X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información

café del temps / OPINIÓN

9 d’Octubre

7/10/2017 - 

Ho acabe de llegir en Twitter: «Mos volen furtar el 9 d’Octubre!» La piulada, feta des del compte @Vicent_Marco, fa al·lusió —òbviament— a l’actualitat política catalana que aquests dies tot ho emboira: precisament el 9 d’octubre, a les 10:00 h, és —com se sap— quan s’ha convocat el ple del Parlament de Catalunya (que el Tribunal Constitucional ha suspés cautelarment) en què el president de la Generalitat podria fer efectiva la declaració unilateral d’independència.

Els pocs que a aquesta alçada de la partida encara conserven indemne un mínim sentit de l’humor no desaprofiten l’oportunitat per a fer broma amb aquest caprici del calendari. L’autor i humorista Eugeni Alemany, per exemple, recorda en aquests sentit, per mitjà de l’aplicació del pardalet blau: «El 9 d’Octubre és el dia dels valencians.» I, amb tota la conya marinera que el caracteritza aconsella: «Si heu de trolejar algú, espereu tres dies més i feu-ho el 12 d’octubre.»

És una excepció. Perquè el pati —ai!— no està per a massa bromes. Al marge de raons, partits, sensibilitats, opinions, tendències i conviccions, tots (tots els ciutadans de bona voluntat) estem almenys d’acord en una cosa: tenim, des del passat diumenge 1 d’octubre, el cor en un pessic. Hem vist escenes que mai no pensàvem que es podrien viure en un país suposadament modern, desenvolupat i civilitzat. Hi ha qui, contra les urnes, ha arguït porres i pistoles en nom de la democràcia. La confusió és enorme. Les imatges de les càrregues policials contra la població civil han impressionat les retines —i l’ànima, i els sentiments, i el fetge— d’una manera indeleble. Planeja la sensació que alguna cosa s’ha trencat a Catalunya indefectiblement, irreversiblement, per sempre. I una aspra aflicció d’arrels insondables embromalla els esperits decents: a Catalunya, a Espanya, a Europa, al món.

Tanmateix, hi ha qui encara conserva sentit de l’humor. I és una sort, la veritat. Perquè si es perdia aquest mínim instint de la comicitat, definitivament se’ns hauria esborrat l’últim rastre de normal humanitat. «Mos volen furtar el 9 d’Octubre!», es bromeja a ca Twitter. I una temptativa de somriure ens recorda que encara és possible una eixida sensata per al conflicte; que l’optimisme disposa, com a coartada, de la imprevisibilitat del futur. Vull dir: que el dia de demà ningú no l’ha vist, i que a les nostres mans hi ha sempre la possibilitat de forjar-lo i de pintar-lo amb els colors de la prudència, el sentit comú, la prosperitat, l’enteniment, la convivència, el respecte, la diversitat i —per què no?— l’esperança d’una renovellada alegria.

El 9 d’Octubre, efectivament, és el dia dels valencians. Commemorem l’entrada de l’Alt Rei En Jaume I a la ciutat de València. En termes històrics, el dia de Sant Dionís de 1238 representa, simbòlicament, la creació i l’origen d’un nou regne cristià a l’occident de la Mediterrània. En poques paraules: el naixement dels valencians com a poble. Sembla pertinent recordar, enmig de l’ambient d’inintel·ligibilitat, incomprensió i ofuscació que s’augura per al 9 d’Octubre d’enguany, que la cèlebre conquesta de la ciutat de València per part de les tropes del rei Jaume I es va dur a terme sense violència. Amb una sorprenent serenitat. Convé recordar-ho i dir-ho: més que no les ballestes, les llances, les espases, les pedres i les catapultes, l’arma que s’hi va demostrar més poderosa i eficient en aquella ocasió va ser la de les paraules. Qualsevol que haja fullejat el Llibre dels fets ho ha pogut comprovar: València es va guanyar, ara fa 779 anys, amb la força de la diplomàcia, la negociació i la convinença.

Quan per fi el senyal reial de fons groc i quatre faixes roges —la senyera d’aragonesos, catalans, mallorquins i valencians— va onejar al capdamunt de la torre del Temple «per tal que sabessen los cristians que nostra era València», el Conqueridor va copsar emocionadament el valor de la gesta històrica que estava protagonitzant. Ell mateix ens ho conta en la crònica, en primera persona: «E quan vim nostra senyera sus en la torre descavalcam del cavall, e endreçam-nos vers orient, e ploram de nostres ulls, e besam la terra per la gran mercé que Déus nos havia feita.» Però abans de relatar-nos aquesta vibrant escena, és honest a explicar-nos també que la capitulació de la ciutat s’havia aconseguit per mitjà de les negociacions diplomàtiques dutes a terme amb el rei sarraí de València, Zayyan Ibn Mardanix —el rei Çaén—, per mitjà de l’ambaixador Raiç Abulphalamet, nebot de l’últim rei musulmà de València, i interlocutor directe del rei Jaume i la reina Violant d’Hongria.

Ara que institucionalment celebrem el 9 d’Octubre com a festa dels orígens del poble valencià —cimentats en els valors de la diplomàcia, el diàleg i la prometença acomplerta— no puc sinó reiterar, amb èmfasi redoblat, les mateixes paraules que admonitòriament (i amb tota la intenció) vaig publicar ací mateix dissabte passat, vespra de l’1 d’octubre: «en civilitat, convé sagnar ferides només figuradament, amb les soles armes del diàleg, la negociació i la paraula; en democràcia, més que no en la violència, en la repressió o en la conculcació de drets humans, és a les urnes on cal alliberar la sang inflamada de les ideologies, sense mai deixar de celebrar i respectar la joia de la diversitat. Qualsevol alternativa a això fóra un mal succedani de la llibertat: una llibertat rància, humitosa, corrupta, putrefacta, pestilent. Una llibertat de color reumàtic on la gent no podrà ser ni neta, ni noble; ni culta, ni rica; ni desvetllada, ni —per descomptat— raonablement feliç».

Aquesta és, si es vol, una bella lliçó dels fets del 9 d’octubre de 1238: la constatació que la paraula és més poderosa —i procura millors beneficis— que qualsevol forma de violència. Davant del dubte si quasi vuit segles després tenim (o no) ben interioritzada tal lliçó, els ciutadans de bona voluntat —els qui ara mateix tenim el cor en un pessic— farem bé de recordar que paraules com concòrdia, acord, acordança, concordança, coratge i cordialitat deriven precisament del llatí cor, cordis: el símbol de l’emoció, dels sentiments, de la vida. Amb la consciència de formar part d’un poble judiciós, assenyat, antic i digne, nascut de la pacció, la transacció i la convinença, aquest 9 d’Octubre, més que mai, val la pena recordar el missatge que el rei Jaume I va voler deixar en el codicil testamentari atorgat a Alzira el 20 de juliol de 1276, just una setmana abans de morir. Ve a dir que entre la responsabilitats dels governants hi ha, indefugiblement, la d’«amar i protegir totes les persones i el poble; fer regnar la justícia i vetlar perquè els grans no oprimisquen els menuts». «Ament, honorent, deffendant atque custodiant...» «Bene servientibus sicut debent...» «Quod maiores non faciant injuriam minoribus...»

Aquesta és la tradició que, des dels orígens del Regne de València que ara commemorem, compartim amb el Regne de Mallorca, el Regne d’Aragó, el Comtat d’Urgell, el Comtat de Barcelona i el Senyoriu de Montpeller. La paraula, i no la força. El diàleg, i no la sang. La raó, i no les pedres. La llum dels ulls, i no els colps, els trets i els punys. Aquest és, en últim terme, el principal tret distintiu de la condició humana. Qualsevol alternativa, en ple segle XXI i al cor d’Europa, mereixeria que proclamàrem, amb veu clara i als quatres vents, el vell crit que el mateix Jaume I solia proferir en situacions extremes: «Vergonya cavallers, vergonya!» Això: que ningú no mos furte l’esperit del 9 d’Octubre. I que vostés celebren com cal el dia de Sant Dionís, que és —també— el Dia dels Enamorats valencians.

next
x