De vegades es fa difícil saber per què hi ha tradicions que es consoliden més enllà dels territoris estrictes que les han nodrides i d’altres, igualment positives (ja sabem que les negatives s’escampen com una taca de petroli en una reserva marina protegida) no arrelen ni gaudeixen de la mateixa capacitat de seducció.
Des de fa una bona colla d’anys, cada 23 d’abril, fa goig comprovar com el sant guerrer que encalça la imaginació per convertir-la en broquetes, fent dels nostres malsons un Drac a l’ast, acompanya cadascuna de les seues escomeses amb una rosa i un llibre, a tot arreu. Fins i tot en territoris on a Jordi li diuen Jorge, o George, o Giorgio. La tradició de regalar roses i llibres ha arribat per quedar-se, fins i tot en contra dels minsos índex de lectura, fins i tot en contra del petit masclisme inherent al llibre per a all, rosa per a ella. No importa, és tan bonic que ja l’adaptem i llibres per tothom i roses per tothom.
Jaume I va entrar a la Ciutat de València el 9 d’octubre de 1238. En terres del sud, hi ha qui argumenta que ni Alacant, ni Elx, ni Oriola formaven part encara dels seus territoris i per tant, no tindrien res a celebrar ara mateix, que és cosa de “valencians”, com si els “valencians” foren cosa aliena. Sobre la creació dels mites de l’imaginari de cada poble no entraré ara mateix, de vegades és una qüestió de fe, de vegades una voluntat de suspensió de la incredulitat, de vegades un truc de màgia. Però si ajuntes Jaume I i Sant Dionís, ara sí, ara m’has tocat la medul·la oblonga.
Mai no he pogut entendre com cada 9 d’octubre no eixim tots en massa al carrer amb els nostres farcellets de mocadors de bonics estampats, farcits de dolços, a la recerca de les nostres estimades i els nostre estimats. Com que els temps evolucionen, d’igual manera que ja no només es regalen roses vermelles, tampoc no caldria que foren massapans, fins i tot lacasitos, emanems, conguitos, podrien passar perfectament com a símbol de fruites i hortalisses.
Sant Dionís va ser bisbe de París, el primer diuen, per això els bleus juguen en l’estadi que li dóna nom els seus partits més importants, especialmente el XV del gall. Imagineu un estadi de Saint-Denis ple, i al mig del verd de la gespa, cadascun dels quinze seleccionats del rugbi gal, estrenyent entre les seus mans com aixades, un delicat mocador ple de macarrons. No penseu que he derivat cap a l’esperpent. París competeix amb Roma pel títol honorífic de ciutat de l’amor. El dia que la UNESCO decidisca concedir aquests emblemes, de la mateixa manera que fa amb els patrimonis, la batalla serà àrdua. I París podria comptar amb una tradició manllevada tan nostra com la Mocadorà. Però resulta que ni tan sols ha pogut passar la línia Biar-Bussot.
Què hi ha més bonic que rebre de la persona que t’estima una sobredosi de sucre, embolcallada en fil de cotó? Els forners d’Elx, d’Alacant, les monges dels convents d’Oriola amb les seues delicades especialitats, estarien molt contents de compartir esta tradició.
Per un 9 d’octubre ple de mocadorades, dia dels enamorats valencians.