VALÈNCIA. Les formes de la posteritat literària són d’una varietat infinita. En la imatge mental dels lectors, les associacions devocionals oferixen des d’autors units a una obra particularment extensa (i entre la qual els fidels parroquians tenen problemes per a triar el llibre magistral, definitiu) fins a escriptors solitaris creadors d’una obra cridanerament breu, poc proclius en les seues formes i maneres a l’exhibició mundana, i envoltats quasi sempre d’una aura de misteri i de certa misantropia congènita que paradoxalment afavorix allò tan dubtós i espés de l’escriptor de culte.
La part més alta en el pòdium d’esta última categoria està ocupada sens dubte per aquells autors d’un únic llibre. I ací estarien englobats tant els que només escriurien al llarg de la seua vida un sol llibre stricto sensu (una espècie en realitat ben infreqüent si parlem d’un cert nivell), com els que, havent escrit uns quants volums (i per tant fora d’aquella solitària subcategoria), presenten tal diferència de qualitat o transcendència entre una concreta obra i la resta de la seua producció que esta darrera part esdevé absolutament irrellevant, oblidada i prescindible, convertida a tot estirar en carn de tristes tesis doctorals o aliment obsessiu només de lectors devots en trànsit al fanatisme literari.
El Frankenstein de Mary Shelley, Tiempo de silencio de Martín Santos, El vigilant en el camp de sègol de J.D. Salinger, Cims borrascosos d’Emily Brontë, El Gattopardo de Lampedusa, el Tristam Shandy de Laurence Stern, el Dràcula de Bram Stoker, El bosc de la nit de Djuna Barnes o Les amistats perilloses de Choderlos de Laclos són només alguns dels exemples palmaris d’eixa categoria i subcategoria, cadascú d’ells carregat amb les seues raons, motius i explicacions d’eixa solitària i excelsa presència, i de la seua eternitat.
I una altra de les mostres més preclares d’autor amb només una obra realment perdurable és el de la canadenca Elizabeth Smart (Ottawa, 1913 – Londres, 1986). Nascuda al si d’una família més que despreocupada en qüestions econòmiques, als díhuit anys ja tenia uns quants poemes al calaix i estudiava música en el King’s College de Londres. I seria en eixa ciutat on, un dia memorable de l’any 1937, i en una llibreria de Charing Cross Road, es va trobar amb un llibre de poemes que duia el títol de Daedalus. L’autor, un tal George Barker. I en aquell instant i en aquell dia Elizabeth Smart va decidir que eixe era l’home de la seua vida, i per a bé o per a mal no va equivocar-se.
Però en realitat va tardar tres anys en conéixer personalment a Barker, i ho faria gràcies a la intercessió de Lawrence Durrell. Després d’un apassionat intercanvi epistolar, la mateixa Smart va convidar el poeta i la seua dona (perquè Barker treballava al Japó com a professor i estava casat) a la Califòrnia on ella residia per aquells dies. Eixe va ser l’inici físic del seu romanç que es mantindria, amb molt d’alcohol i anades i tornades constants, durant dècades. A pesar de les promeses freqüents, Barker mai deixaria la seua dona, la qual cosa no seria obstacle per a tindre amb la Smart fins a quatre fills. Un triangle amorós estrany, conegut per tot arreu i molt relatiu, ja que el poeta –tot un semental– va engendrar quinze fills amb les diferents dones amb les quals va mantindre relacions més o menys llargues, més o menys intenses però sempre fecundes.
A Grand Central Station em vaig asseure i vaig plorar (Viena Edicions, 2011) és la crònica prodigiosa dels primers temps d’eixa relació. Un llibre breu, i al qual el qualificatiu d’apassionat (o apassionant) no fa justícia. Publicat en 1945, va ser censurat i retirat per la família de l’autora, escandalitzada pels fets narrats en ell, però el llibre no deixà d’obrir-se pas fins a convertir-se en allò que hem anomenat un llibre de culte. I com a tal –i com un cim literari– encara perviu.
A Grand Central Station em vaig asseure i vaig plorar no és una novel·la exactament, perquè en realitat és un cant. Un cant construït des de l’absència absoluta de pudor, de convencionalismes, i narrat amb una prosa poètica (un gènere perillosíssim) perfecta i sense artificis innecessaris, i que sembla no defallir en cap moment, un èxtasi amorós i vital que no decau mai, que manté la feliç tensió mentres relata uns fets aparentment menors però des d’una elevació sentimental que ho abasta tot, que ho engrandix tot. En poc més d’un centenar de pàgines Elizabeth Smart compendia la follia i el panteisme ple i sincer que veu sacralitats en tot. La natura, els temps de guerra, la tercera persona en discòrdia que es manté dins però alhora al marge, i els diferents moments: l’expectació ansiosa de l’arribada de l’home triat, la por, la passió, els altres, els referents literaris ocults però constants, la rivalitat, la culpa, la comprensió, el fruit d’eixe amor que creix en el seu ventre, ja en les pàgines finals d’este llibre excels.
Elizabeth Smart va construir amb A Grand Central Station em vaig asseure i vaig plorar un paradís i un infern al mateix temps, un estat hipnòtic que durant la seua lectura fa dubtar entre l’atracció i la repulsió, de tan intens, profund i esgotador com resulta. Una d’eixes obres escrites en estat de gràcia que buiden cos i ànima i són el millor testimoni de la nostra immensa fragilitat, però també de la generosa capacitat d’oferir-ho tot, sense importar res, sense establir els càlculs prudents als quals ens obliga la nostra antiga necessitat de defensa i que només alguns privilegiats com Elizabeth Smart, i per a goig nostre, ignoren.