El caríssim mur entre Elx i Alacant: hi ha una altra forma de planificar el territori?

Els titulars són aclaparadors: ‘Elx afrontarà amb recursos propis la creació d’un Campus Tecnològic al Parc Empresarial de Torrellano’, ‘El Consell impulsa un pol d’innovació amb la universitat i la empresa a la Ciudad de la Luz’, ‘Alacant convertirà l’antic Escorxador d’Aiguamarga en un polígon per a startups tecnològiques’. I no contem l’Aeroport, l’IFA, la Universitat d’Alacant, la EUIPO o la Miguel Hernández.

En uns pams de territori, una desena d’agents públics han anat fent i desfent durant els últims anys. Ni estratègia, ni coordinació. El Pla d’Acció Territorial Alacant-Elx, impulsat pel Consell, serà l’enèsim intent de planificar l’urbanisme de l’Alacantí i el Baix Vinalopó. El PAT emana de la legislació aprovada a l’anterior legislatura i no és un altre pla estratègic que acabarà als caixos sinó que marcarà fortes directrius als Plans Generals de cada municipi. Però sura sobre l’aire la sensació que este pla tampoc acomplirà els seus objectius.

A estes altures, sembla ingenu pensar que ara totes estes administracions sí s’asseuran a la mateixa taula i optimitzaran la gestió dels nostres recursos. Perquè estem parlant dels diners públics, del territori, de l’aigua... Per exemple: per què no hi ha una estratègia conjunta de comercialització del nou campus de Torrellano, l’Escorxador d’Alacant o els nous usos a la Ciudad de la Luz, si tots tres volen treballar amb startups tecnològiques?

Sembla que les reticències venen des de les dos capitals per por a perdre el poder de decisió sobre els seus termes municipals. Però el nostre dia a dia ja ha superat estes fronteres administratives, Alacant i Elx no són les ciutats de fa cent anys. Ara conformen un territori d’uns quants kilòmetres quadrats on les fronteres administratives sovint són un entrebanc per als fluxes quotidians de la gent que vivim a estes terres.

Però com trencar el Mur que separa estes àrees i duplica recursos públics? En primer lloc, caldrà explicar als seus dirigents que no parlem de metafísica, que parlem de la gestió eficient dels recursos públics i això l’electorat sí ho valora. I en segon lloc, emprenent el camí cap a un procés per a ordenar i gestionar el nostre territori de la forma més eficient i transparent.

Això hauria de bascular al voltant de dos ferramentes: el PAT i un instrument de gestió compartida. El PAT, un document a cavall entre el pla estratègic i l’ordenació estructural, naixerà obsolet. L’actual marc normatiu ens dóna instruments gens flexibles que dibuixen un territori ideal que mai aplegarà.

Operar dins de l’actual marc amb nous paradigmes pot ser una ferramenta per repensar els instruments del futur mentres anem fent. D’esta manera, s’esperaria que la redacció del pla fora oberta, propera al ciutadà d’a peu. Als grans planejaments territorials, la participació pública s’entén com un tràmit que al millor dels casos es resol amb reunions a despatxos. Cal baixar a la plaça i entendre el PAT com un punt de partida i no com un pla definitiu.

A més, el Pla d’Acció Territorial deuria de basar-se en un plantejament multilateral, no bipolar. Perquè parlem d’Alacant i Elx però també de Santa Pola i Xixona. No es pot planificar el futur de l’Aeroport de l’Altet sense l’Aeròdrom de Mutxamel. Un model policèntric, en xarxa, que a més compte amb les estretes relacions de l’entorn d’Elx amb la la resta de Valls del Vinalopó i la Vega Baja o del litoral amb les Marines.

La planificació del territori necessita d’una perspectiva ecològica, entenent que els humans i els no humans convivim al mateix territori. El saladar d’Aiguamarga, els desconeguts humedals al voltant de Fontcalent, el Clot de Galvany... L’equilibri ecosistèmic de l’àrea és delicat i passar de l’ocurrència a l’estratègia és fonamental per evitar ocupar sòl innecessàriament, per incorporar les dinàmiques naturals al disseny del territori com un procés unitari i per adaptar-se als efectes del canvi climàtic.

Alhora que pensem en unes relacions policèntriques a gran escala, també s’ha de comptar amb la xicoteta escala. El territori entre Alacant i Elx està farcit d’infraestructures regionals i urbanisme dispers, el que ha generat un no-lloc, un paisatge sense caràcter ni relat, que dificulta la cooperació entre les àrees metropolitantes. Però al mateix temps, en este xicotet trosset de territori ja estan treballant multitud d’agents: el punt de partida per convertir-lo en el motor de la transformació de les nostres ciutats.

L’àrea entre Aiguamarga i Torrellano, a cavall d’Alacant i Elx, és un territori ple d’oportunitats que ja han començat a caminar –el parc industrial de Torrellano, l’Escorxador d’Aiguamarga, la Ciudad de la Luz- que hauria de ser estratègic per a les ciutats de l’àrea: és la nostra Ria de Bilbao.

Però a processos semblants com el de Bilbao, el pla urbanístic es gestionava per una empresa pública, un instrument de gestió compartida. El PAT no arribarà a bon port si no es desenvolupa conjuntament entre els distints col·lectius i institucions, públics i privats, que operen a esta àrea. Una empresa pública, un consorci... O al nostre cas, per començar, amb comissions sectorials entre polítics, tècnics i ciutadania n’hi hauria prou. Si tenim en compte que després de dos anys, fa només uns mesos que l’alcalde d’Alacant es reunia per primera vegada amb el de Sant Vicent, un diàleg entre institucions ja semblaria una fita. 

I no, no estem parlant d’una integració física de les dos ciutats. En tot cas, això es podria decidir a este espai de diàleg, com la gestió del transport col·lectiu o la planificació de noves àrees residencials per evitar que siga una àrea monofuncional terciària amb grans desplaçaments. O els usos que deuria acollir la Ciudad de la Luz, tenint en compte l’ecosistema immediat al qual està insertada i on ja estan passant coses. En definitiva, un instrument de gestió que servisca com espai de trobada per gestionar el territori des del quilòmetre 0. De Torrellano a Aiguamarga tenim la oportunitat de generar un espai públic i productiu a vora mar.

Fa uns anys, Joan Lerma justificava la política territorial del seu Consell com “els animals invertebrats també són feliços”. El cas és que mentres uns vivim rodejats de murs, altres estan obrint les portes.