VALÈNCIA. És un dels escriptors més llegits gràcies als seus llibres La pell freda i Victus, però Sánchez Piñol es revela en el nou llibre —Les estructures elementals de la narrativa (La Campana)— com aquest professor divertit, gamberro i seductor que hauries volgut tindre per aprendre a escriure. Segons ell, res ens fa més humans que explicar històries. Per què, llavors, no som capaços d'analitzar-les metòdicament? Què tenen en comú L'Odissea d'Homer i el Tiburón de Spielberg? Les dues expliquen històries universals que ens afecten a tots els éssers humans gairebé en qualsevol temps de la nostra existència. Per això és tan important saber explicar bones històries.
-Dius al començament del llibre que la narrativa no ens fa millors, que ens fa. Sense narrativa, ens desfem. Per què?
-La narrativa no ens fa millors perquè la cultura no ens fa millors. La prova és que Auschwitz va ser ideat, promogut i gestionat per gent que havia deglutit el bo i el millor de la literatura europea. En canvi, com a antropòleg, jo vaig fer treball de camp entre els mal anomenats “pobles primitius”, que són àgrafs, i no tinc cap raó per pensar que nosaltres, tan cultes i llegits, som moralment superiors a ells. La narrativa, en efecte, dona un sentit moral a la societat. Però interioritzar-ho depèn dels individus.
-Per què decideixes barrejar en la teva teoria la narrativa amb l'antropologia? No poden entendre’s una sense l'altra?
-Exacte. Mai no tinc clar si soc un antropòleg que escriu o un escriptor que “antropologitza”. La mirada antropològica és molt diferent a la filològica o filosòfica, els dos grans vessants des dels quals s’ha abordat, tradicionalment, la narrativa. I quan et mires el fet narratiu amb ulls d’antropòleg, apareixen coses que potser havien passat desapercebudes a estudiosos proveïts d’una altra mirada.
-Tens una teoria segons la qual hi ha dos mecanismes mitjançant els quals els éssers humans som capaços d'entrar en altres realitats que són, sobretot, el xamanisme i la mediumnitat. Podries desenvolupar la idea?
-Ho lligo amb la pregunta anterior. L’antropologia, més que cap altra ciència, ens explica que els humans hem inventat dos grans mecanismes imaginatius: el xamanisme i la mediumnitat. Bàsicament, el xamanisme és una capacitat que tenen certs individus per sortir del seu cos, veure meravelles, tornar i explicar-nos-les. La mediumnitat és el procés invers: són aquestes entitats fantàstiques les que entren en el cos del mèdium, i a través d’ell ens expliquen coses. Curiós, oi? I ara pensem-hi: aquests dos instruments creatius són tan poderosos... que han creat tots els arguments literaris! Tots! Si us hi fixeu, totes les històries que hem inventat poden resumir-se en dues: algú/alguna cosa va, algú/alguna cosa ve. Jo encara no he trobat cap relat, de cap cultura, que no pugui inserir-se en aquestes dues categories.
-Com podríem definir un concepte com la narrativa i en què es diferencia de la literatura?
-Bé, aquesta és una diferenciació que he fet al llibre, i només per qüestions pràctiques. Si partim de la mirada antropològica, a Les estructures elementals de la narrativa analitzo, especialment, la sintaxi dels relats en tres actes. Aristòtil va ser el primer que va descobrir-ho: tot relat pot dividir-se en tres actes. Ara bé, hi ha autors, molt originals, (però molt pocs) que han aconseguit crear relats al marge dels tres actes. Com que jo em centro en la categoria aristotèlica, simplement delimito el meu objecte d’estudi. Per això dic que els autors que escriuen en tres actes són narratius. En canvi, els altres són literaris. Només és una fórmula.
-En el llibre hi ha algunes afirmacions contundents que no sé si tots comparteixen, per exemple, quan dius que "en general, quan es parla de les novel·les experimentals el que volem dir és experiments fracassats".
-Si tothom compartís tot el que dic, crec que em suïcidaria... com a mínim. (Faig broma). Però estadísticament és així. Per què? Perquè és molt difícil escapar dels tres actes i que un relat se sostingui. Joyce, o Proust, en serien els grans exemples. Però, quants Joyce o Proust hi pot haver?
-Què és el Papitu, protagonista central del seu llibre?
-Hahaha, això és una forma de parlar. Quan feia classes sobre el tema, i per no fer referència constantment a l’expressió “es-truc-tu-ra-nar-ra-ti-va” vaig començar a referir-m’hi col·loquialment com a “Papitu”, per simplificar-ho i perquè els alumnes li perdessin el respecte. El Papitu és l’esquelet de la narrativa en tres actes, on s’amaguen tots els seus elements estructuradors. O dit d’una altra manera: si la narrativa fos un cos, el Papitu en seria l’esquelet.
-I el MidPoint?
-És un dels elements que integren el Papitu. Al llibre l‘analitzo amb detall. És interessantíssim veure com opera un MidPoint, i fins a quin punt eleva la tensió dramàtica d’un relat!
-Creus que cap altre llibre abans ha analitzat el “fet narratiu” com el seu? Per què?
-Òbviament, no soc el primer! Tot plegat comença amb Aristòtil, i en els últims 2000 anys no ens hem cansat d’investigar les fondàries del Papitu. Insisteixo: l’originalitat de Les estructures elementals de la narrativa potser estigui en què aplico aquesta mirada antropològica. Jo no analitzo la narrativa com el producte d’una societat, sinó com una societat: quins elements estructurals amaga sota la superfície, i sobretot com es relacionen entre ells.
-Intentes dessacralitzar la literatura amb aquest llibre, aproximant el fet literari a l'ofici, més que al do. És així? D'on ve aquesta idea?
-El que intento dir és que qualsevol relat (amb les poques excepcions que enumero) conté una sèrie d’elements que sempre hi són, tot i que amagats, i que podem discernir i entendre. El món anglosaxó, la indústria de Hollywood, ha anat molt lluny en aquest aspecte. Són ells qui comencen a parlar de girs narratius, de MidPoints, etc. Ara bé, com que aquests estudis els ha impulsat la indústria, i no les universitats, s’han fet sense rigor acadèmic. Jo intento fer unes definicions totalment acurades que sostinguin qualsevol casuística.
-Què és més difícil: començar una història o acabar-la?
-Gràcies a Les estructures elementals de la narrativa, aquesta eterna pregunta perd el sentit. És com preguntar-nos si és més difícil començar una frase o acabar-la. No. O comences i acabes bé una frase, o no hi ha frase. La narrativa, com el llenguatge, implica una sintaxi. I no hi ha sintaxis fàcils o difícils, només correctes o incorrectes.
-Sembla que vivim en un món on cada vegada fa més falta que ens expliquin històries però gairebé moltes d’aquestes estan ara a les pantalles o al món sonor: què li queda a la literatura?
-La meva impressió (potser equivocada) és que la narrativa visual està guanyant la batalla a la narrativa escrita. És molt simple constatar-ho: només heu de mirar el volum econòmic que mou cada indústria... D’altra banda, al meu entendre s’ha sacralitzat en excés el llibre com a tal. El llibre només és un format, res més. Pot transmetre l’obra de Ghandi o la de Hitler. I té un període de vigència molt curt: des de l’Edat Mitjana fins als nostres dies, quan entra en decadència. Simplement constato una tendència: el fet narratiu va començar com un espectacle de transmissió cultural audiovisual, i ara es diria que torna als seus orígens.
-Aquest és un llibre per a aspirants a escriptors o per a qualsevol que vulgui saber explicar històries?
-Per a tots dos. Si ets una eminència literària, Les estructures elementals de la narrativa potser no t’aportin gaire cosa. Ara bé, si ets un autor que comença, potser llegint-lo no hauràs de passar pel calvari que jo vaig patir, quan ningú m’explicava, i amb rigor metodològic, els continguts que exposo. I un lector, o un espectador, gràcies a Les estructures elementals de la narrativa gaudiran molt més del llibre, el llargmetratge, l’obra de teatre o la seva sèrie preferida. De ben segur.
-Finalment, quina és per a vostè la millor història mai explicada?
-La que publicaré en el meu proper llibre, naturalment.