Hoy es 23 de noviembre

verd i desvergonyit

El meu Infernet

En la meua biblioteca, des de fa uns quaranta anys, hi ha un racó batejat com L’Infernet, com abans havien fet altres reconeguts bibliòfils. És un lloc incendiari i calent, i és que allí s’arrepleguen centenars d’obres verdes i desvergonyides. Moltes foren prohibides, expurgades o considerades d’excomunió. Son rares i difícils de trobar, ja que pel temps, segons èpoques, foren majoritàriament destruïdes. Però en tinc centenars. I m’encanten

4/10/2020 - 

VALÈNCIA. Fem un poc d’història: durant els primers anys del segle XX es veien alguns manuscrits valencians amb temes escatològics i pornogràfics, fins i tot amb dibuixos. Anaven de mà en mà, alguns es copiaven, tot amb el màxim secret i cautela. Un d’ells era una revisteta titulada El cagalló elèctric, de dos fulles, que incloïa acudits i algunes poesies burlesques i obscenes, escrites en castellà i en valencià, de manera grollera i sense cap qualitat literària. I, com no, també aparegueren còpies manuscrites de l’immortal El Virgo de Visanteta, obra del genial suecà Josep Bernat i Baldoví. Hi havia també un altre manuscrit, Visantet el Pardalut, amb un personatge posseïdor d’un piu de gran tamany. O Sessió d’honor, un manuscrit sense data que feia referència a molts casos diferents, com l’intent de festeig d’un home que, fet tot un figurí, passejava per la plaça de la Reina de València i posava els seus ulls en un altre que visitava per primera vegada la capital: “Es fijà en mi el senyoret/ i miranme en alegria/ va el home i en fa l’ullet,/ creguense que em coneixia…”.

Però també circulaven obres impreses de caràcter eròtico-pornogràfic i satírico-popular, com La mort de fray Pascual o A ferro toquen, publicada en 1915 i subtitulada de la següent manera: Cuadret de mentires que pot ser de veres, fet en cuatre fabaes, en vers y en llenguache molt claret. Es tracta d’una pretesa obra de teatre, raríssima, anònima i quasi desconeguda, per a la qual, en el moment d’incorporar-la a la meua biblioteca, dibuixí una portada que li fa de coberta explícita. Hi intervenen cinc personatges en un sol acte, Sor Tomasa, Sor Filomena, la novícia Leonor, Fra Pasqual i el Prior d’un desconegut convent, amb un argument ben senzill: Fra Pasqual, calent com una mona i fart de masturbar-se per a sufocar els seus ardents desitjos, troba un filó d’or sexual entre les monges d’un convent, especialment amb la fogosa novícia Leonor, fins que se’n va a l’altra vida de tanta follamenta.

Així, seguint una tradició pornogràfica i burlesca que es pot resseguir en altres obres valencianes i espanyoles semblants des de finals del segle XIX, els personatges interactuen constantment, també amb el públic: “Este cuadret fet tan mal / li’l dedique a la polleta, / que, fentse el dit la pobreta, / no pot ficarse el pardal. / Qu’es un crimen sens perdó / que, tenint igual que tota, / se toque el parrús y es fota / en algún tros de barró. / A ella li dedique, pues, / per ser de Deu desatesa, / tota la llet d’esta pesa / que así presente a vostés”. I, evidentment, les escenes sexuals, impossibles de representar dalt de l’escenari amb tal passió, se succeïxen de manera constant: “Ya vorá en quina finura, / ficant-li un poc de saliva / a la punta de la faba, / als meus apretons se clava / y cap a dins ell s’aviva [...] ¡Valgam Deu, quins menechons! / en dos tan sols qu’ha pegat, / els depòsits m’ha vuidat / eixa monja dels collons”.

Però el valent i poderós Fra Pasqual té ara tot el temps del món per a descansar. Ho fa en el meu Infernet, verd i desvergonyit.

Dibuix final de l'obra 'Sesió d'Honor'

next
x