X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información

València, quina paciència

Converses desinfectants

22/09/2019 - 

VALÈNCIA. “Mare meua, la quantitat de substàncies nocives que ens afecten, incloent-hi els humans tòxics. No puc. Em bull la sang. Indignada és poc. Has vist, has vist?”  L’amiga C.T. està que bufa, avui ha perdut la paciència. Ens interpel·la a tots els contertulians de dijous, necessita la nostra complicitat, la dels amics que un cop a la setmana gaudim d’unes cerveses a un lloc íntim i estratègic. Un indret que ens sembla terra de ningú. Un espai acollidor, dissenyat al nostre gust. On som anònimament coneguts. On els brams i les rialles s’acomoden a la perfecció, on les subordinades s’ajunten i entretallen. Converses a glops, plenes d’intencions intenses, de sinceritat necessària.

I segueix: “No puc! Superior a mi! No puc per molt que m’esforce i faça com si res... No puc amb aquestes persones fredes, calculadores, gates moixes, egoistes, amb complexos i rancors. No puc amb la gent que prioritza confort vital amb enganys, que manipula i fa comèdia”. La nostra amiga insisteix. Li retruquem, intentem calmar-la, fem paròdia i gestos grollers, brindem a la salut de tots nosaltres sabent que té raó, tota. Fins i tot B.R., més agosarat, per posar cara al tema, exemplifica amb noms i cognoms amb el seu to inconfusible. Ell no discrimina ni rangs, ni càrrecs, ni honorabilitats, ni dimensions... Gràficament és un crack, el mirem, l’entenem, li llegim el pensament i riem, riem molt. 

Alternem les ires de C.T. amb qüestions que susciten força eufòria verbal, fem caure un canvi de tema com qui no vol la cosa... M.T.: “Guardiola ho va dir ben clar. El vau veure? Ho heu llegit? Hi ha fronteres que maten i silencis que envileixen. Això ha dit”. És la veu  coherent de l’exfutbolista, la d’una actitud inqüestionable. Pep fa gols d’honestedat davant els refugiats. I tant! Cops als governs  i també al d’Espanya quan va impedir que l’Open Arms s’acostés a la costa. B.M., recorda amb una lleugera fonètica afrancesada: "En alta mar, rescatar no és un permís sinó un deure i una obligació imprescindible"Rotund aquest entrenador! I tant, ma chère amie.

“Veus, veieu la diferència, ho veieu?” Esclata un altre cop la nostra dolguda amiga C.T.: “Farta estic de falses víctimes amb cara de pomes agres! Aquestes ànimes, per no dir una altra cosa, capaces de maltractar, amb maquillatge i perversament, persones intel·ligents i bondadoses. Tenim el País petat”. Intente tranquil·litzar-la sabent que té més raó que un sant. Gent malèvola i morbosa, sempre n’hi ha hagut. Si en fem un llistat seria infinit, regirem en la història. Per on comences? On acabes? Triem polítics? Sí, sí, tens raó!  Damunt aquests personatges són d’un nivell tan “aldeà”, tan “hortera de bolera”  a mesura que voregen el By Pass! Esclafits, enrenou, i molts aiiis de burrera a taula, ens fem un fart de riure.

L’amiga “enrabiada” s’alça  i demana unes Z (la cervesa artesana d’Alboraia), torna a la taula refugi de dijous i diu en veu alta: “No suporte aquest tarannà sibil·lí d'escalfabraguetes. Sí,  ho sé, és un mot horrible, tot siga dit. Estareu amb mi que és també un vocable inclusiu, perquè dones i homes fem servir pantalons amb bragueta”. Riem, riem perquè som humans i la civada està bona. 


Deixem que córrega l’aire una mica. Enllacem el mal rotllo que uns ninots, sempre indultats, han provocat a la nostra estimada amiga i ho lliguem amb això dels sexes. Dissertem, arran d’una recent entrevista, amb el trellat i els esplèndids arguments de Carme Junyent, la professora de la Universitat de Barcelona que dirigeix el Grup d'Estudis de Llengües Amenaçades. Les seues lliçons magistrals ens fa enraonar de valent. Ens declarem molt fans d’aquesta dona. Parla amb claredat davant el desdoblament de gènere, es posiciona lingüísticament, dient que no li sembla bé. Recorda G.I. que no fa massa va afirmar  “que aquells qui pensen que el masclisme s’esfuma dient "els i les", per què no eliminen els possessius i així acaben amb la propietat privada? Aleshores, ja tenim la Revolució en marxa. Tots aplaudim el seny de la lingüista, sense controvèrsia. Som ferms seguidors dels seus raonaments. Desdoblar resulta prou ridícul... Gènere, gramàtica, substantius, concordances... És ben arbitrari haver de classificar, de vegades coincideix amb el gènere i d’altres res de res. Encetem exemples que ens fan riure i exagerem les gràcies una estona. Algú menciona que els grecs són els inventors d’aquesta diferenciació de masculí i femení però no hi profunditzem. Enganxem la conversa amb el futur de la llengua; la Carme Junyent manifesta que “els símptomes denoten que el català és una llengua en procés de substitució”. Ai senyor, senyora!

“Amb raó bufe, amb raó no puc” diu, C.T. Tornem a l’inici de la trobada-monòleg, conversa i intencions. “Tot val per tal de tenir algú al costat,  un estatus; mantenint el sistema social al llit! Són humans dolents, d’aquells que si els tens a la vora ni et fixes. Ací rau el perill, que passen desapercebuts però que escampen verí en silenci.”  “A més, te’ls has de menjar per contracte. Són ajustaments de la vida i de vegades un “negoci” ben difícil de rescindir, d’anul·lar. Impostos sentimentals a banda”, postil.la B.M. Pegue cabotada, completament d’acord. Controlem la descripció del perfil. Increïble que individus d'aquest ideari formen obligatòriament part del decorat  laboral, polític i domèstic.  Experts tramposos, sibil·lins, retorçuts... Potser tenen un bon davallant, alguns s'empassen el que calga per no perdre posicions i... C.T. talla l’oració i diu: “Si ningú els veu cap atractiu! Igual es tracta d'això!

Com és de difícil, i de senzill alhora, apel·lar a les emocions, estar adduïts sentimentalment a tot el que volem o no. Com som capaços d’abandonar principis, de claudicar fins i tot al gust, a la bellesa. Sí, és un concepte ampli, tot siga dit. Som una  massa que pobla un món mal acabat, que fa aigües molt subterrànies, que trenca cors i esquiva trellats a consciència. Caminem amb la companyia dels engalipadors. Té raó, l’amiga. Aquests personatges són perversos, capaços d'abduir amb mil i una estratègies, són perillosos i perjudicials per a la salut. L'objectiu el tenen ben clar: poder aconseguir una pròtesi laboral, matrimonial, política... L’amic G.M. sempre ens amplia el concepte de toxicitat i defineix de nassos aquest club de verinosos i corrosius, el dels ben perfumats amb lleixiu.

Aleshores B.M. ens diu: “si pense en femení, conec moltes dones amb aquesta predisposició (la majoria han passat per aules regentades per hàbits i sors) que van per la vida, amb previsibles intencions.  Educades, des de l’etapa infantil, per arribar a ser unes maules amb una qualificació excel·lent; influïdes per les coordenades geogràfiques, anodines perilloses que han deambulat amb la parsimònia dels anys per aconseguir l’envestida. Alerta amb el perill d’aquestes puntoses que fàcilment s'ofenen. Un tarannà rancorós, carrincló, molt coent,  tan medieval”

Parlem d'aquestes executores tòxiques que deambulen inadvertides, sense bellesa externa ni interna; que van sense improvisació, que eviten marxar sense to ni so per la vida. La intoxicació i el verí el llancen lluny de l'exhibició, en petites dosis, amb molta calma, estratègicament. Actuen com si foren, o són, “elementes” perversament maltractadores! Quin perill! Si pensem en masculí, observem, també, un comportament hipnòtic de moltes dones cap aquest posat en versió cromosoma XY. És trist, impressionant, que moltes persones amb cromosoma XX també s’estimen aquesta mena d’acompanyants de per vida. Socialment, tal vegada, estem molt més acostumats a aquesta perversió diària. A més ja sabem que  la violència masclista és endèmica i incurable, que acaba amb titulars, concentracions i al fossar. Som una societat malalta, bruta i falsa que cohabita  amb l’enemic invisible al costat. Un model enverinat que bé mereix una atenció amb profunditat. El nostre sociòleg de capçalera, M.T. diu en veu alta: “Autosuficiència, autonomia, independència personal és el que caldria aprendre a les escoles públiques, a les concertades i a les que no paguen l'IBI. Honestedat!”.

Deixem els nocius al racó dels maquiavèl·lics indefinidament, almenys en aquesta vetlada. Evitem seure el perill a taula. Allunyem els tòxics amb pell humana. Posats a intoxicar-nos que siga per compartir cabòries i neguits amb els amics. Molt millor que ens abduïsca una safata d’ortigues de mar; que l’enteniment s’afave obrint unes ostres encara vives per esquivar més enverinaments. Mol·luscos i gambes roges maridades amb un  brutal cava del nord fan el tast menys perjudicial, desintoxiquen el malhumor inicial de C.T. que s’encomana. Almenys, per una nit, maltractem una mica el cos! Converses creuades i bones substàncies submarines que ens facen oblidar aquest perill tan resistent, la dels tòxics sense cura, els que esguiten la vida de generació en generació.

Rebutgem avui, a les 12,45  de la nit, aquestes persones moixes tan lletges d’esperit. Individus/es manipuladors/es sense essència intel·lectual, que repeteixen, copiant i pegant, arguments patrocinats pels suplements de dissabte, que fan creure des de la seua malèvola personalitat que tenen un fil de veu! Els bondadosos, els insatisfets, conscients o no, intel·ligents o no, són el seu objectiu, la seua presa i captura, el seu trofeu civil. La societat pateix, està molt ferida per culpa d'aquest perfil hipòcrita i tòxic, amb disseny de segles, sempre atemporal. Una referència de civilització carca i antiga, avorrida i infame, enverinada. Els abductors sentimentals són un perill per a la humanitat! Els abduïts  fan tanta llàstima... El pitjor és que ni ho saben. Ja són en una altra dimensió. Demanem el compte? “Escolteu, enguany fareu codonyat?”, acaba preguntant-nos C.T.

next
x