X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información

ELEMENTS DE LA CIUTAT

Coves de techno per a l’evasió

Trenta anys després de la seua crisi, noves mirades de dins i fora de València obrin nous camins per recuperar el mite de la Ruta del Bakalao

13/08/2019 - 

VALÈNCIA. “La primera volta que vaig vindre a València ho tenia clar: el primer que havia de fer era visitar les discoteques de la Ruta. La mitologia de la ciutat té la ruta marcada com una cicatriu”, explica l’arquitecta Paula García Masedo. “Entràrem a Chocolate i a Puzzle, encara que ara no es pot entrar. De Puzzle no em vaig resistir a agafar una cortina i vidres trencats. El lloc és impressionant, té una reminiscència d’arquitectura agrícola. Chocolate crec que era un magatzem d’arròs, té una tipologia més tradicional de nau, casi com una església. Per això l’anomenaven la Catedral”.

Un pati ondulat amb palmeres dins i les parets confitades de grafittis completaven l’arqueologia futurista. “Els grafittis reflexaven la memòria del moment, amb paraules pintades com «utopia». Però el que més em va agradar són les estalagmites de cartó pedra. No era una arquitectura que construïa completament una caverna, però sí tenia elements de decoració vinculats a la idea de cova”, explica García Masedo.

“Puzzle era més postmoderna amb materials genèrics com el mur cortina, aplacats simulant pedres però fets d’algeps, vidres de colors, el logotip kinki, la tanca amb un boig ziga-zaga...”. El vandalisme augmentava la sensació de cova amb els forats per on entrava la llum tamisada.

Inspirada per esta visita, l’arquitecta, artista i comissària va desenvolupar distints projectes on ha treballat amb la memòria de la Ruta del Bakalao. “Per a Gelatina, un festival proper als feminismes i la teoria queer organitzat per Leticia Ibarra, vaig reprendre un format que ja havia utilitzat com a comissària: una conversa per WhatsApp on el públic present podia formar part o no. Una conferència performativa on sovint s’activava el so”.

'Chocolate' a La Casa Encendida de Madrid. Foto Jorge Mirón
“La meua companya Julia Ramírez Blanco -historiadora de l’art i crítica- estava interessada pel misticisme a les comunitats artístiques i volíem fer una especulació sobre com l’arquitectura occidental ha fet servir la cova com a espai per a entrar a altres mons”. Una conferència amb emojis, una sessió makinera de José Conca el 1983 a Chocolate i una rèplica de l’estalagmita de l’interior de la discoteca van bastir la trobada a La Casa Encendida de Madrid.

“Supose que quan vas a una discoteca, vols entrar a un altre món, un altre espai o un altre ambient. L’arquitectura de la discoteca és una peça més, però crec que el més important per a portar-te a la fantasia era el ritme repetitiu de la música electrònica i les drogues. Només has d’anar a Barraca, imagine que als anys 80 i 90 en eixe moment hauries de flipar”.

“Vam utilitzar dos punts clau. Per una banda, la cova a l’Antiga Grècia, on moltes comunitats que volien eixir-se’n de la religió oficial feien sessions místiques d’altres cultes a l’interior de coves. Era igual que el temple grec, on només accedia el sacerdot. No està provat, però alguns textos diuen que als cultes alternatius accedien a un altre estat de consciència a través de la cova”, explica García Masedo.

Vista acual de l'aparcament de Puzzle. Foto: Paula García Masedo.

L’altre punt són les folies, estructures extravagants que es van posar de moda a la jardineria francesa del segle XVIII. “Tot això connectava com l’arquitectura ha fet servir la cova com un portal que ens introdueix al que és fantàstic, mistèric i carnal. Amb un punt carnavalesc que connecta amb el cartó pedra de les Falles de València i de les estalagmites de Chocolate”, conta García Masedo.

La fascinació per l’ostentació «levantina»

“Jo sóc de Madrid i visc ací des de fa un any. Pense que s’ha de preguntar més als valencians sobre les coses de València. Jo vaig desenvolupar els projectes a partir del que vaig vore, però les madrilenyes ho mirem des de fora i crec que cal una mirada més materialista sobre la Ruta. Està enmig de l’Horta, no és una ciutat de deu milions d’habitants”.

“És un lloc amb una dinàmica laboral concreta i hi ha molt a dir sobre el que va passar. Em sembla un lloc molt màgic i amb un rerefons poc intel·lectualitzat. Tampoc hi ha massa preocupació per la protecció del territori, la vinculació amb la terra és diferent”. Centenars de joves de tota Espanya, però especialment de l’Horta de València, es desinhibien de divendres a diumenge fent ruta entre una desena de discoteques ubicades al llarg de la carretera del Saler. Carlos Simó i Luis Bonías visqueren la Ruta des de la cabina del dj i així ho relataren a Álvaro G. Devís per al programa Músicas Sonadas de PlazaRadio.

Amb esta mirada allunyada, García Masedo va portar amb Andrea González i Lorenzo García-Andrade el parkineo a la M-30. “Teníem darrere la idea de que el cotxe és un mitjà que possibilita que passen moltes coses: pot ser la teua mini-casa, un espai equipat perquè pugues ballar, posar-te música, canviar-te de roba o anar amb els teus amics”.

Parkineo al Matadero Madrid.

Esta fascinació va fer que convocaren un simulacre del que passava als aparcaments de la Ruta fins a la Plaza de Verano de Matadero Madrid. “Ens haguera agradat, però per qüestions de seguretat no podíem convocar un parkineo real al recinte. Com havíem de triar els cotxes participants, vam treballar amb el col·lectiu Quedada Madrid -una associació de gent que tuneja cotxes- i vam contactar amb vint djs perquè posaren música”.

“Tenim una fascinació pel disseny popular o pel no disseny. Però al treballar a institucions vam tindre grans contradiccions, com haver de seleccionar els cotxes. Passàrem de la idea original del ready made, del parkineo espontani enfront de Barraca. Vam tindre altres limitacions com el límit horari, el control de les consumicions o l’elecció estètica del tunning. Açò ens va portar a una discussió sobre el que implica entrar a una institució cultural amb una pràctica que no pertany a l’alta cultura. Es va desactivar per esta raó?”.

Noticias relacionadas

ARQUITECTURA

Veinte años de vanguardia en la UA

Por  - 

La revista Plaza reencuentra a Alfredo Payá con Lola Alonso. Ellos son los autores de los edificios más representativos del campus de la Universidad de Alicante. Ambos arquitectos alicantinos comparten y confrontan sus ideas entre unas paredes que ahora cumplen dos décadas

next
x