La importància del 29 de setembre dins el sistema de distribució de l’aigua de reg

ALICANTE. Dijous passat el santoral commemorava, un any més, la festa de sant Miquel. Sembla que l’origen d’aquesta festa es deu al fet que un 29 de setembre, al segle V o VI, segons les fonts, fou dedicada a sant Miquel una església a la via Salària, a les rodalies de Roma. Sant Miquel és una data assenyalada per a molts pobles valencians. 

A la Vila Joiosa, per exemple, a més de ser un dels patrons del poble, al voltant de sant Miquel té lloc una antiga festa, amb origen en un privilegi de Carlos I, que, en 1533, concedí al municipi el permís per a celebrar mercat i fira anual, a perpetuïtat, des de sant Miquel a Tots els Sants. Els veïns aprofitaven per a posar a la venda i oferir els productes que havien collit al mes de setembre. Per als llauradors i regants de l’Horta d’Alacant, la festa de sant Miquel tenia una important significació agrària des d’almenys la baixa edat mitjana, sent especialment important pel que feia a l’aigua de l’horta. Per què, estareu preguntant-vos? Seguiu llegint i veureu quin univers més interessant envoltava el dia de sant Miquel a l’Horta d’Alacant.

Tres són, almenys, les circumstàncies que concorrien al voltant del 29 de setembre: la celebració del mercat anual de l’aigua, el començament anual de les tandes de reg o “martaves” i la fi de les tandes d’estiu o de terços i l’inici de les d’hivern. De les tres, la primera és la que es perdrà més prompte. Començarem per ella.

L’any 1333, la senyora Guillermina Parellada, veïna d’Alacant i feligresa de la parròquia de Santa Maria, decidí atorgar testament. Tal com fou costum durant segles, dedicà una part de les seues darreres voluntats a disposar els sufragis que, una volta es produïra la seua defunció, volia se celebraren, així com la forma en què s’havien de costejar. Aquesta bona dona disposà la celebració de nou aniversaris a l’any, manant que al prevere que oficiara la missa de rèquiem, en cadascun dels aniversaris, se li abonaren 12 diners. Per poder pagar-li, la senyora Parellada digué que “la renda que serà hauda de III fils de aygua, los quals yo he discorrents en l’aygua de la orta d’Alacant” fos destinada a “pagar als dits preveres”. Tot seguit la testadora detallà la situació jurídica en què es trobaven aquests tres fils d’aigua:

“La un dels quals te logat de mi en Francesch d’Alted, d’aci a la festa de Sent Miquel de setembre primera vinent per trenta sous de loger;

Lo segon fil de aygua te logat de mi en Bernat Conill, mercader de Valencia d’aci a la dita festa [de sant Miquel] per setanta sous de loger;

Lo tercer fil d’aygua tenen acensat per mi los hereus d’en Bernat Ciscar, defunt, a cens, de sexanta sous cascun any, pagadors a mi e als meus a la dita festa de Sent Miquel”.

D’aquesta mana testamentària es dedueixen dues coses: per una banda, a l’Alacant del segle XIV, l’arrendament de fils d’aigua era un molt bon negoci, capaç de generar unes rendes considerables (hem de pensar que l’aigua es trobava separada de la terra, el que feia que, donada la seua escassesa, es generaren comportaments especulatius); per altra banda, els arrendaments dels fils d’aigua tenien lloc el dia de sant Miquel i la seua duració era d’un any (de sant Miquel a sant Miquel). Així mateix, hem trobat alguna mana testamentaria en la que, a més de fils d’aigua, el testador disposa que en dita festa es venguen altres productes per pagar el seus sufragis. És el cas del notari Guillermo del Torn, que atorgà testament en 1330 i disposà: “Donarem e pagarem cascun any emper tots temps dues arroves d’oli grosses, de vint cinch libres en la arova, en la festa de Sent Miquel del mes de setembre e miga dobla d’or fi, per fer lo dit aniversari [...]”.

El costum d’arrendar els fils d’aigua de l’Horta d’Alacant coincidint amb la festa de sant Miquel continuà al llarg de l’Edat Moderna. Així ho demostra, per exemple, la documentació comptable corresponent al fundador del llogaret del Palamó (Villafranqueza), Pedro Franqueza, en la que hi ha diverses referències i assentaments comptables que donen fe de les compres i arrendaments que, entre 1590 i 1591, hi feren els seus mandataris. Entre ells el pagament de 48 lliures i 3 sous “por 3 hilos de agua arrendo del clero de Sant Nicolás, a razón de 16 libras y 1 sueldo por hilo, asta Sant Miguel”.

Quasi dos segles després, la lectura del reglament de 1782 “por el cual se establecen las regles que deben observarse en la distribución y venta de los hilos de agua vieja del pantano de la Ciudad de Alicante [...]”, aprovat pel “Real Consejo de Hacienda”, ens proporciona algunes dades molt interesants. En primer lloc, per tal d’evitar els abusos, la norma fixa un preu màxim per a l’arrendament dels fils: 22 lliures i 10 sous “por todo el año”, especificant, tot seguit, que, pel que feia al reg de l’Horta d’Alacant, l’any “empieza el dia de San Miguel de Septiembre”. 

El reglament, en segon lloc, al fer referència a “que si las Iglesias, Beneficiados, Administradores de obres pías y dueños particulares de hilos de agua vieja quisieren arrendarles”, ens dona notícia d'en mans de qui estava l’aigua que es trobava separada de la terra (l’anomenada aigua vella). És evident que l’estament eclesiàstic era un dels principals propietaris de fils d’aigua vella, degut, en part, a què tot i que estava prohibit, des del segle XIII, llegar aigua a les mans mortes, moltes persones, en morir, llegaven a l'Església fils d'aigua perquè amb el producte del seu arrendament se sufragaren misses en favor de les seues ànimes. Un exemple ens el proporciona el testament de na Gràcia, que, en atorgar testament en 1446, disposà: “Item, vull e man que aquell meu fil d’aygua que yo tinch en la çequia de la orta de la dita vila, sia de la sglesia de Senta Maria de la dita vila”.

Als reglaments de 1844, 1849 i 1865 ja no hi ha referències que associen l’arrendament dels fils d’aigua vella amb la festivitat de sant Miquel, el que ens porta a pensar que al segle XIX el mercat del 29 de setembre ja no se celebrava. Independentment d’això, el que està clar es que, durant segles, el 29 de setembre a l’Horta d’Alacant fou dia de fer negocis, fixar preus i assegurar-se l’aigua per a l’any agrícola que començava.

En segon lloc, tal com déiem al principi, el dia de sant Miquel començaven les tandes de reg o “martaves”. A les ordenances que Felipe IV concedí a Alacant en 1625, s’estipula la obligació de “traure del poder del scrivà de la sala un llibre del repartiment de les aygües que dure de Sent Miquel” i “donar llibre al cequier cascun any de Sent Miquel a Sent Miquel per a que lo tal çequier o repartidor puixa donar les ventures a les persones que les tendrán arrendades”. Un segle després, en 1739, el Dr. Francisco Verdú, advocat, regidor alacantí i jutge sobrecequier, en ocasió d’explicar que a l’Horta d’Alacant la tanda tenia una duració de 22 dies i 7 hores i, per aquest motiu, un any es distribuïen 16 martaves i el següent, 17, afirmava: “De forma, que el riego, ó curso de las aguas, para el mismo, de dos en dos años, venía a formar perfecto círculo en el día de San Miguel, 29 de Septiembre, de donde le había empezado”.

En tercer lloc, el dia de Sant Miquel marcava l’inici de les tandes d’hivern o de fil, període en el qual el valor d’un fil d’aigua era de 90 minuts i que s’allargava fins al 24 de juny, data en què s’iniciava la tanda coneguda com “de terços”, en referència al fet que durant la seva vigència els fils d’aigua circulaven amb un valor equivalent a dues terceres parts (“terços”) del seu valor total. En 1737, un xativí, Marcelino Ximeno de Samper, en un informe que feu a petició de la Corona, explicava que el valor dels 336 fils d’aigua que conformaven la martava a l’Horta d’Alacant era d'1 hora i mitja, però aquest es veia reduït a 1 hora, entre el 24 de juny i el 29 de setembre. 

Això feia que la tanda, que normalment durava 21 dies, a l’estiu minvava la seva duració a 14 dies. A les ordenances de Fonsdeviela, “para el buen gobierno y administración de el agua del pantano y riego de la Huerta de la Ciudad de Alicante”, aprovades l’any 1740, consta que l’administrador de l’aigua devia observar que “dichas tandas o martavas corran desde el día de San Miguel de Setiembre, hasta el de San Juan de Junio, a hora y media por hilo, y desde este día al de San Miguel a una hora por hilo, a fin de que por este medio puedan regarse las hortalizas y panizos con más brevedad”. Esta previsió s’incorporarà també als reglaments redactats al segle XIX. En el de 1865, al seu article cinqué, consta que la martava tindrà una duració de “21 días, 15 horas, 7 minutos y 30 segundos en invierno”, puntualitzant tot seguit: “esto es, desde San Miguel de Setiembre á San Juan de Junio, y de 14 días, 10 horas y 15 minutos en verano, desde San Juan á San Miguel”.

Era o no el dia de sant Miquel un dels més importants al calendari de l’Horta d’Alacant?

Molt bon diumenge amigues i amics lectors.