X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información

València, quina paciència  

Doble o res

17/03/2019 - 

 VALÈNCIA. Tres ve dobles, per molts anys! Fa trenta anys que les WWW (World Wide Web) s’instal·laren a la nostra rutina domèstica  i laboral. De fet  estan eufòriques, celebren el seu trentè aniversari. Tim Berners-Lee, el científic i pare de la criatura l’ha feta bona! L’enginyós britànic va ser capaç de llançar al món noves rutes intercontinentals, atapeint-nos de sigles que ens embarcaven per l’espai llunyà i el casolà. Brindem per l’enginy! Ara, Internet es riu del món, això que diuen en espanyol “ponerse el mundo por montera”. A més, s’alça d’hora, mai no descansa. La informació, la nostra interconnexió compartida sense cables també delata com hem dormit, de quina manera distribuïm l’exaltació o mal humor tripulant per les xarxes. Aquesta mena de piscifactoria de continguts, oberta vint-i-quatre hores i il·limitada que, tota sola, així que es lleva ja s'aquefera en totes les direccions possibles. La cria de notícies s’incrementa a mesura que despunta el dia. Sense cap ordre preestablert. Allò que ens crida l’atenció, les noves captures rellisquen, naden, en tots els mitjans possibles. No tenim prou mans i dits, no donem l’abast. El criteri que establim segueix, en la immensa majoria dels dies, l’ordre natural dels periòdics, d’allò que encara sense obrir la boca i emetre un so ens entra pels ulls. Avui, si volem diaris en paper, baixem al carrer a les tantes ja ben informats d’antuvi.

Recorde temps passats... Julián, el porter de la finca, es guanyava un ridícul sobresou deixant de bon matí, a la porta de casa, els diaris i les revistes habituals als veïns interessats a estar al dia i, al mateix temps, es feia una idea de quina manera respirava, ideològicament, el replà. Uns moments que ja mai no tornaran. Què faríem si no tinguérem la ve doble? I és que sense WWW no som ningú, uns pobres desgraciats. D’Internet Explorer a Google, passant per tota mena d’andròmines, naveguem, creuem oceans i mig món, ens ofeguem en mars d’informació. La vida a bord és dura! Tres ve doble, WWW, feliços trenta. Uns dobles i doble ració de tot!

Nosaltres, mariners de pacotilla del ciberespai, patim la falsedat, la dualitat, perquè sovint xoquem amb perfils que donen a entendre el contrari del que senten, que aparenten uns sentiments i en tenen uns altres. La duplicitat, aquesta tendència molt hipòcrita, molt potenciada també per l’invent trentanyer de les “WWW” i les possibilitats que han generat als usuaris. Un enginy que dóna peixet  i cent i ratlla alhora, que fa anar de dalt a baix la humanitat. Massa disfresses amb vestits d’hipocresia i carotes de ser uns penques, piratejant sentiments.

“Doble” és un mot ple de connotacions, amb fantasies literàries i reals. Un vocable que adjectiva o substantiva segons el cas. El doble joc, una capacitat molt potenciada, en aquests moments històricament estúpids, d’enganyar. L’ambigüitat del doble sentit que ens afecta. Aquesta doble parella del joc, del pòquer de la vida. La disputa de dobles als despatxos dels partits de cara a les pròximes eleccions, amb tres votacions. Una pseudopartida de tennis política, per parelles, de dos en dos. Armes de doble tall a tota hora, que ens fan doblegar l’esquena, que fan donar sabó, adulant per obtenir beneficis en doble. Les estones d’espera, tan aterridores, en els minuts intensament i doblement cruels, que tot costa el doble. Temps de dobles, aquesta falta que es comet botant “pilotades”, amb les dues mans, de la mateixa manera que ho faria un professional del bàsquet. Els dobles tocs que també pressionen breument la nostra pantalla rutinària, la que s'amplia, es visualitza o, a l'inrevés, s’escurça. L’existència concentrada, doble i gruixuda, la dels objectius perseguits.

“Doble” és una paraula amb substància de contingut i d’expressió, poca broma! Els dobles són imprescindibles per rodar pel decorat dels dies, pels guions cinematogràfics i pels carrerons sense ficció. Els dobles són personatges que formen part de l’esquelet urbà, de la tramoia del decorat, de la literatura i de la història recent. La commoció magnificada que fa confondre amb algú autèntic (“juraria que hi eres: devia ésser el teu doble”!). Un físic vivent, clonat, podria substituir-nos en les escenes doblement compromeses. La llegenda apunta que tothom té un doble a la vida, com si tal cosa. El món és ple de sòsies?

Si fem cas a la literatura i al cinema la resposta seria afirmativa. Replicants i clons ens han embotit la retina als llibres i a la pantalla i segons diuen a la quotidianitat, la real. Confondre identitats a base de dobles. Els Doppelgänger que inventaren els alemanys, el doble vivent que no és de la família, s’estén entre famosos, celebrities, i persones. La mitologia diu que si topetes amb el doble la bona sort està assegurada, però la tradició nòrdica diu que porta mal averany. Per tal que aquesta darrera línia no provoque desassossec, conten que la probabilitat que una persona siga igual, còpia, d’una altra és d’una entre un bilió. Així que no ens desullem buscant el doble. 

La narrativa de la vida fa gambada pels llibres i per la pantalla, pels autors i directors que ens han captivat amb històries doblement fascinants. Dostoyevski ja ens aportava amb “El doble” una crida a la llibertat, al desig, al desenfrenament, a la mentida, a través d’un patètic funcionari amb descomunal mordacitat i realisme made in Rússia. Una obra que s’avança als temps que vindrien. Guy de Maupassant relata amb “L'Horlà” el dia a dia d’un “doble invisible”, més roín que la tenca. Escrits que han contribuït a fer les nits i les hores dobles, que ens han obert els ulls. R.L. Stevenson, Oscar Wilde, Henry James, E.T.A. Hoffmann, Jorge Luis Borges, Julio Cortázar, Carme Riera i tants...  També el cinema ens ha fet menjar crispetes clonades i tensió duplicada a moltes sales i també a casa. Els germans Lumière, Hitchcock, Cronenberg, Stanley Kubrick, Buñuel... han tractat aquest tema inquietant amb un espectacle de varietats de recursos i situacions de tota mena, una constant en l’expressió artística  i també en la vida. Els perfils dobles, la clonicitat,  han estat vius al llarg dels segles.

En la història recent diuen que el dictador Franco en tenia un o dos, amb nom i cognoms. La pel·lícula Espérame en el cielo, d’Antonio Mercero i Román Gubern narra aquest enigma tan secretament verídic pel que sembla. La llegenda urbana també brufa afirmant que l’actual Paul McCartney no és l’autèntic xic de Liverpool. Va tenir una mort prematura que va fer cercar els Beatles un substitut exprés. Diuen que el Paul que veiem avui no és més que un doble exacte i escardalenc com una moixama. Fake news del 1969. L’última notícia de dobles baixa per l’escala d’un avió que aterra a Alabama. Alguns asseguren que la First Lady Melania Trump no és ella sinó una doble. Rumor fals? Les xarxes, tornem a l’enginy de les WWW, bramen. Escodrinyen al mil·límetre el color dels cabells, els gestos i fins i tot la simpatia. Aquesta teoria de la conspiració de la doble dama, tan presidencial, ja ve de lluny, com gairebé tot.

Només falta que en aquestes eleccions, amb tanta voràgine d'amor i passió, debute la moda dels dobles. No vull pensar les veus volanderes, autòctones, quan ho detecten. El bum-bum correrà com la pólvora. Com trauran partit de la substitució, del recanvi? Doblem l'aposta? Quin mitjà escamparà la notícia? Serà la doble de Mónica, María José o potser el doble de Ximo, de Joan...? Però si hi ha un cas paradigmàtic és el de Toni Cantó. Quan pertanyia a UPyD deia que els militants que deixaven el seu partit per anar-se’n a Ciudadanos eren trànsfugues polítics que li “produïen pudor”, vergonya. Poc temps després, era ell mateix qui es canviava de camisa i se n’anava al partit de Rivera que tant havia criticat. Com es pot mudar d’opinió tan ràpidament? El Toni Cantó d’avui és ell o és un doble? Ficció i duplicitat a la vida, fantasia animada d’ahir i d’avui. I és que qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència. Llums i ombres, el món en paral·lel.

next