llançar monedes a l'eixida d'un bateig o a regalar puros en la boda. Coses de padrins que estan passant a millor vida. Perquè els puros ja no es poden fumar dins del saló de banquets, ja no es llancen monedes a la porta de l'església després del bateig i les peladilles de Casinos han vist com la dictadura del xocolate els ha llevat gran part del negoci.
Recentment he tornat a menjar-ne, de peladilles, i escolta, més enllà que els crítics amb el consum de sucre es tiren dels cabells per pensar en la quantitat de verí blanc que porta, és una ametla amb sucre i prou. I està ben bona! Com els torrons de Casinos, que sense tindre tanta fama com els de Xixona (espectaculars) també són molt bons. Però m'estic desviant del tema que eren les estrenes, i la tradició de fer regals als fillols, no només monetaris sinó també en forma de dolços. I en aquest cas la casca era un d'aquells regals que feien les padrines a les filloles, a les quals regalaven en unes caixes decorades amb filigrana per a l'ocasió i que conservaven com a herència familiar. Costums que es perden i, segurament, de recuperar-los triomfarien també entre els infants, els quals no diuen mai que no a les llepolies, i si són artesanes i tradicionals com aquestes millor.
Cada any apareix la notícia què a Islàndia passen la nit de Cap d'Any llegint llibres en família i, sense ser jo molt de patir fred, m'ha semblat més saludable que passar la nit entre gintònics, però prou més avorrit. Tot i això, no estaria mal que les padrines i padrins pogueren regalar llibres als seus fillols per Nadal, a veure si deixen de mirar les pantalles lluminoses algun moment. Ara bé, hi ha una cosa que no ha de canviar: tot i rebre diners, dolços o llibres han de guanyar-se les estrenes, això és així! Teatret, cançó, ball, playback o recitar un poema, el que siga menester per a patir un poc de vergonya davant de la família i guanyar-se així les estrenes nadalenques. Entenc que entre Reis, Pare Noel, dinarots, soparots i la costera de gener és complicat donar les estrenes i cal prioritzar despeses, però com diu el refrany "per Pasqua i per Nadal qui res no estrena res no val", així que no deixeu perdre aquesta meravellosa tradició.