Algunes tecnològiques ja no demanen títols universitaris, són els soft skills el que busquen

En els darrers temps han anant apareixent noticies que es feien ressò del fet que moltes grans companyies tecnològiques, com Google o Apple, ja no demanaven un títol universitari com a conditio sine quae non a l’hora de reclutar a les futures persones empleades. S’han tornat carabassa? Significa això que ja no caldrà tenir un títol universitari per a optar a una bona feina?

Sincerament pense que el tenir una titulació universitària podrà continuar sent un factor important, tanmateix als departaments de Recursos Humans (RRHH) d’aquestes empreses no s’han tornat carabassa. Ara els ho intentaré explicar.

La clau per entendre la situació rau en entendre que les persones poden presentar dos tipus de competències o habilitats (skills): els hard skills i els soft skills. Així, els hard skills o habilitats dures es poden definir com el conjunt d’habilitats/capacitats i coneixements tècnics que posseeix una persona. Per exemple els coneixements financers, en disseny gràfic, biologia... podrien formar part dels hard skills d’una persona. Tradicionalment els títols universitaris i de formació professional han sigut un bon mecanisme de signaling que han permès a les organitzacions identificar a les persones candidates que les posseïen. Aquests hard skills han centrat les demandes dels departaments de RRHH des dels temps de la industrialització.

Què ha passat, doncs? Tot i això, en els temps en que les tècnologies de la comunicació i la informació estan generalitzades, l’economia i les dades estan globalitzades i l’automatització de molts llocs de treball han fet que el paper d’aquests hard skills s’haja de matissar. Em referisc a que ja no són la condició determinant si no van acompanyats dels soft skills .

Per la seua banda, els soft skills els constitueixen totes aquelles competències relacionades amb la intel·ligència emocional, la capacitat de comunicació, l’habilitat per a treballar en equip, el lideratge, la prevenció i resolució de conflictes, la flexibilitat i la gestió del temps. En definitiva, tindrien més a veure amb la capacitat de les persones per a gestionar l’stress al lloc de treball i interactuar amb altres persones, és a dir amb la capacitat d’adaptar-se als canvis.

És per això que en un món dels negocis com el del S.XXI en el qual la capacitat d’adaptar-se al canvi abans que el canvi ocòrrega és un tret bàsic que tota organització necessita en el seu staff. Senzillament perquè en un entorn turbulent les organitzacions necessiten persones flexibles i proactives.

Per la banda de la Universitat, els programes docents inclouen, des que es va posar en marxa el sistema conegut com a Bolonya, el desenvolupament a través de les distintes assignatures dels diferents soft skills. Aleshores, què ha passat? Més que en la formulació, el problema ha estat en la implementació.

Ha passat el que passa quasi sempre a l’estat espanyol: quan s’introdueixen canvis en la universitat pública per a la seua modernització, els polítics de torn decideixen que siga a cost zero i això és impossible. Vaig a posar-los alguns exemples, quan una empresa modernitza la seua planta productiva incloent-hi els mètodes de treball això sempre li suposa haver de fer una inversió que espera recuperar en un temps prudencial. Aleshores, com algú podia pretendre que totes les universitats públiques de l’estat implementaren els canvis de calat que suposava el pla Bolonya no ja a cost zero si no en un escenari de retallades?

Què han implicat aquestes retallades? Doncs per exemple han implicat grups de pràctiques o laboratoris massificats, en especial en les titulacions relacionades amb les ciències socials. Soft skills tan importants com la capacitat de treballar en equip, la comunicació i el lideratge són quasi impossible treballar-los amb grups pràctics de 40 a 50 estudiants en molts dels casos i unes plantilles de professorat que en la majoria de les universitats públiques superen els 50-55 anys d’edat mitjana i amb una important part del professorat treballant en precari durant molts anys. 

Tenint en compte que la major part de la població no es pot permetre enviar estudiar als seus fills i filles a universitats d’elit, si per la banda dels nostres responsables polítics no s’hi posa remei la major part de la població no tindrà les mateixes oportunitats d’adquirir aquests soft skills que aquelles persones que tinguen més recursos. La qual cosa jugarà en contra de la seua ocupabilitat i, per tant, de la igualtat d’oportunitats.