Com ja deuen saber molts dels lectors, el meridià de Greenwich passa per Castelló de la Plana i això significa que geogràficament el territori valencià cau en el mateix ús horari que el Regne Unit. En la pràctica, però, estem emprant l’horari de Berlin sense estar en la mateixa longitud. Saben vostès per què? Doncs perquè en 1940 el dictador espanyol va decidir que havíem de tenir la mateixa hora que els seus aliats nazis. La notícia és que l’any 1978 aquesta decisió es va donar per bona. Tanmateix Portugal si que utilitza l’ús horari d’acord amb la seua localització geogràfica.
El resultat és que funcionem amb un horari que va una hora per davant de la nostra hora solar i això influeix en cóm ens organitzem com a societat així com a nivell empresarial. Cal també afegir a aquest embolic l’existència de dos horaris: un d’estiu i un d’hivern, amb la suposada pretensió de l’estalvi energètic que ja hi ha molts experts que ens diuen que no és tal. La conclusió és que organitzativament estem convertint coses que són relativament senzilles en complicades. Si fem un símil amb la cuina, podem dir que per cuinar un plat exquisit són tan importants els ingredients com la manera en que els combinem. Quan parlem de dirigir una empresa i per extensió del nostre sistema econòmic passa alguna cosa pareguda, tan important són els factors dels que disposem com la manera en la que els utilitzem. El cóm importa i pot marcar la diferència com be assenyala la teoria de les capacitats dinàmiques de David Teece. Per tant, la nostra capacitat de generar valor afegit (diferència entre el valor del que es produeix i el cost de produir-ho) depèn en part de cóm ens organitzem per a produir: és a dir dels horaris.
Tothom coneix dades en referència al nombre d’hores treballades i sabem que per terme mitjà a l’estat espanyol es treballen més hores que en la majoria de països del nostre entorn i que la jornada laboral s’allarga molt més. Això es deu al predomini de jornades partides amb una parada per dinar més llarga que a altres països. Aquesta manera d’organitzar-se té un cost en termes de productivitat, ja que la segona part de la jornada (després del dinar) és molt menys productiva que la primera. Totes aquelles persones que hem fet estades per treball a altres països sabem que és molt més eficient la seua manera d’organitzar-se perquè permet ser més efectiu, fent més coses amb menys temps i a més no arribes a casa cansat com ho fas ací.
Clar, eixa menor productivitat es veu reflectida en el valor afegit (VA) que l’economia espanyola és capaç de generar. En el gràfic que ve a continuació es pot observar la taxa de creixement anual del VA de l’economia espanyola en relació als demés països de la UE. Fins l’any 2000, s’observa una moderada tendència creixent al voltant de la mitjana dels països de l’entorn europeu. Es tracta d’una evolució que podríem classificar com dins dels paràmetres normals. Però a partir de l’any 2001 fins 2004, coincidint amb l’inici de la bombolla immobiliària (el sector de la construcció és molt intensiu en mà d’obra poc qualificada i aquestes dades es deuen a una sobre-dimensió especulativa del mateix), aquesta evolució es deté, reduint-se les taxes de creixement del VA i perdent posicions relatives dintre del context europeu. Des del 2004 fins 2007 hi ha una lleu recuperació que s’acaba abruptament amb l’esclat de la bombolla immobiliària, duent el creixement del VA generat per l’economia espanyola al vagó de cua de les economies europees. Després s’inicia un període de recuperació que principalment és un rebot per tot el que s’havia perdut (s’ha destruït molta ocupació i ha hagut una forta devaluació salarial), però compte perquè tal i com s’aprecia al gràfic estem en una situació semblant a la de fa 20 anys. Molt s’havia parlat de la dècada perduda en l’entorn europeu per la crisi de 2008 però la realitat de l’estat espanyol és de dues dècades perdudes després d’una gran crisi en dues etapes (2009 i 2012).
Si mirem al futur, ens hauríem de preguntar quines possibilitats tenim de rellançar la nostra capacitat de generar VA de manera sostenible i sostinguda en el temps. És ací on entren mesures com la racionalització dels horaris de treball, és a dir, organitzar l’activitat econòmica de tal manera que permeta fer front als reptes del canvi climàtic augmentant l’eficiència energètica i a la vegada aconseguir millores en la productivitat compatibles amb la conciliació de la vida professional i personal.
En aquest sentit, des de fa uns pocs anys la UE facilita a través de EUROSTAT l’anomenat índex d’eco-innovació. Aquest índex es basa en 16 indicadors que de manera ponderada inclouen informació sobre inputs que faciliten l’eco-innovació, activitats d’eco-innovació, resultats de les activitats d’eco-innovació, resultats d’activitats relacionades amb l’eficiència en la utilització dels recursos i resultats socioeconòmics. El gràfic anterior mostra els valors que pren aquest índex per a l’estat espanyol i altres països de l’entorn europeu entre els anys 2013 i 2016, sent el 100 el valor mitjà de l’índex per als països de la UE. El cas espanyol és descoratjador per la tendència negativa que mostra, sent l’únic país de l’entorn europeu on aquest índex ha evolucionat de manera negativa. El que això ens està diguent és que l’estat espanyol no està fent res en matèria de desenvolupament sostenible, ans al contrari va cap enrere com els crancs. La racionalització d’horaris així com una aposta clara per les energies renovables podria ajudar a millorar aquest índex i amb això les condicions de vida de les generacions presents i futures. Poca esperança tinc quan escric aquest article en constatar que a Espanya està instal·lat el “a por ellos”, com ja deia Antonio Machado en Campos de Castilla: 'Una de las dos Españas ha de helarte el corazón'.
