X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
Hoy es 19 de octubre y se habla de alicante urbanismo CONTRATAS CREVILLENT no adscrita contratos benidorm

el sur del sur / OPINIÓN

Un deute amb Ismael Belda

19/08/2018 - 

Tenim la sort de ser bilingües i per tant, està a l'abast de tot el món (a la Comunitat Valenciana) poder apendre i fer servir qualsevol de les dos llengües oficials. Jo, hui, he decidit emprar el valencià per fer un xicotet homenatge a l'amic Ismael Belda, que ens va deixar de manera sobtada el diumenge passat. Per què Ismael Belda? És molt fàcil d'explicar. Quan jo vaig arribar a una redacció d'un mitjà de comunicació, una redacció de veritat, allà hi havia pocs periodistes. Era a l'edició alacantina de El Mundo. A més de Pepe Soto, cap del projecte, hi estava Laura Vilanova, Vicente Cutanda, José Luis Fernández, Ángel Bartolomé, Juana Rubio i, com no, Ismael Belda (a més del fotògrafs Ernesto Caparrós i Àngel García Catalá).  

I amb tots ells, vaig arrribar jo un desembre de 1997 per tal de cobrir el torn de cap de setmana, mentre finalitzava els meus estudis de Periodisme al CEU de Moncada. Amb tots va sorgir una magnífica relació i un ambient de reciprocitat únic, desitjat per qualsevol persona que arriba de nou a un lloc desconegut. Mentre cadascú estava en la seua tasca, sols hi havia temps per apendre, almenys per a mi. Però més enllà, estaven els entrepans de temps; és a dir, els moments del café i l'esmorzar, on vaig començar a conèixer de debò a Belda. En aquella època, ell era el responsable de la secció de Sanitat i Educació, però al poc temps, ja en l'estiu de 1998, va ser destinat a fer la informació d'Alacant ciutat.

I des d'aleshores, vaig  començar a descobrir que darrere de la figura de Belda no sols hi havia un periodista convencional, d'aquells que enllestia textos i posava titolars, amb més o menys gancho, sinó també un torrent de saber sobre tots els racons d'Alacant. També de la Comunitat Valenciana, però especialment de la seua ciutat. Un vertader espeleòleg dels seus carrers, barris i dels indrets més curiosos, una enciclopèdia humana d'Alacant que hui dia -amb la configuració sociològica de la ciutat- costa de trobar.

Amb un estil molt "personal, detallista", com l'ha titllat el company Fernado Abad, o "rigorós i estilista planià", que ha dit Eduard Aguilar. Per a mi un creador dels pocs que hom pot (o podia) trobar-se al periodisme de carrer o del dia a dia; tot un alquimista de fusionar paraules amb l'adjectiu adient o l'estructura correcta, més enllà de fórmules acadèmiques.

Aquesta conjunció de circumstàncies, periodista d'estil elegant i acurat i, al mateix temps, un vertader sherpa de la seua pròpia ciutat, fan de la figura d'Ismael Belda i sobretot, de la seua obra periodística, una trajectòria a conservar i a difondre. El periodisme, com la política, ha esdevingut un element volàtil: molts articles del Belda ja formen part d'un imaginari que sols retenen els seus apassionats lectors. Ni tan sols Google en té constància d'ells, malgrat el seu brillant estil.

D'altres treballs, com ara El sorprendente reino desconocido (2003), sobre les partides rurals d'Alacant; Cuartel 10, San Roque familiar (2004); Del Fosc al Blanc, 25 Anys de Democràcia Municipal al Campello (2004), o el singular Silenci interior (2003), que reuneix textos de Belda i fotografies de García Català i la seua singladura per les comarques d'Alacant, encara tenim la sort de trobar-los en alguna biblioteca o despatx institucional, però ple de pols. Són una mena de sort per aquells que encara estan a temps de gaudir de la prosa de Belda.

Però en els darrers anys, Belda va composar -a les pàgines de El Mundo-, un atractiu serial de persones i personatges, de qualsevol àmbit, relacionats amb Alacant i les seus ciutats del voltant, que mereixen ser recuperats i posats a l'abast de qualsevol lector, així com polítics i agents socials que vulguem tindre cert coneixement de les persones que van contribuir al progrés i millora de la qualitat de vida dels alacantins. Pot ser no estan els que són, ni són tots els que estan, però eixe va ser el criteri del periodista, i s´ha de respectar, per descomptat. Com he dit abans, de Belda s´ha de compartir la seua saviesa, el domini del context i, com no, la manera de transformar-ho en textos senzills, precisos i atractius.

Però ja que ninguna generació de polítics va tindre en consideració a Belda per a col·laborar en les seues responsabilitats o per a què la seua creació formara part de l´espectre públic cultural, el millor que poden fer els actuals -siga quina siga l´administració, encara que la responsabilitat deuria caure en la Universitat, l'Ajuntament o la Diputació d'Alacant- és reunir la darrera obra de Belda i difondre-la en forma de volum per a què estiga a l'abast de tots. És el deute, el xicotet deute, que té la societat alacantina amb Ismael Belda i tota la seua producció. Hi ha gent que per menys té un carrer dedicat o ha sigut pregoner de les Fogueres de Sant Joan. 

La seua obra no pot, no deu, quedar resumida en una breu notícia, a la pàgina d'un diari. Mereix alguna cosa més. I per aquells que tinguen dubtes, sols hi ha que convidar-los a endinsar-se en els seus textos i gaudir de la seua elegant composició. Se'ls llevarà qualsevol estigma sobre l'autor perquè la grandesa de Belda és que dominava, i creava, amb el mateix encert tant en valencià com en castellà, tota una lliçò per aquells que en algun moment de la seua vida li han fet costat per les seus simpaties ideològiques. Esperem, i aquest és el meu compromís, que l'obra de Belda no quede muda, ni sorda, ni cega davant el soroll d'una classe política -i part de la periodística, tot s'ha de dir- que mai l'ha tingut en consideració, malgrat la seua excel·lent producció literària i periodística. Serà el millor homenatge que podem fer a l'Ismael Belda i, no ho oblidem, a la ciutat d'Alacant, que no va sobrada de talent cultural.

P.D. Al capdavant del projecte de El Mundo Alacant, a més dels noms esmentats, estava Benigno Camañas Sanz, director i fundador de les edicions a la Comunitat Valenciana, que també ens ha deixat aquest divendres. Siguen aquestes línees per agraïr la confiança dipositada a la meua persona en l'etapa que van compartir; el magisteri periodístic que ens ha deixat a tot els grup de periodistes que hem passat per eixa casa, i el record a la seua família, especialment, a la seua esposa, Lucía Selfa pel temps invertit per a què eixa nau empresarial arribara, amb èxit, al seu port.

Noticias relacionadas

Boines i barrets 

Entrañable Vicent Ventura

Por  - 

(Alicante Plaza recoge la idea del colectivo Alicante Vivo y publica el último artículo que el periodista Ismael Belda remitió con vida,a la edición alicantina de El Mundo, donde escribía regularmente la sección Boines i Barrets)

next