Verano AzulVALÈNCIA. Hi ha una sèrie de coses que pràcticament tots els valencians (i supose que també gent d'unes altres regions) hem viscut si hem crescut a finals del S. XX. Quan dic tots, estic pensant en un marge d’edat comprés entre els 25 i els 60 anys, on se situa la gran majoria de lectors de les meues cabòries. Mon pare, per exemple, anava a la platja de Cullera en carro des de Benifaió, perdien mig dia en anar i tornar, i això jo ja no ho he viscut. Ara anar a Cullera és molt més ràpid i, per a compensar, el mig dia el perds en trobar aparcament, coses de l’evolució. Les modes passen, la societat canvia i en alguns casos progressa, i en altres sembla que camina cap arrere com els carrancs. Uns carrancs que quan es barregen amb arròs formen una exquisida combinació, la qual malauradament ja és molt difícil de trobar. L’arròs amb carrancs és una de les moltes coses que estan en perill d’extinció dels estius de la meua generació, però en són moltes més que passe a enumerar.
-Anar en bicicleta per un caminet de pedra, caure, alçar-te, I tornar a pegar rodaes amb la bicicleta.
-Que et fiquen mercromina en la ferida que t’has fet al genoll, tanta substància roja que el resultat és una ferida molt més aparent que dolorosa.
-Anar al xalet o a la caseta d’uns veïns que tenen un fill/filla de la teua edat amb qui no parles massa però no importa perquè té piscina.
-Escoltar això de “mira hi ha xiquets, vés a fer-te amic d’ells” en boca dels teus pares als quals no els importa que passes vergonya infinita.
-Mirar amb enveja com algú nada mentre tu esperes estoicament les dos hores de rigor de la digestió.
-Buscar en el pal del gelat per si hi havia premi, en l’època en la qual alguns gelats tenien premis.
-Clavar les mans en l’arena de la platja a la recerca de tellines, agafar-ne quatre o cinc després de 20 minuts furgant i tornar-les al lloc.
-Mirar al cel una nit qualsevol perquè de sobte han començat a llançar una disparà en una població propera.
-Anar al “polero” a mitjan vesprada a fer-te un gelat al tall, un Apolo de vainilla o un Bombó Crocanti.
-Pescar carrancs en l’espigó amb pa i un poal.
-Mirar amb fervor adolescent als estrangers i estrangeres que vénen a passar l’estiu a prop teu. Com durant l’any pràcticament no veies a cap estranger, simplement pel fet de ser de fora el seu atractiu s’incrementava un 200%.
-Organitzar un soparet de pa i porta a la fresca en els amics estiuencs a la porta del carrer, al pati de la urbanització o al jardí del xalet d’algú. Té igual el lloc, l’important és eixir de casa abans de sopar.
-Colar-te en alguna casa o xalet abandonat o urbanització a mitan fer.
-Després d’armar-te de molt de valor, demanar d'eixir en persona a la xica que et fa gràcia (res d’usar la tecnologia). La versió femenina consistix a enviar a una amiga a preguntar “vols eixir en Mireia, a ella li agrades...” I esperar la seua resposta.
-Acudir a l’aniversari d’un xic o xica que coneixes de dos vesprades, simplement pel fet que ha de celebrar l’aniversari, i com és estiu i no coneix a ningú on siga que esteu estiuejant, acudiu un grup de semi desconeguts.
-Anar de campament normal. No un campament on t’ensenyen anglés, a un campus de futbol o un campament de música, no. Anar a un campament a la muntanya a passar calor, fer jocs i conviure amb altres xiquets sense que per obligació hagueres de tornar sent Messi o Shakespeare. En esta categoria els majors de 50 igual ja no entren, o anomenen al campament “colònies”.
-Acostar-te a algun senyor que està pescant per a escodrinyar els peixos del poal.
-Fer una guerra de bufes d’aigua: estàs 40 minuts omplint i nugant les bufes, i la guerra dura 30 segons.
-Fer una cabanya o un fort amb alguns palets i qualsevol material disponible, i establir una contrasenya perquè només els “més millors amics” puguen entrar.
-Menjar o sopar a tota pressa perquè saps que si fas 5 minuts tard, els amics han mogut i després no hi ha manera de trobar-los.
-Jugar amb una pilota blava de Nivea.
-Ficar-se a omplir el “Vacaciones Santillana” a presses i corregudes a final de l’estiu perquè ho has deixat per a última hora.
-Empinar un dia el catxerulo amb molta il·lusió, guardar el catxerulo, i no tornar a empinar-lo fins a l’any següent.
-Berenar un tros de pa amb mitja pastilla de xocolata Nestlé dins.
-Fer un remix de la millor música de l’estiu en una cinta casset.
-Anar a la cabina telefònica a cridar a algun número gratuït o a casa de la teua parella en 100 pessetes.
I moltes coses més, que totes barrejades conformen una mesureta de nostàlgia que ens fa recordar moments meravellosos de la nostra infantesa i adolescència. Moments que viuran de manera diferent aquells que hui estiuegen sense mirar al cel i mirant molt al mòbil.
