Dario Fo. Adéu a la farsa i a la mitologia moral d’Itàlia

VALÈNCIA. Quan al 2013 Dario Fo donà suport públicament el Movimento 5 Stelle del seu company actor Beppe Grillo, molts cregueren que es tractava de l’última bufonada del Nobel. Grillo havia saltat a l’arena política al 2007 per organitzar, en plena orgia berlusconiana, el Vaffanculo Day (A prendre per cul – Day) i sempre arrossegà la mala premsa dels actors, dels cabrejats de barra i dels motivats políticament. Inclús quan Grillo va perdre l’aura de líder messiànic, Dario Fo continuà defensant-lo. Cridava aleatòria i incansablement resistiu i tireu-ho tot avall.  

Dario Fo no era només el bufó de la cort. Dario Fo no era només l’actor que havia recuperat els tipus de la Commedia dell’Arte, els acudits físics, les màscares al país de l’emmascarament, els arquetipus tranquilitzants que donen peu a la subversió de l’actor. Dario Fo no era només un erudit amb els seus textos i un animal a l’escenari. Dario Fo era un artista que havia esborrat la frontera entre literatura i acció política, entre art i reconeixement col·lectiu, entre representació i denúncia, o en altres paraules entre riure i plorar. 

Va arremetre contra el Vaticà, contra Berlusconi, contra la política suïcida dels anys setanta i vuitanta que deixaren un país en safata per a les grans empreses, la paràlisi i la complicitat corporativista del qual arriba fins a l’actualitat, el dia després de la seua partida. Beppe Grillo el proposà en eixe any de 2013 com a successor de Giorgio Napolitano al front de la Presidència de la República. “És un home amb una ment oberta i una lucidesa fantàstica”. No obstant, el Nobel va declinar: “és una idea absurda, però preciosa”.

A Franca Rame li varen proposar el més alt càrrec polític en Itàlia uns anys abans, en 2006, però només va aconseguir 24 vots de la càmera. Rame havia sigut la companya de vida i de professió de Dario Fo. Honoris Causa per la University of Wolverhampton, candidata pel front L’Italia dei Valori, militant feminista i escriptora de Tutta casa, letto e chiesa (1977), fundadora del col·lectiu Nuova Scena al caliu dels vents llibertaris dels seixanta i sostenidora junt a la seua parella artística, Dario Fo, del Soccorso Rosso Militante, una organització d’ajuda a militants i obrers represaliats durant els anys de plom en tot el país que els prestava ajuda jurídica, econòmica i vigilava les condiciones en què es trovaven a les presons. Pel poder que va adquirir la parella, Franca Rame va ser segrestrada al 1973 per un grup d’extrema dreta amb conexions (segons sembla) amb els Carabinieri, i va ser violada repetidament com a càstig, experiència que plasmaria en en Lo strupro (1981) com un crit d'auxili i de denúncia. Franca va morir el 29 de maig de 2013.

Fo i Rame feren molt més que teatre. Junts representaren la Mort accidental d’un anarquista (1970) o Ací no paga ningú (1974) en les que ni Policia, ni Estat, ni Partit (PCI) eixien ben parats. Va sortejar la censura amb la disfressa, i la gravetat dels fets amb la farsa i el riure. Com un fill de Bertolt Brecht del sud. Com el germà populista de Pier Paolo Pasolini. 

Quan al 1997 fou guardonat amb el Premi Nobel, s’assabentà mentres rodava un programa de televisió. Al panteó de la gran literatura del món entraven de la mà actors, actrius, bufons, tipus i estereòtips, teatre clàssic, satíric i polític junt a tota una generació d’intel·lectuals i d’artistes que, d’una o altra manera, fou arrasada pels alegres vuitanta i noranta amb Reagan, Thatcher, Berlusconi, Clinton o Pinochet. Encara li quedaven forces al gegant per a riure’s del que havia de vindre i de cridar, quan res no haguera canviat, que encara era temps de resistir i de tirar-ho tot avall.