Blau

Despús-ahir vaig fer un dia complet —i feliç— a Altea. Havia quedat a dinar amb María Amparo Vázquez i Javier Barrio Navarro, els hereus de Joan Navarro Ramon; i amb Diego Zaragozí i Jaume Llinares. El lloc de la cita era obligat: l’Hotel San Miguel, els propietaris del qual són també familiars del genial pintor alteà. «La mare de Clàudia i ma mare eren cosines germanes», recorda Javier, que al setembre farà 91 anys i evidencia en el cos cansat i feble la fatiga d’una llarga vida viscuda intensament. «Sí: per això és Claudia Prefasi Navarro», puntualitza de seguida Diego Wikifamily. L’aire de família, glòria i benaventurança es manifestava damunt la taula en l’antiquíssima art d’uns arrossos excel·lents (una paelleta de bacallà i floricol, i una altra d’aladroc i espinacs: in-su-pe-ra-bles!). I la plenitud de l’estiu es feia present en el color blau intens del cel i la mar de la badia d’Altea que teníem just al costat.

Ençà i enllà de l’amistat, la reunió responia a una emoció llargament percaçada: l’oportunitat d’admirar de prop un quadre que —tots cinc n’érem plenament conscients— és molt més que un quadre: Et venjarem, de Joan Navarro Ramon. Es tracta, com se sap, del quadre que Navarro Ramon va exposar al Pavelló de la República en l’Exposició Universal de París de 1937, al costat del Guernica de Pablo Picasso, la Font de Mercuri d’Alexander Calder, El segador de Joan Miró o La Montserrat de Juli González, i que algú ha volgut qualificar, en referència a aquest context únic, com «el Guernica valencià». Aquesta és la notícia de la setmana a Altea: després de més de setanta anys de vicissituds i de milanta mil gestions finalment fructíferes, Et venjarem ha arribat per fi al poble natal de Joan Navarro Ramon. I es podrà visitar, juntament amb una exposició retrospectiva de l’artista, a partir del pròxim 20 de juliol, que és quan se n’ha previst l’acte d’inauguració. María Amparo i Javier —ja s’entén— havien vingut a retrobar-se amb l’obra com aquells pares que es reconcilien amb un fill que no han vist durant dècades.

L’obra, que fins ara només havia estat mostrada al Museu Reina Sofia l’any 1987 després de l’Exposició Universal, va arribar per fi dimarts al Palau Altea Centre d’Arts procedent del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), després de les corresponents negociacions amb el Ministeri de Cultura i Esport. La restauradora del MNAC Núria Pedragosa ha estat l’encarregada de supervisar-ne el trasllat, el desembalatge i la instal·lació al lloc on la pintura serà exhibida durant els quatre pròxims mesos. Acompanyar María Amparo i Javier a admirar de prop la simbòlica obra del seu Navarro Ramon, absolutament central en la història de l’art contemporani, és una d’aquelles experiències que difícilment s’obliden. Perquè per més voltes que se n’hagen vist i analitzat les reproduccions digitals o en paper, els colors de l’original corprenen d’una manera diferent, especial, difícil d’explicar. Els grisos dels uniformes, de la roba bruta i del cel cendrós; els marrons freds de la terra eixuta, dels punys tancats, de la pell colrada i solcada, i dels fusells derrotats; els colors inefables de la mort, la desgràcia, el fanatisme, l’odi i la guerra aberrant colpeixen l’ànima d’una manera inefable.

Dissortadament, vam tindre poc de temps per a assaborir-ne l’experiència, perquè els anys i la calor van deixar Javier literalment exhaust. Però hi ha instants que, per més breus que siguen, perduren en l’esperit més que segons quines experiències dilatades durant anys... De més a més, en el programa cultural del dia, hi havia encara un altre acte important: la inauguració del cicle «Música a Boqueta Nit 2018», amb tot un concert de l’Orquestra Blava: la singular agrupació de músics que, en els últims dos anys, ha aportat música, glamour i fantasia a la gala dels Premis Altea de Literatura i Investigació.

L’espectacle va començar amb una citació de l’obra La casa de la mar, amb què la Societat Filharmònica d’Altea va cloure fa a penes uns mesos el Quart Centenari del poble: «Diuen i conten, i conten i diuen que en aquell poble d’Altea, que era —i és— la casa de la mar, la llum dels ulls de les persones s’anava amerant i omplint amb tots els colors del blau. Blau de cel, blau de mar; blau d’Ifac, de Bèrnia, d’Aitana; del Puigcampana i de l’Albir: de totes les muntanyes que s’havien tornat blaves de tant mirar-se l’aigua del mar. Blau. Blau de cúpula blava, blau d’enyor, blau de fam, delit i volició. Blau de la pura innocència, blau dels jocs de Pasqua a Vil·la Gadea... I blau del blau de tots els blaus: que és el blau de l’alegria —blau intens del color de l’amor.»

La citació posa en evidència una cosa que sempre m’ha resultat curiosa: i és que, per als alteans, i en general per als valencians i per a tota la gent de la Mediterrània, el blau és el color que més i millor connota i defineix la immensitat, la intensitat, la incommensurabilitat, la infinitud... El blau és, sens dubte, el nostre color per excel·lència. Per això diem —no sé si vostés ho han sentit mai— «estic blau de fam»; o a Mallorca diuen «el dimoni estava blau de ràbia»... Que vol dir molta, molta, moltíssima fam (o molta, molta, moltíssima ràbia, etc.). I això... Això sembla que no passa en altres llengües. Ningú no diu: «I’m hungry blue», «Io sono azzurro di fame» o «Yo estoy azul de hambre». S’hi diu, si de cas, «I’m starving», «Ho una fame d’impazzire» o «Estoy que me muero de hambre». Perquè en l’expressió de la intensitat, impazzire (que vol dir diventare pazzo, ‘esdevenir boig, perdre el cap i la raó’) apunta en italià a la significació de coses molt grosses i transcendents. I en l’idiomatisme castellà «me muero de hambre» sembla que la mort, igualment, serveix per a designar nocions molt grans i importants. En valencià, en canvi, la idea de grandiositat també es pot expressar, curiosament, amb el color blau...

El blau, per tant. Sempre el blau. Perquè el blau ho vol dir tot en una cultura inconfusiblement mediterrània com la del nostre rodal de món, vinculada a una geografia i unes circumstàncies naturals en què tot sembla blau: el cel, la mar, i fins les muntanyes, que en la llunyania —a pesar que en realitat són fetes del color marró de la terra, i del color verd dels pins— poden semblar delicadament blavoses per contagi del blau omnipresent. El cas és que, a Altea, la música i tot sembla que històricament s’haja volgut tenyir i empeltar del color del cel i de la mar Mediterrània. Perquè —això s’ha d’explicar— resulta que l’Orquestra Blava protagonista de l’exitós concert de dijous s’inspira directíssimament en un grup musical alteà que allà pels anys cinquanta (del segle passat) va posar música a les revetles i a les festes —i a la joia i a l’alegria— de tota una generació d’alteanes i alteans: ens referim a la mítica «Orquesta Azul», que la gent major de la Marina Baixa potser encarà podrà recordar. 

L’actual Orquestra Blava és i no és —no ho pot ser— aquella antiga Orquesta Azul. Per una senzilla raó: perquè l’Orquesta Azul és irrepetible, com irrepetible és cada moment del temps passat i de la vida viscuda. L’Orquestra Blava —això sí— és una versió modernitzada i contemporània d’aquella mítica Orquesta Azul que dijous va ser recordada i homenatjada a Altea: una versió actual que evoca, recupera i recrea els arranjaments i les partitures d’una música que al seu dia va conformar la banda sonora —i emocional—  d’un temps, d’uns sentiments i d’un poble. Els protagonistes d’aquella aventura musical dijous evocada a Altea tenen, per descomptat, noms, cognoms i renoms: Andrés López, Andrés el Torrater (a la veu i a la percussió), Pepe Coello (al saxo), Francisco Coello i Timoteo Laviós, Timoteo Cabiti (al clarinet o al saxo), Vicent Lloret, Vicent el Sastre (al saxo tenor), Andrés Cortés, Andrés el Coixo (a la trompeta), Antonio Bellido (al trombó), Francisco Pérez Devesa, el Mestre Francisco (al contrabaix i com a director). I alguns més que, esporàdicament, podien vindre a reforçar aquesta plantilla bàsica, com ara un tal «Pepe, de la Vila, que a voltes venia a tocar la trompeta»...

Dimecres, en el concert d’Altea, van ser presents —potser en representació de la memòria de tots ells— Andrés López, Andrés el Torrater; i Vicent Lloret, Vicent el Sastre, que va ser qui va tindre l’encert de conservar les partitures originals de l’«Orquesta Azul», que han servit de base i referència per al projecte musical de l’actual Orquestra Blava. Un llarg, efusiu i sentit aplaudiment de la multitud congregada a la Plaça de l’Aigua va retre tribut i homenatge als dos vells músics, octogenaris, que devien evocar i reviure, en la llum dels ulls, la joia d’aquelles blaves actuacions en el temps de la joventut. I al final del concert —en què la música més universal va sonar efectivament empeltada amb l’aire salobrenc de la Mediterrània, investida amb tots i cadascun dels colors del blau—,els músics de l’actual Orquestra Blava (Isa Lloret i Nicolau Borja, al clarinet; Fran Lloret i Miquel Alcalde, al saxo alt; Antoni Barber, al saxo tenor; Àlex Cabrera i Juan Tomás Laviós, a la trompeta; Paco Perles i Javi Llinares, al trombó; Paco Such, al contrabaix; Vicent Fornés, a la bateria; Salvador Gomis, a la percussió llatina; Mónica Ivars, a la veu; i Jaume F. Ripoll, al piano i en la direcció), i els quatre músics col·laboradors en l’ocasió (Jaume Zaragozí Ripoll, al saxo Baríton, Joan Pérez Bolo, al trombó; Ramon Gallardo i Martí Borja, a la trompeta) es van voler fotografiar amb els dos músics encara vius de la primigènia Orquesta Azul, Andrés el Torrater i Vicent el Sastre, amb una evident emoció davant i darrere de les càmeres.

Mirant l’escena, entranyabilíssima, al final del concert, amb tots els músics —d’abans i d’ara— somrients i eufòrics davall dels focus blaus de l’escenari del Parc de l’Aigua, vaig caure en el compte d’un detall suggestiu: en el quadre Et venjarem, de Navarro Ramon, no apareix, per res, el color blau. Ni tan sols el cel no hi és blau, en aquest singular Guernica valencià. I és que —m’abelleix pensar-ho així— en la representació de la mort, la desgràcia, el fanatisme, l’odi i la guerra aberrant no hi pot haver lloc per al color de la mar, i del cel, i de les muntanyes, i de la música d’Altea. El blau i no el verd, em sembla que hauria de ser el color de l’esperança. I és, per contra, l’horror i la desesperança, les que es representen en la pintura del genial artista alteà...

Evoque ara el dinar amb María Amparo i Javier, amb Jaume i Diego, a l’Hotel San Miguel, amerat amb tots els blaus del cel i de la badia d’Altea, «la casa de la mar». L’amistat celebrada al voltant d’una taula ben parada amb arrossos excel·lents, insuperables —signe atàvic de civilitat. I em ballen pel cap, amb música original de l’Orquestra Blava, un cèlebres versos del poeta —i músic— Guillaune de Machaut (1300-1377): «Qui des couleurs saroit a droit jugier / Et dire la droite signefiance, / On deveroit le fin asur prisier / Dessus toutes, / Je n’en fais pas doubtance.» («Qui dels colors entén / i en sap el significat, / hauria d’apreciar el bell blau / més que cap altre: / amb completa seguretat»).