VALÈNCIA. Hi ha un lloc pel qual han passat milers de valencians i que forma part del nostre imaginari col·lectiu sense que siguem conscients: l’Alp Hotel de la Masella en Girona. Era potser el destí estrela dels viatges de fi de curs escolars. Viatges en autobús entre hormones i acne, en els quals rebobinàvem amb el boli Bic les cintes de casset per a tornar a escoltar per enèsima volta Amante Bandido, Pisando Fuerte o Wonderwall, depenent de l’any del viatge. Eixe premi de fi de curs podia consistir en un viatge a Mallorca, a París o a Galícia (prèvia parada en Toledo i Salamanca), però per algun motiu que no arribe a comprendre l’Alp Hotel era l’escollit per infinitat de col·legis.
Discoteca subterrània, ràfting, excursions a cavall, possibilitat d’esquiar (si anaves en temporada), visita a Caldea i compres en Andorra. El pla d’activitats era molt complet, i solia incloure visita a Barcelona en l’anada o en la tornada. Una Barcelona on els atractius turístics eren diferents dels actuals. Miraves per fora la Sagrada Família, però la visita obligada era el zoo per a fotografiar a Floquet de neu, el goril·la albí, entrada al parc del Tibidabo, i passeig pel Poble Espanyol. En canvi a l’Alp Hotel de la Masella l’atractiu era el bufet lliure i intentar colar-se en una altra habitació quan els mestres no vigilaven. Uns mestres que quasi sempre tenien malnoms. Alguns molt cruels que es referien al seu aspecte físic i que no cal reproduir, altres eren més suaus. Jo recorde per exemple que el Llop era un mestre molt pelut, i que la Neli feia sempre olor de laca. En canvi uns altres eren certament enginyosos i el mestre de llatí anomenat el Mero, feia referència a Homer.
Encara reben a milers d’escolars cada any en l’Alp Hotel, fonamentalment valencians (de les tres províncies), aragonesos i murcians. Que han canviat la visita al Tibidabo per Port Aventura, i el Poble Espanyol pel Parc Güell. Però el procés i la catalanofòbia d’alguns pares han afectat al turisme nacional i les visites escolars a Catalunya han notat un lleuger descens. Com tampoc és ja tan normal anar a Mallorca, segon destí favorit pels valencians, ja que els preus en maig o juny han passat de ser assumibles pels escolars a ser prohibitius. Ara és més fàcil anar a Andalusia gràcies a les autopistes, i els vols econòmics han afavorit els viatges a Roma, Londres o París.
La nostra manera de viatjar ha evolucionat molt en 20 anys. L’aparició de les aerolínies de baix preu, la millora de les carreteres, l’arribada de l’AVE, Blablacar, AirBnB, couchsurfing... Ja quasi ningú fa autoestop en les carreteres, els hotels no són l’única alternativa d’allotjament, i els vols han abaixat de preu suficient per a plantejar-te anar a destins cada volta més llunyans. Això sí, hi ha algunes coses que els valencians continuem fent quan viatgem i que criden l’atenció.
-Aplaudir quan aterra el vol. L’altre dia un tripulant de cabina m’ho confirmava, els vols que aterren o partixen de l’aeroport de Manises, tenen moltíssimes més possibilitats d’acabar en un aplaudiment en aterrar.
-Dur traca i taronges al maleter. En avió el tema de dur pólvora o pes està complicat, però si anem de comboi amb amics en el cotxe, no poden faltar els masclets. Dur taronges com a regal quan anem a visitar a familiars o amics continua sent una opció, però ara també s’està ficant de moda dur arreglo per a la paella o botelles de cassalla. Perquè els valencians mai apleguen enlloc amb les mans buides.
-Ens coneixeràs pel nostre volum. És impossible que dinem o sopem en silenci, especialment si anem en grup. No som de fer soroll a l’apartament ni pel carrer com els jóvens anglesos o alemanys, en canvi al bar, la taula que munta més escama és la dels valencians.
-Criticar la paella. Ens és impossible passejar per Lisboa o Roma, vore una imatge d’una paella mal feta, i ser indiferents. Necessitem per força fer-li una foto i enviar-la a amics i familiars per a que vegen quins destarifos cuinen pel món.
-Que no ens ho conten. Estem obsessionats per vore-ho tot, per no deixar-nos res, per visitar cada racó, menjar tot el menjar típic possible i fer totes les visites obligatòries. Que no ens passe allò de tornar a casa i que ens diguen “no has visitat el museu de les miniatures? Va ser el millor moment del meu viatge”, evitar l’instant “t’aventaria una borinà per tocapilotes” és fonamental.
-Entrem a totes les esglésies. El punt anterior també implica que gent que no ha anat mai a la catedral de València ni a la Basílica de Santa Maria a Alacant, que no entra a missa ni a les bodes dels familiars, quan va de viatge ha de visitar a totes les esglésies que hi ha. La qual cosa quan estàs a llocs com Roma pot suposar un gran desgast.
-Amor per tot el que siga debades. Açò és una cosa generalitzada entre els espanyols, quan arribem a qualsevol ciutat som els primers a assabentar-nos quin museu, quina terrassa amb vistes o quin concert és gratuït. Som els reis a l’hora de trobar oci barat, i si cal anar a missa diumenge de matí per a entrar sense pagar a la Mesquita de Córdoba, anem a missa, combreguem i tot.
-En dos dies som guies experts. Açò ja passa quan tornes, de sobte els teus dos dies en Cracòvia t’han convertit en un erudit en turisme a Polònia, i eres capaç de fer rutes i donar consells pràctics a amics, com si fores un guia turístic amb 20 anys d’experiència estil “cal anar a un restaurantet amagadet en un carreronet, gens turístic, on fan un zurek casolà meravellós”.
-Germanor. I si et trobes a un altre valencià que solta davant d’un monument “collons, ací han cremat bona cosa de cacaus”, ràpidament li preguntaràs d’on és i si la ruta coincidix acabareu fent-vos alguna cervesa que els dos intentareu pagar.
M’han entrat ganes d’agafar la maleta, ara són totes de cabina, i pegar a fugir. Seria meravellós poder tornar en aquells companys de classe plens d’il·lusions a una platja mallorquina o a aquell hotel dels Pirineus. Però esta vegada segur que en compte d’un carret de 36 ho immortalitzaríem en 400 fotos amb el mòbil i en compte de devorar el bufet lliure, buscaríem al Tripadvisor els restaurants millors valorats de la zona.