Acció de Greenpeace contra els baleners japonesos.VALÈNCIA. La balena és un dels grans símbols del nostre planeta, tot i que encara és un misteri per a l'home, segles després d'investigacions i d'una relació turmentosa, sobretot per als cetacis, però també per a les comunitats de baleners que, al llarg dels segles, tingueren una duríssima vida a bord d'aquelles indústries flotants, a mig camí entre l'heroïsme i la temeritat. Si el fred, la tempesta i la mala mar ja són, en si mateixa, el preludi d'una navegació complicada, imaginen llançar-se, amb estes condicions, perquè algú des de dalt d'un màstil cridara a pulmó obert "per allà rebufa", dalt d'una barcassa menuda, junt amb uns pocs remers i un arponer per a caçar un catxalot vint voltes més gran que l'embarcació i que a sovint podia arrossegar-la a quilòmetres del vaixell matriu.
La vida tenia un escàs valor entre les tripulacions dels baleners del segle XVIII, posem per cas, i més encara si tenim en compte que passaven molts mesos –anys a voltes– navegant per tots els oceans, perseguint les poblacions de balenes migrants. I que a penes passaven unes setmanes en casa, amb la família, el temps just per a encomanar un altre fill que els marins podien conéixer temps després d'haver nascut; si les coses es posaven tortes podien passar anys fins i tot, ja que els naufragis eren comuns i també tota classe d'altres incidents, ventures i desventures. Les mares llavors contaven als fills, per les nits, històries on el pare rondava per totes les mars del món darrere de sers enigmàtics que vivien en l'aigua i podien nadar milers de quilòmetres però no eren peixos, sinó una espècie molt distinta, mamífers inteligents, com galfins i marsopes.
I així creixia en l'imaginari dels menuts l'anhel per seguir les passes del pare i llançar-se a l'aventura, com Ismael –digau-me Ismael– que en Nantucket s'embarca en el Pequod, amb el capità Ahab i l'arponer Queequeg. L'illa propera a Boston va ser, d'alguna forma, el Marstal de Carsten Jensen o el Macondo de García Márquez. Natucket fon el mític port balener d'on partí l'obsessió per Moby Dick, d'on va salpar també l'Essex, en la història del qual està inspirada la universal novel·la de Melville i que narra de forma extraordinària Nathaniel Philbrick en Dins el cor del mar.
Mapa de Nantucket l'any 1776.
Port de Nantucket.Nantucket, com els altres escenaris esmentats, és un d'eixos llocs del planeta on les circumstàncies i els avatars de la història han forjat, en un espai temporal delimitat, una identitat col·lectiva realment singular, distinta a qualsevol altra que hages sentit, com un món dins del món, apressat en ambre. I això està omnipresent, d'una o altra forma, en tots els relats de vaixells baleners del segle XIX.
La indústria de la balena movia ingents capitals, convertia en or la sang vessada de milions d'exemplars de cetacis i també la tragèdia i el drama de mariners, tripulacions i famílies. N'hi havia, clar, que vivia per a contar-ho. N'hi havia qui envellia en el negoci, fins i tot. Per això ens han aplegar alguns testimonis aterradors.
L'oli de la balena –el semen, l'esperma, així anomenat per pura semblança, en refredar-se– va moure el món, com el petroli després. Existien grans inversors i milers de mariners i vaixells dedicats a la captura de grans cetacis que omplirien d'oli les seues bodegues. Se sabia pràcticament tot allò relacionat amb la captura i el processat de l'animal, en els propis vaixells; es vivia d'elles, junt ad elles i per ad elles, però encara hui, dècades després del terrorífic moment d'esplendor de la indústria balenera ¿què se sap de les seues estructures socials, de les seues formes de comunicació, de la seua inteligència o dels seus llargs viatges i les pautes migratòries? No massa cosa.
El ser humà es desviu per imaginar –i descobrir– qualsevol aguait de vida en l'Univers, però a penes sap res de les formes de vida amb què compartim el planeta per baix de la superfície de la mar. Per no saber no se sap –més enllà d'una estimació molt aproximada– ni la quantitat d'espècies i subespècies que encara no hem descobert, no s'han manifestat. Amb tanta ignorància com tenim al respecte, què ens fa pensar que no són reals els monstres de la Carta Marina d'Olaus Magnus (1539)? En aquell temps moltes balenes eren considerades monstres i la seua enormitat disparava, amb facilitat, la imaginació dels fabulistes, però hi han monstres representats dels quals encara no sabríem donar cap explicació.
Des de fa dècades la balena és també, a banda de moltíssimes altres coses que ens descobrix Philip Hoare en l'indefugible llibre de referència Leviatan o La balena (i entre elles una companya immillorable per a eixir a nadar amb el fred insondable del matí en aigües de Southampton) un símbol de la lluita per la conservació de les espècies i en general del planeta. I un termòmetre infalible de la salut dels oceans i de la insensatesa de l'espècie humana.
El Japó, després de dècades enganyant a la comunitat internacional amb allò de la pesca científica de cetacis, ha decidit passar-se per baix cama la moratòria signada i activa (amb amb major o menor èxit) des de 1982 i reprendre unilateralment, des de juliol de 2019 la cacera comercial, sense més límits que la capacitat assassina de les flotes, i encara gràcies que ha fracassat amb la seua pretensió de desactivar la prohibició a nivell global.
Tot i la moratòria, en l'any 2016 es caçaren 1.500 exemplars de grans balenes, amb diversos pretexts, però així i tot, després de quasi quatre dècades, s'havia detectat un cert reviscolament en algunes espècies. La situació no és per a tirar coets –sobretot per l'empitjorament de l'hàbitat, com vorem més avant–, però no té res a vore, per descomptat, amb la cacera industrial de balenes durant el segle XX, que acabà amb tres milions d'exemplars, una autèntica massacre que va buidar les mars de cetacis i va deixar moltes espècies a punt de l'extinció: el catxalot pergué un terç de la població; la balena blava un 90%. Japó ha decidit que cal tornar a la foscor d'una altra època, però amb tota la tecnologia que permetrà afinar molt més l'èxit de la carnisseria.
De la balena franca de l'Atlàntic Nord i de la blava antàrtica a penes queden uns centenars d'exemplars. I en general la població mundial de cetacis i de les seues més de 80 subespècies ha minvat dràsticament des que començà la seua cacera industrial en el segle XVII i sobretot amb la demanda d'oli de balena en el segle XIX. La tecnologia, al llarg del segle XX, va permetre perfeccionar l'acaçament.
A banda de països civilitzats com el Japó, Noruega o Islàndia, que continuen caçant balenes per a obtindre carn i oli, 300.000 cetacis a l'any són víctimes de captures accidentals, molts d'ells els simpàtics galfins amb que incentivem la imaginació dels nostres fills. En són moltes, també, les grans balenes que moren o es llastimen en xocar amb vaixells o que es desorienten pels sons que emeten, sobretot els motors. El trànsit marítim augmenta sense mida i també la velocitat dels mercants i este és un perill creixent.
Uns altres problemes globals, com el canvi climàtic, estan alterant les àrees tradicionals d'alimentació de les balenes i poden minvar la població de krill, l'herba de la mar de la que depenen centenars d'espècies i tota la cadena alimentària. També els abocaments tòxics en hàbitats de balenes, els metalls pesants, el plàstic, les pesqueries i piscifactories, les explotacions de gas i petroli, les prospeccions. A banda de la cacera, les balenes hui s'enfronten a una altra gran amenaça: la ràpida degradació del seu hàbit, un problema que és compartit amb totes les altres espècies marines i que hauria de representar una rotunda veu d'alerta davant la quals tots els governs continuen fent-se els sords.
La situació no obri cap reflexió global que porte a adoptar mesures urgents i contundents per a frenar i revertir la degradació que seguim alimentant. Ni tan sols, de fet, anima a replantejar-se les coses, en una escala molt menor, als promotors d'eixa criminal tradició de les illes Feroe de la qual ens parlava el camarada Josep Vicent Miralles fa unes setmanes en Lletraferit i Cultur Plaza: El monstre més enllà de l'horitzó. Dos-centes balenes pilot foren assassinades amb crueltat per a perpetuar l'inafausta tradició del Grindadráp que es remunta al segle XVI. Per si les amenaces globals per a les balenes no en foren prou. Què es pot esperar d'una espècie que fa festa de l'assassinat indiscriminat i sense mirament de les altres espècies?
* Una crònica i un pretext: Leviatan o la balena, de Philip Hoare.
