'El Grotlin': contar i il·lustrar la por a la foscor

VALÈNCIA. "D’ell només sabem les coses que ha agafat: un tros de formatge, un llibre gastat, una capsa de galetes, trossos de cordill, els mocadors de seda estesos al fil, un tros llarg de corda, de cànem del bo, també un llum d’oli i dos rodets de cotó, una caixa plena d’eines, una roda i un cistell. Quines curiositats ens pot dir això d’ell?" Certament, molt poc o res, ja que amb aquestes referències resulta encara una mica complicat esbrinar de qui es tracta el personatge misteriós que protagonitza El Grotlin (Andana, 2018), el darrer àlbum il·lustrat de Benji Davies. Així, en aquesta ocasió, l’il·lustrador britànic presenta un relat carregat d’intriga al voltant de la nit i l’amenaça que aquesta suposa per a molts dels infants que dormen presos per la por cap a tot el seguit d’éssers estranys que habiten només en la seua imaginació.

Benji Davies no ha evitat mai enfrontar-se a temes sovint considerats tabú o incorrectes per a tractar amb els més menuts, com ara ja va fer amb la mort en L’illa de l’avi (Andana, 2015) i, en El Grotlin, no en fa tampoc cap excepció, en explicar aquesta història d’un suposat monstre que apareix al so de la repetitiva cançoneta que canta el vellet de l’orgue, "sé quan el Grotlin a la casa ha entrat, per una escletxa o per un forat...", cada vegada que els infants atemorits se’n van cap al llit. Amb uns ingredients que evoquen la literatura d’intriga i de terror juntament amb la presència d’una narració en rima i situada en un Londres d’estètica victoriana, no sorprén descobrir que, en efecte, darrere d’aquest relat i del seu títol insòlit s’amaga una combinació de dues paraules, d’una banda, Gremlin o Goblin, dos éssers terrorífics de la tradició rondallística dels països anglosaxons que forçosament són un estímul a l’hora d’escriure aquest llibre, i, d’altra, grot, un mot anglés que es fa servir per a descriure una cosa desagradable. 

Amb tot, aquesta essència gòtica no es desprén sols pel text, sinó també per unes il·lustracions amb una paleta de colors que contrasten per la seua foscor amb altres treballs de l’il·lustrador, caracteritzats pels colors vibrants i centellejants. De fet, Davies pensa que, com que el dibuix és una acció tan sensorial, permet entendre més fàcilment emocions que ens són semblants, com ara la por, i amb les quals es pot sentir representat tothom, per això la tria d’aquest cromatisme associat a aquest sentiment i, alhora, d’unes il·lustracions amb jocs continus de contrallums i ombres. La diferència amb els altres àlbums, però, no rau sols en aquesta elecció tonal. Hi convé destacar també la verticalitat d’aquest, que no és tampoc cap decisió deixada a l’atzar, ja que com que l’acció transcorre en una ciutat, aquest format s’adapta molt millor a les proporcions dels edificis més alts que se relacionem amb un espai urbà.

Benji Davies és un il·lustrador de costums que sol seguir unes pautes concretes a l’hora d’enfrontar-se al procés de creació d’un llibre. Comença sempre amb uns esbossos a llapis o a tinta, un dibuix ràpid que, a continuació, escaneja per a treballar-lo digitalment amb més detall. Malgrat que precisament en el cas d’El Grotlin la història estava prèviament escrita, perquè aquest era un projecte que es va emetre deu anys ençà en format televisiu, normalment és una volta que ha transferit les imatges a l’ordinador i amb una primeríssima versió del llibre maquetat, quan, curiosament, escriu el text. Finalment, arriba el procés de correcció, ampliació i de valoració dels canvis per acabar aplicant el color amb l’ajuda del Photoshop. A la il·lustració final, per tant, realment no queda gaire dels esbossos originals però aquesta rutina de treball fa que, amb subtils diferències, el seu siga un dels estils més recognoscibles i acceptats en el el panorama de la il·lustració infantil contemporània.

El Grotlim és, per tant, un àlbum il·lustrat que segueix les petjades de la resta de publicacions de Benji Davies, amb textos breus i senzills, que han estat traduïts per Anna Llisterri —amb la posterior revisió de Tina Vallés—. A més, en aquesta ocasió, es mostren amb la singularitat de la rima juntament amb unes il·lustracions a doble pàgina per a mostrar el seu identificable univers figuratiu, tot i que, ara amb les propietats estètiques esmentades com a conseqüència de l’exigència narrativa. Tot un estímul creatiu nou per a aquest autor, amb la finalitat de demostrar que no hi ha més por que la que nosaltres mateixos ens provoquem i que farà les delícies dels seus seguidors, que en són un fum.