X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información

GUANYADORS DE SONA LA DIPU

“Hi ha mil grups amb cantant, Dûrga és diferent”

11/11/2017 - 

VALÈNCIA. El baixista Carlos Camps (València, 1987) té una tenda musical al carrer Dolores Marqués. No massa lluny viu el bateria David Arán (Ibi, 1986), al mateix Benimaclet. Així que, si et cites amb Dûrga per a una entrevista, sembla lògic que siga per exemple a La Gramola, café d’un barri que no és un barri. És una tornada.

Des de Mislata arriba (el primer) el guitarrista Santi Campos (Quito, 1990). Els tres formen el grup valencià que ha guanyat l’últim Sona la Dipu. El de les cançons sense lletra. El que vares vore a l’últim Deleste. El que sen va de gira amb Niños Mutantes.

Una recomanació al lector: si es busca la banda ala xarxa, és millor escriure el mot amb l’accent circumflex (^) o no es trobarà informació del grup. “Quan vàrem escollir el nom pensàrem que seria tirar-nos pedres a la teulada perquè és com posar Jesucrist a Google: ixen mil pàgines i no ens trobarà ningú. Però el nom ens agradava molt”, respon Campos, guitarra.

No fa tant que els tres components estaven decidint el nom menys idoni per a posicionar-se en internet, prestat de la deessa hindú que inspirava Phoolan Devi, la coneguda Reina dels Bandits. De fet, a Nadalde 2015 ni tan sols es coneixien. Va ser aleshores quan David Arán va vore el missatge d’“es busca bateria” a Facebook. “En les influències de la banda –que buscava bateria– havien molts grups que m'agradaven: Berri Txarrak, Russian Circles…Jo tocava a Ibi amb els col·legues: versions, improvisació més estil blues…”, recorda el músic. Qui havien penjat l’anunci eren Carlos Camps i Santi Campos, músics valencians de l’escena punk que es van conéixer gràcies a la parella del primer, van conjugar estils i van decidir armar un projecte. Arán va respondre a la crida. Després, diu el bateria, “la cosa va ser prou ràpida”.

I tant. A principis de 2016 es van reunir per primera vegada; en primavera tenien un primer tema, Vent; i en estiu estaven gravant Venjança, l’EP que els ha suposat el gran Salt, amb majúscules. L’èxit al Sona la Dipu no estava planejat, però potser té a veure amb la filosofia d’un grup que anava de bo des del principi. “Quan vaig parlar per primera vegada amb Carlos li vaig dir que m'agradaria no fer concerts abans de fer un disc. No vull un grup per passar l'estona. Jo ja estava en un grup amb el qual havíem tocat en festivals i el vaig deixar perquè no m’omplia”, diu Campos. El projecte hauria de tindre una base sòlida, créixer a poc a poc i centrar-se en “fer coses palpables: fer un disc i estar a gust” amb el que eixia de l’estudi.

Reconeguts (ho diu el guitarrista) “friquis de la música”, van sincronitzar referents, entre ells bandes instrumentals com ara Caspian, Russian Circles o Toundra. En el camí per trobar una veu pròpia, precisament, van descartar la veu, almenys en primer pla. “Per a nosaltres és un instrument més, com el baix o la guitarra; no està la veu i la resta l’acompanya, sinó que és per acomplementar. La veu ajuda a completar el relat”, exposa Arán. “Per a nosaltres és difícil. Moltes crítiques ens diuen que és el pitjor que tenim, almenys al directe. A mi m'agradaria treballar-ho. Li peguem moltes voltes”, reconeix Campos, sense amagar que, també, han fet de la necessitat virtut: cap dels tres havia sigut cantant en les seues anteriors formacions. Ara bé, el camí ja està traçat, conclou el bateria: “Molta gent ens diu que si tinguérem un cantant seria una passada, però d'açò es tracta: grups amb cantant nhi ha mil, açò és una cosa diferent”.

La recerca dels yōkai

Dûrga ja tenia nom. Després la banda volia un disci per al disc volia un concepte. El va trobar també en un nexe entre els membres: la naturalesa. “A David li agrada escalar, a mi m'agrada la bici i a Camps el caiac. Ensagrada molt el contacte amb la naturalesa i volíem escapar de les ciutats”, raona el guitarrista. Ell, a més, aportava tot un background de lectures antidesenvolupistes, i van començar a investigar en eixa direcció.

“La idea era fer un disc conceptual; els éssers mitològics japonesos van arribar després”, aprofundeix Arán. La recerca de vincles entre cultura i naturalesa els va conduir als yōkai, criatures de la tradició nipona que sintetitzaven el sentit que buscaven al seu relat: la venjança del món natural contra l’home.“Teníem una cançó que es deia Sorgin, que és bruixa en euskera; al principi hi havia una mescla d’idees, fins que investigàrem els yōkai”, resumeix el bateria. Així, l’influx de la cultura japonesa acabaria filtrant-se a les cançons inclús des de referències cinematogràfiques com El viaje de Chihiro o La princesa Mononoke.

Campos es va ocupar de la caràtula del disc, amb el dibuix de l’ós grunyint. Dissenyador gràfic de professió, el guitarrista tenia clar que la música era el més important de la banda però no l’única cosa important. “Més que per un tema del màrqueting, la imatge és important per nosaltres mateixos. Ens hem currat la música, així que hem de tenir un disc que siga bonic. És per la necessitat d'estar a gust amb el que fem”, concreta el músic.

Així va nàixer Venjança, un disc gravat en directe i la primera fita d’una banda que, abans d’arribar Sona la Dipu, havia recorregut bona part de la geografia espanyola tocant per a tot tipus d’espai o col·lectiu que apostara per ells. “Vam estar un any sencer buscant concerts, rodant molt… Hem sacrificat treball i temps lliure per a fer-nos mil quilòmetres fins a Galícia i tornar el mateix cap de setmana; i que després ens vegen quaranta persones”, rememora Campos.

Van tindre clar des del principi, això diuen, que són un grup per a minories. Quan es van presentar a Sona la Dipu les esperances eren ben poques. “No pensàvem que açò passaria. El Sona la Dipu el solen guanyar grups de pop o grups d’ska, mestissatge… Potser per això hem tingu tèxit, perquè som una cosa que no està massa vista a l'escena valenciana”, reflexiona Arán. 

Ara, després d’actuar a un festival com Deleste i de tancar una gira estatal, mantenen la màxima que són un grup minoritari. “No espere més del que ja he viscut. Açò és el millor que pot haver passat i no tinc aspiració que vaja a més”, confessa Campos. “M'imagine en un festival com el Low; la gent diria ‘estos què fan ací?’”, declara, divertit, el seu company. Tanmateix, asseguren que no canviaran el rumb per conquerir certs escenaris. “Jo venia d'una banda de punk-rock i estava cansat de tocar per a gent que s'emborratxa. Jo no faig música per entretindre; almenys no és la meua intenció”, sentencia el guitarrista. 

Es diuen Dûrga. Són una banda instrumental que ha guanyat el Sona de la Dipu, recorreran les sales de tot l’Estat i preparen un nou disc, també conceptual i amb la salut mental com a nucli temàtic.

Dûrga, sense lletra però sempre amb accent.


Noticias relacionadas

next