'El bosc': l'àlbum il·lustrat esdevé llibre d'artista

VALÈNCIA. La vida explicada com un viatge expedicionari a través d'un espai de dimensions i possibilitats desconegudes que descobrim a les palpentes. Això és El bosc (Milrazones, 2018), una publicació complexíssima amb un resultat sorprenent i captivador en la qual han treballat conjuntament Riccardo Bozzi, periodista italià col·laborador del Corriere della Sera, i dos il·lustradors molt celebrats, Valerio Vidali, també italià i Violeta Lópiz, eivissenca. Es tracta així d’un àlbum visualment espectacular, no solament pel caràcter pictòric de les il·lustracions, sinó per la cura que els artistes han posat a la resta d’elements que el componen, com ara el paper; tota una obra d'enginyeria que el converteix en un autèntic llibre d’artista tant per la creació d'un discurs narratiu complex com per l’originalitat del format i del disseny.

"És un bosc enorme, antiquíssim, i encara sense explorar del tot. Al començament, el bosc és una arbreda de pins joves, que d’entrada no té perill, i és molt divertit de recórrer". La lectura del text de Riccardo Bozzi —traduït per Júlia Bas—, és, per tant, una metàfora del cicle de la vida que pren com a punt de partida l’etapa joiosa de la infantesa i, a partir d’aquesta, s’emprén un trajecte vital que propicia una exploració íntima cap a l’interior del lector, un subconscient que Bozzi disfressa efectivament de paisatge boscós el qual, amb el pas dels anys, tothom ha de travessar. "A mesura que s’hi avança, el bosc es torna més frondós. Cada vegada és més difícil de penetrar i més fascinant". En aquest sentit, l’autor construeix un relat al·legòric que conclou amb la vellesa i la incertesa que depara l’arribada als confins d’aquests bosc simbòlic. "La pujada és esgotadora, l’última part és una paret gairebé vertical. Però tots els exploradors, sense excepcions, s’hi enfilen amb diligència malgrat el dolor i les dificultats".

Amb tot, aquest text, potser excessivament figurat, desapareix de sobte en el moment en què es troba amb l'esplendor de la il·lustració. Certament, hi haurà qui gaudisca del to evocatiu de la narració però, cal advertir que, ara i adés, aquesta pot resultar una mica enrevessada. Altrament, una vegada ens endinsem en l’interior del llibre, són els ulls dels personatges els que anticipen i reflecteixen l'exuberància de les imatges del bosc i els que desenterboleixen el missatge d’aquesta història. Es tracta, en essència, d’una bellíssima proposta plàstica en la qual es juga deliciosament amb la materialitat del llibre, un exemple de col·laboració artística ben resolta que convida a deixar-se seduir pel pas de cada pàgina i a perdre’s per l’encís estètic de cada il·lustració, una cosa que permet prescindir de la lectura textual amb absoluta llibertat en cas que aquesta avorrisca, sobretot pel que fa als més menuts.

Valerio Vidali i Violeta Lópiz fan servir ací tècniques diferents amb la finalitat d’evocar aquesta exploració incessant que suposa qualsevol acte vital. Des del punt de vista formal, la seua factura desconcerta per la presència dominant de la pàgina en blanc, que cal mirar amb atenció per a descobrir els encunys i les textures mitjançant les quals s’origina la compareixença de tot un seguit de rostres que, a mesura que avança la història, creixen en edat i permeten percebre el missatge amagat del text. Tots aquests artefactes visuals contrasten i conviuen amb unes il·lustracions que destaquen per la riquesa cromàtica de la vegetació que representen. De vegades, però, certes siluetes en blanc i en relleu es camuflen entre tota aquesta rica botànica colorista, un fet que porta a mirar la imatge amb la vista i també amb el tacte.

El bosc és, en darrer lloc, un recorregut idoni per a explicar un fenomen tan primari i essencial com és el de la vida i, alhora, el de la mort, perquè van inseparablement units. I, quina bellesa visual el moment en què, en la història, acaba tot, en què s’arriba al final del bosc i la frondosa vegetació de la il·lustració desapareix de sobte per a passar de nou a la pàgina en blanc, al silenci, perquè, sí, aquest és també molt important en la lectura. Una meravellosa composició gràfica, un acurat disseny editorial i un final esperançador mitjançant una conclusió cíclica, ja que uns se’n van però d’altres venen, que em confirma sense dubte que aquesta és una de les sorpreses il·lustrades del que portem d’any.