El Dia del Miracle

VALÈNCIA. «Va ser a Santa Pola on em van contar l’estranya llegenda del Dia del Miracle. Segons em van dir, el miracle és que tots els anys, el dia deu de juliol, a les dotze en punt del migdia, i tan sols per uns instants, l’aigua de la mar es fa dolça. Sí, això diuen: l’aigua de la mar deixa de ser salada només per un moment. I quan he preguntat la raó d’aquest estrany prodigi, l’única resposta que me n’han donat és ben senzilla: “Perquè és el Dia del Miracle!”» Així s’inicia el llibre il·lustrat El Dia del Miracle, de Joaquim Gonzàlez Caturla (amb il·lustracions exquisides i espectaculars de Núria Aguiló Català), que l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert acaba de publicar en la Col·lecció Aladroc, i que el passat dimarts, 10 de juliol —el Dia del Miracle, precisament— va ser presentat al Baluard del Duc del Castell de Santa Pola.

D’acord amb l’esperit fundacional de la col·lecció Aladroc, el llibre, destinat a un públic infantil, prova de recrear, il·lustrar i vivificar un relat llegendari autòcton i genuí, perquè puga ser difós entre la tota comunitat educativa. En aquest cas, l’argument se centra en la tradicional creença de Santa Pola que suggereix que el 10 de juliol, al migdia, l’aigua de la mar es torna dolça. El fenomen, sempre segons la corresponent llegenda, es produiria com a conseqüència d’una fantàstica història d’amor que —no és cas d’explicar-la ara i ací— inclou ingredients tan suggeridors com una bella xicota enamorada del mar, un anhel secret i imprecís, una conversa amb la lluna, un mag amb la capacitat de satisfer desitjos, una sirena seductora, un amor impossible i les llàgrimes dolces d’un plor entendridor.

La felicitat deu ser això: la satisfacció de veure volar, amb ales de paper, la fantasia atàvica de la tradició popular d’un poble com Santa Pola envers la imaginació de les xiquetes i els xiquets que van assistir a l’acte, i que van ser obsequiats pel Gil-Albert amb un exemplar del llibre. Perquè bé està que els nostres menuts coneguen i compartisquen les sirenes de les sèries de televisió, dels mangues japonesos o —sobretot— dels dibuixos animats de Walt Disney, però aquesta coneixença no és en absolut incompatible amb la de la fantasia autènticament pròpia. Resultava per això emocionant veure les xiquetes i els xiquets de Santa Pola reconciliar-se amb la seua pròpia sirena vernacla, gràcies a les paraules de Ximo Caturla; i a les formes, les textures i els colors —gammes simbòliques de blau de mar i rosa de tendresa— que hi ha aportat l’excel·lent il·lustradora Núria Aguiló.

Pura màgia. La llegenda del Dia del Miracle a Santa Pola és pura màgia. Vull dir: s’incardina en el marc d’un pensament màgic que atribueix, al dia 10 de juliol, festivitat de Sant Cristòfol, unes propietats especials en relació amb les propietats de l’aigua. No debades, la imatge de sant Cristòfol apareix indestriablement vinculada a una llegenda referida a l’aigua, considerada apòcrifa des d’antic, però que continua sent popular. Segons aquesta vella llegenda, sant Cristòfol era un gegant que ajudava els viatgers a travessar un riu perillós portant-los als muscles, i un dia va ajudar un xiquet a creuar aquell riu. Tanmateix, contra tot pronòstic, el pes d’aquell infant va començar a fer-se més i més feixuc amb cada pas. Fins que aquell pes es va fer irresistible sobre l’esquena del pobre sant Cristòfol. I va resultar ser que aquell xiquet era, en realitat, el Nen Jesús, el qual li va dir que pesava tant perquè havia de carregar tots els pecats del món. Per això, el nom de Cristòfol prové del grec Χριστόφορος, Christóforos, que significa «portador de Crist».

A la vista d’aquesta antiquíssima llegenda s’entén de seguida que sant Cristòfol haja estat considerat —actualment i tot— patró dels transportistes i els conductors. De més a més, segons una altra creença estesa per tot el món cristià, sembla que qui veia la figura de sant Cristòfol (en una representació escultòrica o pictòrica) estava salvat d’una mort violenta durant tot aquell dia. Per això, als portals de les poblacions, darrere de les portes o sobre les ximeneres de les llars de les cases de camp, se solia posar una imatge protectora del sant gegantesc, amb el Jesuset carregat damunt dels muscles. 

De més a més, el 10 de juliol, dia de Sant Cristòfol —el Dia del Miracle a Santa Pola—, era considerat un dels dies més bons de l’any. Sembla que els romans el consideraven especialment propici per a emprendre nous reptes i projectes vitals —viatges arriscats, peripècies difícils, negocis venturosos. Potser per això el dia de Sant Cristòfol —el Dia del Miracle a Santa Pola— era (i és) considerat el dia concret en què convenia iniciar la temporada dels banys:

—No et penses: això encara ho he conegut jo! De menuda, ma mare no em deixava banyar-me fins que no passava el 10 de juliol. Em deia que, si no, podíem ofegar-nos... —explica Marian Sempere, la directora de la Biblioteca Municipal de Santa Pola, que és qui acabava de fer els honors de la presentació del llibre de Ximo Caturla i Núria Aguiló. 

Fent rogle amb ella, al final de l’acte de presentació del llibre, hi havia, a més, la plana major del Departament de Publicacions i Investigació del Gil-Albert: Marian Abellan, subdirectora d’Investigació; Jesús Fernández, subdirector de Gestió Editorial; Miquel Poveda, subdirector de Publicacions. I hi havia també la regidora de Cultura, Ana Antón; el de Participació Ciutadana; i Santiago Buades Blasco, regidor de l’oposició, que va resultar ser el fill de Pepa Blasco, companya durant anys i més anys en la Facultat d’Educació de la Universitat d’Alacant.

Mentre el reconegut i homenatjat Ximo Caturla es trencava la mà fent dedicatòries i més dedicatòries de llibres a la cua de xiquets que s’havia format fins a la taula presidencial, van anar fluint les converses. «Xe! El món és un mocador...» «Ja ho pots dir!» «Per cert: et presente Antoni Mas, director de la Seu d’Alacant de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. I la seua dona.» «Molt de gust...» «Perdoneu: Almudena Francés, la contacontes. I el seu home» «Encantada!» «Escolteu. I això del Dia del Miracle... És veritat que encara es coneix i es conta, ací a Santa Pola?» «Ja ho crec que sí: de tota la vida! Sempre ho he sentit dir! Que la mar es torna dolça. I això de la sirena...» «I tu, Toni, també?» «Clar, home... Quan Ximo va vindre a Santa Pola, que estava preparant el seu llibre sobre Rondalles del Baix Vinalopó, vaig ser jo qui li va contar la història del Dia del Miracle...» «Ostres, que fort! Veus? Això no ho sabia.» «Aquell llibre ja el va publicar el Gil-Albert, l’any 1987. I no sé quantes reedicions se n’han fet: en Aguaclara, Marfil i Tabarca...»

Màgia. Pura màgia. La llegenda del Dia del Miracle a Santa Pola és pura màgia. Màgia que vola, amb ales de paper —paraules, formes, textures, colors, desigs, emocions, sentiments— a les xiquetes i els xiquets que en són legítims hereus. I que no mereixen, de cap de les maneres, que res ni ningú els furtara o els frustrara la dosi de màgia pròpia i genuïna que els correspon —i que durant generacions s’ha anat covant al caliu de la nostra antiga mar. Per això, en acabar l’acte de Santa Pola, tan carregat de simbolismes, amb mil formigues de felicitat recorrent-me l’esperit, vaig voler completar el Dia del Miracle amb la realització d’un ritual de fetilleria que, segons el folklorista alteà Francesc Martínez i Martínez, practicaven tradicionalment «molts veïns de l’Alfàs i prou d’Altea» al Racó de l’Albir.

Heus ací la picardia: vaig aparcar el cotxe tan a prop del Racó de l’Albir com vaig poder, vaig passar pel costat de les terrasses quallades de turistes amb mil i una procedències, vaig travessar pel mig de la gent que passejava i admirava les paradetes amb productes artesanals, i em vaig endinsar per la foscor de la platja de pedra, fins a arribar a la mateixeta vora de la mar. Enrere quedaven sorolls, llums i bullicis. En la foscor de la platja, només hi havia una parelleta, festejant a una distància prudent. Davant per davant m’esperava el trencall de la mar... Em descorde les sabates, em lleve els calcetins; m’arromangue els camals dels pantalons fins als genolls i entre, per fi, amb el peus nus dins l’aigua. Agafe un bon grapat de pedres menudes, i declame amb veu alta —però discreta— l’oració que he aprés en el llibre quasi centenari del folklorista alteà:

Benet sant Cristòfol,

verge sou digne,

adscrit al Cel,

anomenat a la terra.

Els peus dins de l’aigua,

els peixets per les cames,

el pelegrins per la cinta,

la palma a la mà.

Florida i granada

la flor del Jericó,

qui dirà esta oració

tres voltes a la nit

i tres voltes al dia,

les portes del Cel

obertes trobaria,

i els de l’infern 

mai no les veuria.

Tal com estableix la litúrgia recopilada per Martínez, tire tot seguit a la mar trenta-tres de les pedretes que he arreplegat. I això m’autoritza, per fi, a demanar tres desitjos, tres, dels quals —ai!— sembla que almenys un em serà indefectiblement concedit per obra i gràcia de l’aigua de la mar, el Dia del Miracle, 10 de juliol, festivitat de Sant Cristòfol.

Acabat el ritual, mire de seguida a un costat, a l’altre, darrere, davant... Tem que ningú no m’haja vist cometent una tal excentricitat. Sóc —òbviament: sobra dir-ho— l’únic que hi ha a la platja del racó de l’Albir fent aquell cerimonial suspecte de l’oració a sant Cristòfol: com una espècie d’últim Mohicà, o últim indígena, que practica costums atàvics, proscrits, oblidats. Però me’n sent orgullós, de l’acte comés. I això a pesar de l’escepticisme confés que sempre defenc, propugne i professe. Arribe a pensar, mentre torne al cotxe entre turistes que parlen, beuen, ballen i riuen embolcallats per llums i músiques eufòriques i estridents, que l’escena viscuda ben podria formar part d’una pel·lícula neosurrealista o neoexistencialista...

No ho sé. Però el fet és que necessitava fer aquell ritual. I retre culte a l’aigua, en un Dia del Miracle tan assenyalat com el d’enguany en què —quines coses!— per fi es va poder completar, a Tailàndia, el rescat dels dotze xiquets i el seu entrenador de futbol, atrapats, com tot el món sap, a l’interior de la cova de Tham Luang. No sé vostés, però jo he viscut amb especial angoixa i patiment la situació dels dotze xiquets i el jove entrenador: amb tanta intensitat que em despertava a les nits, inopinadament —a hores intempestives—, amb palpitacions i opressió al pit només d’imaginar la impotència d’aquelles criatures atrapades dins les entranyes profundes de la terra, absolutament a les fosques, sense la menor opció de poder eixir per les galeries estretes, quilomètriques, completament inundades per aigua tèrbola i fang. Ja em va passar en el cas dels miners xilens de Copiapó, que l’any 2010 van haver de sobreviure durant 70 dies a 700 metres de profunditat, després de quedar atrapats a l’interior d’una galeria fatalment obturada per tones i tones roques.

Imaginava la situació. Se m’esborronava la pell. I el desfici em descomponia les vísceres. Qui, amb un mínim d’humanitat al cor, no s’ha sentit més o menys asfixiat, aquests últims dies, només de pensar en aquells pobres xiquets tailandesos de la maleïda cova de Tham Luang? No importa gens ni mica que els fets hagen passat just a l’altra banda del món, ni que afecte a persones —geogràficament i culturalment— poc o molt distants a nosaltres: no podem evitar empatitzar-hi. La història dels xiquets de la cova de Tham Luang ha estat un fenomen mediàtic de dimensions planetàries —dignes d’estudi en les facultats de periodisme, i de psicologia, i d’antropologia—, que ha tingut pendent i expectant la pràctica totalitat de la humanitat. Qui no s’ha posat en la pell d’aquells xiquets, o de l’entrenador, o del primer bussejador que els va localitzar? Qui no ha estat pendent dels treballs d’evacuació, en què els bussos ajudaven els xiquets a travessar les zones negades d’aigua i fang? Gosaria ningú discutir que aquests herois, que van aconseguir passar els dotze xiquets i l’entrenador a través de l’aigua —fins a la llibertat—, no són els veritables santcristòfols de l’actualitat? 

Sí. Dimarts. Precisament dimarts, festivitat de Sant Cristòfol i Dia del Miracle, va ser quan es va culminar amb èxit l’evacuació dels xiquets de la cova de Tham Luang. I a l’hora de valorar les causes de la potència mediàtica de la situació viscuda per les dotze criatures i el monitor —la capacitat d’impacte emocional, la facultat per a impressionar sentimentalment— em ve al cap, com una revelació, una idea força. És aquesta: ben mirat, tots som dins la cova. Tots som dins la cova, sí. Dins la cova del temps. Des que naixem fins que morim. Circumscrits. Acorralats. Atrapats. Limitats. Aparedats. Cecs. A les fosques. Sense esperances d’alliberament. Amb millor o pitjor dissimulació, vivim permanentment instal·lats en l’angoixa de saber que mai no en podrem eixir, d’aquest fatal i anguniant enclaustrament. Ni que siga per això, no ve malament, de tant en tant —una volta a l’any, ni que siga: el Dia del Miracle— amenitzar l’espera dins la cova hermètica i claustrofòbica amb una dosi de màgia, imaginació i fantasia. 

Tot això em balla per la consciència mentre torne al cotxe, avançant entre les terrasses de les cafeteries, els pubs i els restaurants. Gire el cap per fer una última ullada a la mar de l’Albir. I em sembla entreveure, dins l’aigua, un peix molt gros i molt gran: com un galfí, o una persona. No era normal, tan prop de la platja. I, damunt, juraria que té cap de dona, cabells llargs, un somriure incitant. «Això no pot ser!», em diran. Ja ho sé, ja ho sé que no pot ser... Però és! La literatura, quan existeix, és que és veritat! La bona qüestió és que —vostés perdonen— no importa massa que em vulgueu creure o no. Importa només que mentre puguem somniar sirenes a la nostra mar seran ben nostres els camins de la lluna, a flor de l’aigua, sobre la superfície del mar: que és el camí que assenyala l’eixida de totes les coves —quimera de llibertat.