X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información

RESSENYA

Betty Smith i l'arbre que creixia a Brooklyn

21/05/2019 - 

VALÈNCIA. Pel que fa a la mitificació literària, totes les ciutats importants tenen el seu particular mapa de la memòria. I dins d’eixe mapa, d’eixa geografia sentimental construïda a partir de noms d’autors i de concretes obres, en alguns casos existixen determinades figures que abasten la totalitat del concepte fins a resultar sinònims. És el cas de Joyce amb Dublín, de Dickens amb Londres, de Kavafis amb Alexandria, de Mahfouz amb El Caire, de Proust amb París i de molts altres autors i ciutats que van indissolublement units, com una melassa espessa però feliç que provoca en els devots de la literatura una associació quasi immediata. 

Paradoxalment Nova York, la ciutat per excel·lència de la nostra contemporaneïtat més estricta, no presenta dins de la seua nòmina d’escriptors una associació tan instantània. I no serà per falta d’autors d’alt octanatge que o són fills d’ella o l’han cantada en les seues obres. Des de Washington Irving a Walt Whitman, de Truman Capote a Tom Wolfe, d’Herman Melville a John Dos Passos, d’Henry Roth a Don DeLillo o d’Henry James a Paul Auster. Probablement tanta abundància creativa i de qualitat siga precisament allò que ha impedit que cap de les obres novaiorqueses d’eixos i altres autors sure d’una manera especial i indiscutible per damunt de qualsevol altra, provocant l’absència d’aquella identificació particularíssima.

I com a efecte col·lateral de tota eixa ampla devoció que va per barris, determinades creacions han patit l’oblit durant dècades. Molt probablement devem a la vindicació constant i fervorosa de Paul Auster (un dels eterns aspirants al pòdium novaiorqués) el rescat actual de Creix un arbre a Brooklyn. Esta novel·la, publicada inicialment en 1943, va ser en el seu moment un fulgurant èxit i un best-seller de dimensions impensables a hores d’ara, i que fins i tot tingué una versió cinematogràfica, estrenada només dos anys després, dirigida per un primerenc Elia Kazan.

Creix un arbre a Brooklyn (L’altra editorial, 2018) va ser la primera novel·la de Betty Smith, pseudònim de Sophina Elisabeth Wehner, filla d’immigrants alemanys que va nàixer al Brooklyn de l’any 1896. Com mana la vanitat i el pudor literari, l’autora, durant tota la seua vida, va negar o intentar matisar les concomitàncies entre la seua pròpia existència i els fets relatats en la novel·la. Després de llegir-la, només cal aguaitar-se breument a la biografia de Betty Smith per a comprovar que Francie Nolan, la protagonista de Creix un arbre a Brooklyn, és el retrat fidel però bellament literaturitzat del món i dels primers lustres de vida de l’autora. I que això siga així no és cap demèrit.

Situada principalment en la segona dècada del segle XX, la narració de Betty Smith presenta com a mínim dos aspectes que la fan mereixedora de la posteritat literària: la molt brillant construcció de l’arquitectura familiar que sosté l’engranatge humà versemblant i necessari, i el retrat al natural d’un món fascinant. Eixe món és el del barri de Brooklyn, un territori alié a la mítica del Nova York dels gratacels i que és contemplat pels seus habitants com un espai diferenciat, situat a l’altra banda del riu. Perquè eixos habitants entre els quals es troben Francie Nolan i la seua família formen part del món bigarrat i dens d’aquell Brooklyn dels primers anys del segle XX. Una pàtria nova d’adopcions massives, un món on es barrejaven totes les llengües de la vella Europa, totes les religions o tots els accents, i on les comunitats d’irlandesos, alemanys, polonesos o italians eren part essencial d’un paisatge acolorit i divers, i on l’exotisme estrany per als xiquets de qualsevol escola –com es reflexa en un passatge del llibre– era la condició dels progenitors com a natius ja americans.

Un món miserable, de comerços menuts, de professions perdudes, d’abusos constants, de lluita diària per la vida, però que als nostres ulls d’ara és també un testimoni bell, valuós i  necessari de la modèstia, d’uns hàbits i maneres en aquell moment ja en vies d’extinció. I sobre eixe escenari la peripècia de Francie Nolan i els seus adquirix una dimensió èpica que potser hem oblidat massa ràpidament, la brega constant per defendre el seu espai, l’estalvi centau a centau per a satisfer necessitats bàsiques, les febleses humanes que en determinats contextos alcancen uns efectes tràgics i commovedors.

Dins de Creix un arbre a Brooklyn no hi ha una poderosa trama argumental que recórrega el llibre, ni una experimentació literària de calat, però sí el batec intens i autèntic de la grandesa de la vida, de la capacitat de refer-se en les pitjors situacions, de la bellesa que sempre comporta la translació adequada, sentida i mesurada de la realitat a les formes literàries. La protagonista Francie Nolan va ser Betty Smith i també eixa xiqueta de pocs anys que, en la treva de les faenes diàries, buscava la calma en un racó de les escales d’incendis del pati interior de la casa miserable on vivia i des d’on, entre lectures dels llibres obtinguts de la biblioteca pública, veia créixer un arbre que era símbol i esperança del món que atronava al seu voltant i desitjava fer seu.

Noticias relacionadas

next