Deu anys sense Lluís Avellà: la Seu de la UA acull un homenatge en memòria a un "dolçainer de lluita"

ALACANT. Un dolçainer de lluita. Així era Lluís Avellà (1960 - 2011). Aquesta definició l'aporta qui va ser amic i company, Antonio Sánchez, i qui ara ha impulsat una pàgina web en honor al difunt músic. Aquesta ferramenta digital es presentarà hui, dijous 18 de març, a la Seu de la Universitat d'Alacant durant l'homenatge que Alacant pel Valencià ha organitzat pel dècim aniversari de la mort d'Avellà. En l'acte intervindran Marinela Garcia, qui exposarà el que ha significat l'associació Alacant pel Valencià, i el periodista Marià Sánchez, encarregat de fer un xicotet repàs per la vida de Lluís Avellà.

A més, serà Antonio Sánchez qui presente el web, que ha nascut motivat per la necessitat de "comptar la història" del desenvolupament de la dolçaina a Alacant, "des que vam iniciar la barraca popular Arribar i Pouar. La nostra idea era canviar el món recuperant les tradicions i la música era el conducte per aconseguir-ho", manifesta l'impulsor de la pàgina web, que "és participativa, ja que narra la història de molta gent, no només la de Lluís". L'homenatge es podrà seguir en streaming donades les restriccions d'aforament per la covid.

Lluís Avellà: "tot per la dolçaina"

"Lluís Avellà té tots els vessants: per un costat és tradicional; després va ser un dolçainer d’escola; també ha sigut un músic de colla i, a més, un dolçainer de lluita, perquè ha utilitzat l’instrument per a reivindicar les tradicions, la cultura valenciana i el País Valencià. Ell va ser un enamorat de la seua terra", assegura Sánchez, qui qualifica al músic com a "dinamitzador cultural, ja que va suposar el motor de moltes iniciatives que va impulsar i que nosaltres vam recolzar".

I és que el xaramiter va obrir camí per a aconseguir que la dolçaina fora -si no més reconeguda- més valorada i que la gent poguera estudiar aquest instrument "gràcies a la seua introducció en el programa d'Aula Oberta d'Alacant", on Sánchez recorda la dificultat per a aconseguir-ho: "En Alacant no ens feien molt de cas. Demanàvem un local per a tocar i no ens el facilitaven, demanàvem una escola i no la creaven. Nosaltres volíem que isqueren dolçainers des de l'àmbit públic; paguem impostos per a tindre una escola de música d’Alacant, de València, de Muro o d’altres pobles".