ALACANT. “El disseny paramètric és un conjunt de ferramentes que posen en relació la programació amb la geometria. Tot el que siga registrable pot passar per aquestes eines i ser traduït a geometria. En aquest cas, el que he traduït a dades són les jugades dels millors jugadors d’escacs del món, els he aplicat una anotació especifica i s'han convertit en geometries”.

Les parets del Mandala Plaza d’Alacant lluiran fins al 15 de febrer unes particulars làmines que semblen arbres però no ho són. “Tot açò té un doble vessant”, explica desvanit Salva Serrano. “Per una banda analítica, intente traure -encara que siga una conclusió intuïtiva- una comparació de les jugades dels diferents jugadors, tots campions del món de diferent època”. Amb un colp d’ull als distints arbres, es veu fàcil com els jugadors actuals se centren en poques tàctiques i per això la branca de l’arbre és més gruixuda. En canvi, els jugadors dels anys 50 i 60 tenen més diversitat, amb uns arbres trufats de branques.

“Després d'altra banda hi ha un fons d’estètica, dibuixant una cosa invisible, una capa d'informació d’una jugada que ha passat a un tauler fa anys i ara es converteix en un arbre. Com dibuixes un arbre amb partides d'escacs? Segons com organitzes les jugades, prenen aquesta forma”, explica Serrano. Cada arbre és un diagrama topològic, que va ramificant-se mentres més complexes i variades siguen les jugades. En introduir les estadístiques a programes de dibuix com Grasshoper, la visualització de les dades es pot manipular fins a dissenyar geometries i estructures complexes.

Per què arquitectes analitzen jugades d’escacs?

“El primer projecte que vaig fer amb disseny paramètric va ser més aïna personal, investigant amb dades que ens diuen coses sobre la ciutat però només les podem obtindre a la xarxa. Es diu Twitter Conversation, una cartografia que mostrava les converses a Twitter a la ciutat d'Alacant en 2013 durant una setmana. Descarregava dades en massa de Twitter i després anava filtrant les converses de tuits que estaven geolocalitzats.”.

“Tenia la geolocalització de l'emissor i receptor dibuixant una línia al mapa entre ells. Al cap i a la fi és una conversa real entre gent que està en la ciutat, pot ser a la mateixa casa, al mateix barri, a Alacant... o a altres ciutats. Era fàcil vore com a aquests diàlegs virtuals, alguns succeïen a l'interior d'Alacant i altres de dins cap a fora”, conta Serrano.