El meu Infernet

VALÈNCIA. Fem un poc d’història: durant els primers anys del segle XX es veien alguns manuscrits valencians amb temes escatològics i pornogràfics, fins i tot amb dibuixos. Anaven de mà en mà, alguns es copiaven, tot amb el màxim secret i cautela. Un d’ells era una revisteta titulada El cagalló elèctric, de dos fulles, que incloïa acudits i algunes poesies burlesques i obscenes, escrites en castellà i en valencià, de manera grollera i sense cap qualitat literària. I, com no, també aparegueren còpies manuscrites de l’immortal El Virgo de Visanteta, obra del genial suecà Josep Bernat i Baldoví. Hi havia també un altre manuscrit, Visantet el Pardalut, amb un personatge posseïdor d’un piu de gran tamany. O Sessió d’honor, un manuscrit sense data que feia referència a molts casos diferents, com l’intent de festeig d’un home que, fet tot un figurí, passejava per la plaça de la Reina de València i posava els seus ulls en un altre que visitava per primera vegada la capital: “Es fijà en mi el senyoret/ i miranme en alegria/ va el home i en fa l’ullet,/ creguense que em coneixia…”.

Però també circulaven obres impreses de caràcter eròtico-pornogràfic i satírico-popular, com La mort de fray Pascual o A ferro toquen, publicada en 1915 i subtitulada de la següent manera: Cuadret de mentires que pot ser de veres, fet en cuatre fabaes, en vers y en llenguache molt claret. Es tracta d’una pretesa obra de teatre, raríssima, anònima i quasi desconeguda, per a la qual, en el moment d’incorporar-la a la meua biblioteca, dibuixí una portada que li fa de coberta explícita. Hi intervenen cinc personatges en un sol acte, Sor Tomasa, Sor Filomena, la novícia Leonor, Fra Pasqual i el Prior d’un desconegut convent, amb un argument ben senzill: Fra Pasqual, calent com una mona i fart de masturbar-se per a sufocar els seus ardents desitjos, troba un filó d’or sexual entre les monges d’un convent, especialment amb la fogosa novícia Leonor, fins que se’n va a l’altra vida de tanta follamenta.

Així, seguint una tradició pornogràfica i burlesca que es pot resseguir en altres obres valencianes i espanyoles semblants des de finals del segle XIX, els personatges interactuen constantment, també amb el públic: “Este cuadret fet tan mal / li’l dedique a la polleta, / que, fentse el dit la pobreta, / no pot ficarse el pardal. / Qu’es un crimen sens perdó / que, tenint igual que tota, / se toque el parrús y es fota / en algún tros de barró. / A ella li dedique, pues, / per ser de Deu desatesa, / tota la llet d’esta pesa / que así presente a vostés”. I, evidentment, les escenes sexuals, impossibles de representar dalt de l’escenari amb tal passió, se succeïxen de manera constant: “Ya vorá en quina finura, / ficant-li un poc de saliva / a la punta de la faba, / als meus apretons se clava / y cap a dins ell s’aviva [...] ¡Valgam Deu, quins menechons! / en dos tan sols qu’ha pegat, / els depòsits m’ha vuidat / eixa monja dels collons”.

Però el valent i poderós Fra Pasqual té ara tot el temps del món per a descansar. Ho fa en el meu Infernet, verd i desvergonyit.