X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información

literatura

Dràcula: de tenebres i de sang

Més de cent anys després de la seua publicació, la novel·la que donà naixement a la figura de Dràcula encara manté una potència simbòlica, estètica i literària més que envejable. L’obra de Bram Stoker és, entre moltes altres coses, la història d’un èxit que continua fonamentant-se en les nostres pors més arrelades

22/04/2018 - 

VALÈNCIA. Quan en maig de 1897 les premses londinenques d’Archibald Constable & Company lliuraren als distribuïdors habituals la primera edició d’un llibre anomenat sòbriament Dracula, obra del quasi desconegut autor irlandés Bram Stoker, ningú no sospitava ni remotament l’abast de la desfeta. Ni tan sols el títol, un nom estrany i absolutament desconegut fins aleshores, podia dir res al públic, que per a major decepció estava acostumat –hàbits de temps victorians i victoriosos– al fet que les novel·les es titularen pel nom d’herois o heroïnes, espills d’inacabables virtuts. I no era precisament eixa, no, la condició del comte.

De vampirs sí que se’n sabia alguna cosa. Perquè a banda de la mitologia popular, confusa però present en quasi totes les civilitzacions del planeta des de temps immemorials, a escala britànica el tema ja havia sigut tractat literàriament de diverses maneres: des de les formes cultes de The Vampyre (Colburn, 1819), obra de l’infortunat John William Polidori, metge personal, secretari i esclau de facto de l’aristocràtic i altiu Lord Byron (relat nascut durant l’estiu de 1816 arran de les tempestuoses nits de Villa Diodati, aquell refugi suís que entre fornicacions variades també va vore nàixer el Frankenstein de Mary Shelley), fins a les traces més populars del mite, condensades en el celebèrrim i exitós fulletó anònim Varney The Vampyre, or The Feast of Blood (Lloyd, 1847). Amb aquells precedents directes va nàixer tot, però també amb una influència ambiental d’autors tan notables com Edgar Allan Poe, Arthur Conan Doyle, Samuel Coleridge, Sheridan Le Fanu, Théophile Gautier, Wilkie Collins o el mateix Shakespearedel qual els savis de la tribu han decretat que les tres nóvies de Dràcula són en realitat un transsumpte de les tres bruixes de la primera escena de Macbeth (Blount, 1623).

Tots eixos elements preliminars, adobats ja intencionalment per part d’Stoker amb la lectura d’incomptables narracions vampíriques de menor qualitat i més o menys anònimes, amb articles periodístics de ressò en l’època com 'Vampires in New England'amb dotzenes de mapes i estudis, amb reculls de llegendes balcàniques o romaneses, amb cròniques de viatge com la d’Emily de Laszowska Gerard, esposa d’un oficial de la cavalleria hongaresa destinat a Transsilvània, o amb l’informe de William Wilkinson, cònsol anglés a Bucarest, per mitjà del qual Stoker descobrirà –gènesi sagrada i infernal de les literatures– la figura de Vlad III de Valàquia, conegut per a la posteritat com a Vlad l’Empalador pel discutible costum d’empalar en el camp de batalla els enemics ja vençuts. A partir de la seua sinistra genealogia pujarà fins al pare, membre de l’anomenada i temible Orde del Drac, circumstància que llegarà a l’hereu el malnom de Fill del Diable o Draculea, troballa onomàstica i sonora que fascinarà intensament i fins a l’èxtasi a Stoker: el còctel fastuós estava servit i ja tenia nom.

Uns materials immortals

L’escriptor argentí Rodrigo Fresán –un fanàtic confés d’esta magna obra–, referint-se a l’heterogeneïtat dels elements conformadors del llibre, va dir molt encertadament que Stoker beu sang de tots els colls i tinta de totes les plomes. I és així. La qual cosa no és cap menyspreu ni desconsideració cap a la seua autoria, sinó mèrit. Perquè més enllà de ser un constructe mental de plasmació literària, Dracula és mite d’abast universal i per tant receptor, continent i emissor de múltiples influències i referències. Si no fóra així, mai no haguera assolit la dimensió planetària i l’envejable estat de salut que manté més de cent anys després de la seua aparició. Encara hui la comparació de Dràcula amb qualsevol de les dotzenes de personatges de l’anomenat terror o fins i tot dels més moderns superherois no resistix ni un assalt: aristocratisme, sexualitat un punt per damunt de la lleu insinuació, ocultisme i màgia, la frontera del turc com a escenari exòtic –encara que la major part de la novel·la transcorre a Londres, la força de la llar vampírica és omnipresent i brutal–, belleses espectrals, un cert enyor de decadència, camins d’anada i tornada amb la mort –lligam essencial amb les nostres pors més bàsiques–, un castell escarpat, llops udolant en la nit, la sang com a element determinant i primigeni, el mos com a símbol encriptat de tantes coses i un llarg, desassossegant i angoixós etcètera.

Només eixe encert en els materials de construcció i el tractament avantguardista, lluny dels esquemes clàssics del gènere fins a aquell moment, pot explicar l’eternitat i la grandiositat del llibre. Perquè la novel·la s’incardina plenament en allò que hem anomenat com a epistolar, ja que el relat dels fets no el fa teòricament un narrador omniscient, sinó que es compon en la seua totalitat, més que de cartes, de fragments dels diaris personals o les notes dels diferents protagonistes que van, magistralment (perquè ací està el geni d’Stoker), desgranant les arestes de la història, superposant-se lleument amb les dosis exactes de contraposicions, fins a compondre el mosaic addictiu, hipnòtic i virolat (tenyit de roig de sang, però virolat) que porta generacions aterrint el personal.

Una por fecunda

Ja des de l’inici, amb el relat d’eixe viatge travessant Europa del jove advocat londinenc Jonathan Harker per a tancar unes vendes d’immobles amb un misteriós comte en el seu castell dels Carpats, el lector avesat pot sentir com si en algun lloc s’haguera encés un motor, un brunzit constant, creixent i inquietant que es mantindrà com a banda sonora de fons de tota la lectura. Eixe soroll és la por, els vestigis atàvics de la desconeixença i la necessària cautela que sempre ens assalta quan intuïm trobar-nos davant d’una cosa més gran que nosaltres, de tot allò que no acabem de comprendre.

Potser la novel·la tinga algun excés de sentimentalitat, o potser el llenguatge resulte afectat o simplement antiquat en determinats moments, però tot això resulta molt secundari quan la genialitat de la narració s’imposa, i més quan constatem que el protagonista absolut, fins i tot en el títol, només ocupa unes poques pàgines (de vora cinc-centes) de presència real, la qual cosa no impedix que, en una el·lipsi literària memorable, siga amo i senyor no només de les tenebres, sinó també de la narració, i que eixa presència sobrevole i monopolitze aclaparadorament qualsevol dels actes o les paraules que es fan o es pronuncien, sense descans, sense pietat, sense treva.

El naixement de Dracula per a la literatura va ser com l’explosió d’una estrela fecunda i, de fet, són milers les derivacions i fills més o menys dignes que ha donat i que continuarà donant. Per no parlar de la seua influència sobre el cinema, des de clàssics colossals del terror fins a pel·lícules pseudoeròtiques i pornogràfiques, que tant han contribuït –perquè la plasticitat i la vistositat del personatge i dels escenaris són immenses– al manteniment i creixement del mite. Però no hi ha cap visió determinada o condicionada per qualsevol altre mitjà que puga competir amb la lectura directa i sense intermediaris del text, amb aquell brunzit sord i neguitós que en algun lloc s’enceta i ja no para fins al final, amb la imaginació que vola libèrrima projectant en imatges mentals les paraules llegides. 

La més bella novel·la mai escrita”, va dir referint-se a Dracula Oscar Wilde, qui per cert va ser nóvio formal durant dos anys –abans dels lliris i dels jóvens– de Florence Balcombe, qui seria finalment esposa de Bram Stoker. Potser, a hores d’ara, no siga la més bella mai escrita, però sí, com un perfum atraient i prohibit, la més torbadora.

Toni Sabater (València, 1969) és advocat, editor i autor dels llibres Dies i Ciutat de campanars.

Noticias relacionadas

GAMBA ROJA

Gambes més enllà d’Orió

És la gamba roja de Dénia? Hi viu tot l’any o només estiueja? En realitat, el mengívol i deliciós crustaci que es compra en els mercats de la Marina procedix del Canal d’Eivissa, que s’allarga entre les costes valencianes i les pitiüses. En La cuina de la Marina Alta (Drassana, 2018), l’obra dels xabiers Josep Vicent Miralles i Marisa Piles, es tracten estes i altres disquisicions en clau d’humor

next