Hoy es 23 de noviembre

l’oficial japonés que no es va creure el final de la II Guerra Mundial

Com Hiroo Onoda

9/05/2021 - 

VALÈNCIA. Com Hiroo Onoda, l’oficial japonés que no es va creure el final de la Segona Guerra Mundial i continuà lluitant en l’espessa jungla d’una illa filipina, davall un sufocant dosser a rebentar de bestioles i sobre capes de putrefactes fulles verd-i-negres, negant-se a la rendició a no ser que li ho demanara un superior en persona, prenent per ardits de l’enemic les paperetes, cartes i fotografies que queien del cel anunciant-li la pau, morint-se de fam i de cansament –i matant els seus hòmens de fam i de cansament– però fidel fins a la fi a l’Exèrcit Imperial japonés. El 9 de març de 1974 el seu excomandant Yoshimi Taniguchi, llavors llibreter, volà a l’illa i li comunicà personalment que la guerra ja havia acabat... feia cosa de trenta anys.

En aquell moment Onoda ja no tenia hòmens al seu càrrec. Un s’havia entregat, un altre havia sigut tirotejat per un escamot i l’altre havia estat liquidat per la policia d’aquella illa filipina en sorprendre’l, amb Onoda, cremant la collita d’arròs d’uns llauradors. Tot açò es pot llegir en qualsevol part, però no de qualsevol manera. Em pregunte si els llibreters de hui esdevindran comandants.

Un mes abans de rendir-se, pel febrer d’aquell mateix any, Onoda havia conegut a Norio Suzuki, un universitari japonés que havia deixat els estudis d’Economia per a fer-se explorador i entregar-se a una recerca singular arreu del món: volia trobar el tinent Onoda, un panda i l’abominable home de les neus, en eixe orde. Sembla que els compatriotes feren amistat, però Onoda es mantingué ferm, tot i que aprovà que Suzuki tornara amb l’excomandant Taniguchi en persona per tal de rellevar-lo del servici, una cosa que, naturalment, pensava que no succeiria mai. Però així fou. Passat un temps, Suzuki aparegué a l’illa amb Taniguchi, que viatjà fins allà per a ordenar a Onoda que es rendira d’una vegada per totes. Conten que, poc després de trobar a Onoda, Suzuki veié un panda salvatge. I diuen que després afirmà haver vist el Ieti, o un ieti, de lluny, en juliol de 1975 mentres escalava l’Himàlaia –Suzuki, clar, el Ieti probablement només feia d’abominable home de les neus–. Diuen que quan Suzuki tornà al Japó, li paregué tot fals.

Com li passà a Hiroo Onoda, volia dir en començar, imagine un Manolo Pimentel que, desproveït de telèfon i connexió a Internet, acaba trenta anys confinat en el seu “loft ideal per a parelles de peu i sense respirar molt” per no creure els veïns que li toquen a la porta dient que ja pot eixir per fases, perquè això de les “fases” li sona a faula de l’enemic; perquè, com molts han apuntat ja, no es pot desescalar el que no s’ha escalat primer, i perquè els pamflets polítics que li apleguen a la bústia li pareixen més falsos que el Japó al qual tornà Suzuki. I fins que un explorador li mostre la poteta per la porta i li porte de tornada al mateix ministre de Sanitat, ell continuarà menjant-se el sofà i rossegant corretges.

En tot cas, no sé si és pitjor o millor que el que li passà a Paco Toro, que al principi de la pandèmia isqué de casa a tirar el fem sense claus i de tornada la seua dona no va obrir. Clar, que Toro s’ho mereixia. Potser haja mamprés la recerca del Ieti pel món i en vore’l no l’haja reconegut, perquè poques vegades solem vore reflectida la nostra veritat. També a mi tot em pareix fals. Sol passar quan la realitat supera la ficció, que és sempre. És mentrimentres, quan tot pareix normal o més o menys real, quan vivim una mentira: que viurem per sempre –una mentira que viurem per sempre–.

En l’antiga Roma hi hagué una xiqueta que passà deu dels seus dotze anys tancada en una habitació. Sembla que era filla d’un soldat i la tancaren perquè era fruit d’un adulteri o nasqué fora del matrimoni. Quan isqué del captiveri diuen que era “rara” i “maulava com un gat”. Potser l’abominable home de les neus era un tipus del més normal a qui tingueren tancat molts anys i, quan per fi isqué, es va quedar rar i pelut, rugia i es menjava els hòmens, enlluernat per la neu perpètua dels cims. I recorda haver vist de lluny un escalador japonés que se’l quedà mirant, estupefacte, a mig pujar o baixar un vessant, pel juliol de 1975. Ho recorda perquè portava anys buscant un altre japonés. Des que isqué del captiveri volgué trobar i menjar-se a Onoda, un altre japonés i un semblant, en eixe orde.

next
x