El progrès és conservar

Quan a algú de l’IECBV ens pregunten sobre la conservació de l’edifici de Nuevos Riegos «El Progreso» la nostra opinió defuig qualsevol posició equidistant. Quan parlem de béns relacionats amb la pròpia història de la ciutat o intimament arrelats en la vida social, no és fàcil ser objectiu. Sense aquests condicionants, a banda, és clar, dels vincles afectius, no es pot entendre la importància arquitectònica d’alguns dels nostres edificis perquè la seua singularitat radica en el fet que eixe edifici solament existeix a Elx o en què el seu ús ha donat forma a la nostra vida, acompanyant la nostra memòria. És un exercici fal·laç comparar el valor d’un edifici com aquest amb un edifici d’ús semblant com podria ser la Llotja de València. Si així fóra, només es salvarien un número comptat d’edificis al llarg de la història, segurament cap a Elx, cap. Cada ciutat té la mida de les seues necessitats socio-econòmiques i en el context que és intrinsec cal fer qualsevol valoració dels seus béns. Per això, davant el perill que assetja constantment el nostre patrimoni extremem la nostra cura sobre un tema que ens preocupa des de fa dècades i que solament ha ocupat el carrer ara quan l’associacionisme ciutadà ha rebut una forta empenta i quan les xarxes socials ens fan alhora missatgers i rebedors de l’actualitat a tots els que les trepitgem.

Això no vol dir que abans no existira un moviment per a rebutjar els esforços continuats des de la segona meitat del segle XIX per destruir l’herència arquitectònica i urbanística d’Elx. Emparat pel llegat moral de Pere Ibarra, mort el 1934, sense continuïtat després de la Guerra, l’arquitecte Gaspar Jaén va encetar en la dècada del 70 la tasca de valorar la «pobre arquitectura» de la ciutat, en un moment en què s’acabaven d’enderrocar les riques construccions de la casa de la Mútua, l’antiga pescateria i la casa Gómez, en què la fam immobiliària començava a fixar-se en les cases del Raval. Malgrat tot, el 1978 va veure la llum una «Guía provisional de arquitectura de la ciutat d’Elx», amb 70 edificis, una exposició de fotografies amb Andreu Castillejos i Juli Moreno, l’edició del «Catàleg d’arquitectura de la ciutat d’Elx» (que comprenia uns 200 edificis, carrers i places), i que donaria pas el 1980, a l’«Inventari d’arquitectura del terme municipal d’Elx», per al Ministeri de Cultura, amb un total de 83 edificis del poble, 17 edificis del camp i 10 conjunts urbans i rurals. 

El 4 d’agost de 1982, coincidint amb l’aniversari de la trobada d’un dels nostres símbols cabdals, també començava a cobrar protagonisme un altre patrimoni, no per menys amagat, menys oblidat. Per fi, es va publicar el primer Catàleg d’Edificis Protegibles, açò és, dels edificis que demanaven la nostra atenció per a arribar a ser protegits. Així és com cal entendre aquell document, signat per l’alcalde Ramon Pastor: com els fonaments que permetrien a partir d’aquell moment la conservació d’allò que aleshores encara romania dempeus. Som plenament conscients que la base sobre la qual reforcem la nostra opinió és molt feble. De fet, estem intentant entendre un text legal que acaba de complir 20 anys, el Pla Especial de Protecció d’Edificis i Conjunts de 1998 dins el PGOU. Al llarg dels anys, el Catàleg s’ha revisat, d’acord amb unes decisions polítiques i uns interessos econòmics determinats, fins a arribar-hi a aquest punt. 

Ara per ara, la normativa només planteja una categoria favorable: la protecció integral, que gaudeixen un número d’immobles que podem comptar amb els dits. La protecció estructural, només aconsella (eixa és la paraula clau) protegir l’envolvent i, en aquest concret de Riegos «El Progreso», les façanes estarien incloses. Perquè façanes com eixes no hi queden moltes a Elx. Són un exemple que cal llegar als nostres descendents. Si tinguérem un document valent amb la valuosa arquitectura que ha definit Elx en els últims segles, si s’haguera anat més enllà de la lleugera protecció, no estaríem plorant per tants edificis perduts, tants i tants. En fi, gràcies a un compliment gens restrictiu amb el patrimoni cap implicat en el procés arquitectònic s’ha preocupat per l’interés de determinat element dins el paisatge o de la seua importància social a la ciutat. L’existència d’un Catàleg amb nivells de protecció els ha alliberat de qualsevol decisió d’índole moral.

Parlem, no, demanem que un edifici passe d’un estat on és possible la protecció però també la destrucció a un estat en què la protecció s’ha fet efectiva impedint la destrucció. L’Ajuntament no solament ha de vetllar pel compliment de la normativa municipal vigent, ha de donar noves normes d’acord als temps que viuen els seus ciutadans relacionats amb altres de ciutats semblants a Elx on es conviu amb el patrimoni històric amb respecte. Eixa és la direcció que estan agafant els postulats urbanístics més capdavanters. El nou pla de protecció ha de donar respostes cap al futur establint una ferma comunicació entre el ciutadà i la història de l’arquitectura i la construcció a la seua ciutat. S’ha de garantir la conservació d’exemples en un nombre més gran de tipologies arquitectòniques possible, singulars en molts casos a Elx o al sud del País Valencià, tot arribant a abastir fins a les obres contemporànies.

Una façana apuntalada a meitat d’enderroc per un contraforts que han ocupat el carrer és la imatge d’un triomf però també el testimoni del fet que no s’han desenvolupat les eines adients per mantenir un edifici històric a Elx. La seua consecució és el repte més important amb el que ens enfrontem els il·licitans en ple segle XXI perquè, com escrivia el 1978 l’arquitecte Gaspar Jaén en la seua guia provisional, «encara podem salvar la ciutat, perquè encara podem estimar-la».