0 euros

La calor enterboleix els sentits. I el raciocini. És, en aquest sentit, una droga natural i barata: com ho és, igualment, el dèficit d’hores de son. Qui més i qui menys, tots ho hem patit alguna volta: dormir poc (o no dormir gens) distorsiona la percepció de la realitat —quan no la realitat mateixa. Personalment ho tinc comprovadíssim: si per raó del treball —o per fam de vida— passe dies i nits sense dormir un mínim prudent d’hores, indefectiblement comencen a passar coses estranyes al voltant. Com si l’atzar que regula el món fóra conscient de la crisi mental i la dissolució de la consciència, i aprofitara l’avinentesa per a eixir-se’n de mare.

Aquesta setmana un colp de calor —senzillament impietós— s’ha volgut conjugar amb successives nits en blanc, sense dormir. Per raons que ara no fan al cas, he hagut de passar moltes hores nocturnes castigat de cara a la pantalla de l’ordinador. I el resultat ha estat una proliferació immesurable de situacions, moments i circumstàncies surrealistes. Tot va començar dimarts, quan la Casa Bardín, seu de l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert, va acollir la projecció de l’insòlit curtmetratge surrealista L’home que va pescar el seu somni, que José Ramón Clemente va rodar l’any 1932 a Alacant, amb Gastó Castelló com a actor protagonista. La cinta enregistrada per Clemente ara fa vuitanta-cinc anys a l’Albufereta tracta d’un pescador que s’adorm i que, amb la canya, captura una papallona sorgida del seu propi somni. Visionant-la, vaig pensar que Clemente ben mereixia el reconeixement que se li va fer dimarts en aquell acte d’homenatge: perquè aquesta alacantí, com el mateix protagonista del curt, va aconseguir pescar el seu somni de cineasta amateur —en el sentit originari d’amador del cine.

Tanmateix, el plec surrealista que el món ha patit aquesta setmana ha tingut continuïtat amb la notícia que un jutge de Madrid acaba d’ordenar l’exhumació del cadàver de Salvador Dalí, per dur a terme una prova de paternitat en resposta a la demanda que una senyora de Figueres ha presentat per ser reconeguda com a filla biològica de l’artista. El cas és d’aquells que dius: «Ai mare, si Dalí isquera de la tomba!» Però no... O sí. No. No ho sé. El cas cert és que una altra notícia no menys surrealista s’ha imposat per damunt d’aquesta, ràpidament, en qüestió d’hores: a la ciutat alemanya de Kiel s’han dedicat a imprimir bitllets de curs legal, autoritzats pel Banc Central Europeu, pel valor nominal de zero euros: «0 €».

Diuen, els qui n’han estat al cas, que els primers 5.000 bitllets impresos de 0 € han volat i s’han esgotat en vint-i-quatre hores. Això sí: s’han comercialitzat amb un preu superior en dos euros i mig al valor nominal. És a dir: que aquests bitllets de 0 € s’han venut a 2,50 €. Però la qüestió és als promotors de la idea els els han llevat de les mans! I ara mateix sembla que els col·leccionistes ja els estan pagant a un preu de més de cent vint euros per unitat en subhastes i compravendes privades. Es tracta de bitllets amb totes les característiques del paper moneda convencional de la Zona Euro —marques d’aigua, relleus, hologrames, números de sèrie, etc.—, però amb un valor nominal nul, que els incapacita, lògicament, per a realitzar cap tipus de transacció; i els relega a un valor purament col·lectici, anecdòtic, numismàtic.

La maniobra no deixa de ser un negoci redó: més enllà de l’anècdota dels 12.500 € recaptats per la venda dels 5.000 exemplars estampats, és obvi que la promoció publicitària i turística ha resultat espectacular. «Bitllets de 0 €» és un titular que crida poderosament l’atenció, especialment a dones i homes acalorats i, en general, a persones mal dormides. Però també a la resta de la ciutadania, segons sembla, perquè l’operació ha situat el nom de la capital de l’estat alemany de Schleswig-Holstein en un lloc de preeminència enmig de la calmada actualitat periodística —i les sempre impredictibles tendències de les xarxes socials. «Això de Kiel és l’estafa de l’estampeta!», valoren alguns, no exempts de raó. «Veus? Això dels bitllets de 0 € és com els diners de Negrín, però en versió euro.», estimen els altres. «Bitllets de zero euros? Eu, Senyor! Qui viu quant veu!», sentencien els qui pensaven que ja ho havien vist tot.

Tanmateix, ací la bona qüestió és: per a què serveixen els bitllets de zero euros que el Banc Central Europeu ha autoritzat, i que els alemanys imprimeixen de cinc mil en cinc mil unitats a Kiel? La veritat: no ho sé... Però en aquest món en què, d’una manera o una altra, tots provem de pescar somnis delicats com un vol de papallona, pensant-ho bé els bitllets de zero euros sí que podrien ser molt útils. Per exemple, per a eixir al carrer i mirar de comprar experiències que ens apropen a aquests somnis delicats que tots mereixem pescar. Sí, sí, sí... Feu-me cas! Mireu d’arreplegar tants bitllets de 0 € com pugueu! Compreu-los al preu que siga, si en teniu ocasió! I quan n’hagueu aconseguit un manoll de nou o deu, dosifiqueu-los i gasteu-los amb coneixement...

Heus ací —a tall d’exemple— una primera proposta de coses que hi podríeu fer, amb aquests bitllets de 0 €: a) pagueu el plaer de veure eixir el sol des d’Altea o des de la platja de l’Albir, a l’Alfàs del Pi; b) amb un segon bitllet, compreu l’oportunitat d’admirar l’exposició retrospectiva de Joan Navarro Ramon que fins al 17 de setembre s’exhibeix gratuïtament a la Fundació Frax, i deixeu-vos endur per l’onírica fantasia dels colors i les formes que hi dialoguen; c) pugeu al Fort de Bèrnia i compreu, amb el tercer bitllet, un bon glop d’aigua fresca a la font del Runar, just abans de recórrer, pel mòdic preu del quart bitllet, el Fort, el Bancal Llarg, la font de Bèrnia i el mític Forat; d) invertiu el bitllet cinqué —no us sàpiga malament— a admirar les vistes sobre la badia d’Altea (i tota la Marina Baixa) que trobareu en haver passat el Forat que travessa la muntanya d’una part a l’altra; e) si aquest dies pareu per Alacant, amb el bitllet sisé podreu adquirir el luxe de passejar per la renovellada Fira el Llibre, a l’avinguda de Soto, tafanejant i apamant potencials aventures per a llegir i viure el dia de demà; f) per un bitllet de 0 € més, podreu trobar frescor i refugi en qualsevol biblioteca pública, i comprar la ració de fantasia o enginy que més gràcia us faça, enmig d’una oferta que no podreu acabar; g) gasteu un altre bitllet a allargar-vos sobre l’arena de la platja del Postiguet i busqueu un bell somni admirant la ratlla blava de la mar i el cel d’Alacant; g) arribat el moment, no dubteu a gastar un dels vostres bitlles de 0 € en l’aventura d’enamorar-vos, a cor nu, a la primera oportunitat que trobeu; i h) si és el cas que ja teniu parella i en continueu enamorats, mireu de trobar com siga un últim bitllet al fons de la cartera per a comprar el desig de dir-li «et vull», i regalar-li els llavis, els dits, les mans, la pell, el cos, l’alé, la voluntat.

Potser així sabrem recordar que les coses més valuoses de la vida no es compren amb bitllets convencionals: només, si de cas, amb aquests nous bitllets de 0 €. Personalment, me’n demane un d’aquests bitllets per a pagar —ai!— el dolç enterboliment dels sentits i el raciocini que la calor i el dèficit de son procuren. Perquè aquest dolç enterboliment em porta a repescar vells i estimats somnis. I m’inspira pensaments que m’agrada compartir i sospesar: per exemple, que hi va haver moments en la història en què els diners —la idea i el culte dels diners— van fer possible el progrés i la civilitat (la tardor medieval i el Renaixement, la revolució industrial, la revolució cientificotecnològica i del coneixement, el benefici del consum i el lliure comerç, etc.); però que, en canvi, en el nostre temps postmodern la civilitat potser depén, més que mai, dels somnis que siguem capaços de comprar amb aquests nous bitllets que mostren un valor nominal de 0 €.