'Cançó de bressol per a un huracà i altres contes dormilegues': llibres per a llegir abans de dormir

VALÈNCIA. El senyor Bianchi és un representant de comerç que sempre està viatjant. Torna a casa només el diumenge i el dilluns marxa de nou. Juntament amb aquesta feina tan forçosa, té també una filla menuda que sempre demana un conte cada nit abans d'anar a dormir i, com que la mare ja no sap quin explicar-li, el pare ha decidit telefonar cada nit a les nou per a contar-li’n un; però ha de ser un conte curt, és clar, que la factura del telèfon ja se sap com és de cara. Hi ha qui diu que els seus relats són tan bons que fins i tot les telefonistes aturen la resta de telefonades per a poder escoltar-los i delectar-se amb aquesta dolça i breu narració nocturna. Aquest és l’argument de Contes per telèfon de Gianni Rodari, un dels noms clàssics de la literatura infantil contemporània que el 1962 publicava aquest recull de setanta històries independents que presenten com a únic fil conductor una excusa telefònica. Ara, anys després, Cançó de bressol per a un huracà i altres contes dormilegues (Piscina, un petit oceà, 2017) de Joan Faldilles i Armand, arreplega aquesta tradició rondallística en un àlbum il·lustrat compost per huit contes amb un motiu comú ben similar: refermar el bon costum de llegir al llit per tal d’agafar el son abans de dormir.

Així, vet aquí una casa on viuen quatre veïns, tots amics o cosins, fins que quan cau el sol comencen, de sobte, els conflictes; una tieta que omple la maleta de dolços, galetes i fruites i viatja fins a la lluna; un home que a tothom explica el pronòstic meteorològic, tot i que no l’encerta mai; un homenatge a la migdiada amb versos; una granota que vol ballar un vals; un home que mai té son fins que decideix trobar-se-la cara a cara; un mosquit espavilat que s’amaga i no es deixa acaçar i, finalment, una cançó per a no despertar-se i seguir somiant. Totes aquestes són les històries que, més extenses o més breus i amb versos o sense ells, ha traçat enginyosament Joan Faldilles i, tot i que he de confessar que jo tinc la meua preferida, Quatre veïns, una narració d’esdeveniments encadenats ben divertida, no cal desmeréixer tampoc la resta. Aquest conjunt de contes s’inclou, doncs, en el catàleg de Piscina, un petit oceà, un segell no sols amb un nom molt particular sinó també un projecte editorial que va ser fundat per Joan Rioné l’any 2011 amb el propòsit clar de defugir del mercantilisme cultural. Aquest allunyament dels cànons del mercat editorial s’exemplifica, en definitiva, en textos com aquest amb una narració àgil, en consonància amb l’escriptura de Rodari, i alhora d’una originalitat francament sorprenent.

El dinamisme textual, però, no és únicament conseqüència de la influència de l’escriptor italià. L’editorial tarragonina troba la inspiració per als seus llibres al món de les arts escèniques, una activitat que, necessàriament, es barreja amb la literatura i, consegüentment, repercuteix en l’escriptura creativa. Joan Rioné prové, de fet, del món del teatre d’objectes i és de l’opinió que les històries que el teatre explica són efímeres, és a dir, naixen i moren, per això es va envalentir amb l’edició, per a deixar un testimoni en forma d’objecte i, més concretament, d’àlbum il·lustrat. Els autors literaris dels llibres de l’editorial participen també d’aquesta ficció i del gust per la teatralitat, ja que cadascú d’ells accepta amagar-se sota la identitat d’un personatge, com ara Joana Pijama, Joan Calçotets, Joan Mitjons, Joan Camises i Joan Faldilles, l’autor d’aquest llibre. Es tracta d’una mena de paratext que desconcerta, confon i participa en la configuració d’un univers editorial que tracta, sobretot, de sorprendre el lector i involucrar-lo en el meravellós art d’imaginar i explicar històries.

Simultàniament amb la qualitat literària, l’àlbum és un reflex del gust per fer també del treball d’editar una disciplina artística, una responsabilitat estètica que es demostra des de la portada i la contraportada, totes dues amb un joc visual al voltant de la lectura al llit, fins a les guardes, diferents entre elles, clapades de menys a més lluentons de colors i amb un efecte expressament decoratiu. L’elecció d’Armand per a les il·lustracions segurament tampoc va ser casual. Aquest il·lustrador ja havia treballat per a l’editorial amb Un mitjó diferent a cada peu, una obra amb què va guanyar el premi Crítica Serra d’Or l’any 2015 i que el va consolidar dins del panorama de la il·lustració infantil. Així les coses, les imatges de l’il·lustrador combinen les tècniques digitals amb el collage i mostren una composició, unes formes i uns colors que sintonitzen deliciosament amb el to dels contes mitjançant la presentació d’una mateixa estructura: una il·lustració que acompanya el text i, a continuació, una doble pàgina il·lustrada. Aquesta seqüència visual i rítmica estableix la diferenciació entre uns contes i els altres però també reforça el missatge principal del llibre, ja que a les il·lustracions constantment hi ha gent llegint en companyia, com ara una dona que llig amb els seus gats, un pare que llig un conte a tres infants, una mare i un fill que lligen en una tenda de campanya i dues dones que lligen un relat a un bebé, entre d’altres.

Llegir —explicava Rodari— és l’únic verb que no s’ha de conjugar en imperatiu, contràriament, aquesta ha de ser una acció que espente a la comunicació i a fer comunitat. És bàsicament aquesta idea de col·lectivitat, d’establir lligams, de lectura compartida, de l’estona en què l’adult i l’infant participen junts d’un llibre la que es desprén dels contes i les il·lustracions de Cançó de bressol per a un huracà i altres contes dormilegues. Convé destacar que l’última imatge, a més, representa una xiqueta adormida amb un llibre a la tauleta de nit, precisament el mateix que ha llegit abans als fantasmes que, porucs i amagats rere les cortines i sota el llit, l’escoltaven amb atenció. Potser és això, que llegir ens fa espantar les pors, ens fa més lliures. Amb tot, aquest àlbum il·lustrat és essencialment un subtil toc d’atenció als pares, perquè no deixen de llegir mai als seus fills. Una estratègia invisible de foment de la lectura, perquè transmetre el gust per llegir no es pot fer d’una altra manera sinó llegint, tal com el senyor Bianchi feia al telèfon cada nit.