Viure a una colmena

ALACANT. L’imponent edifici competeix en altura a l’horitzó de la ciutat de tu a tu amb el Benacantil i les seues vint-i-dos plantes donen la benvinguda als trens que arriben a Alacant-Terminal.  A tocar de la platja de vies de Renfe, és la primera postal de la ciutat però la seua bellesa és funcional. A vista de pardal, l’edifici sembla una Y inspirada pels dissenys de Le Corbusier, un dels principals representants del moviment modern, la corrent racionalista de l’arquitectura sorgida després de la I Guerra Mundial.

La modernitat, encapçalada a Alacant per arquitectes com Miguel López o José Antonio García Solera, va provocar la segregació de la indústria, l’oci i l’habitar en zones allunyades de la ciutat. Les distàncies deshumanitzades que plantejava han fet que hui el cotxe domine la mobilitat al carrer. Dissenyat per Juan Antonio Jordà Juan i acabat en 1973 després d’una llarga construcció, l’accés a l’edifici és al carrer Bono Guarner -al barri de Sant Blai- des d’on tres portals donen pas a les tres ales de la Y amb les que s’articula la peculiar comunitat. 

Els tres corredors reparteixen al llarg d’una vintena de plantes els més de cinc-centes habitatges, tot un perfecte engranatge custodiat per sis conserges repartits en tres torns durant les vint-i-quatre hores del dia. Tota una ciutat en miniatura que comptava amb una galeria comercial amb desenes de locals i fins i tot canal de televisió. Hui només sobreviu un d’ells, un xicotet local sense portes amb una dutxa metàl·lica al seu interior. Està coronat per un enorme rètol pintat a mà amb purpurina i centenars de perles. Si allunyes la vista, es distingeix la cara d’un gos i un gat: és el Lavamascotas 24h.

A La Colmena viuen dos-mil cinc-centes persones, casi tants habitants com Busot o Xaló. Dit d’altra manera, si multiplicarem per cinc totes les persones que viuen a la Vall de Gallinera encara podrien cabre a la Colmena. “És inevitable que coste posar d’acord a tota la comunitat”, conta Juan, habitant des de fa trenta-cinc anys d’este particular ecosistema alacantí. “Les reunions s’assemblen un poc a les de Aquí no hay quién viva, però som tants que a l’edifici no es poden celebrar: lloguem un local proper on cabem les casi mil persones que solen anar a les juntes”. Segons recollia el diari 20 Minutos, al 2005 el manteniment de la comunitat costava 685€ al dia, amb gestions opaques incloses: “diuen que als anys 80 un president ex-policia va estafar 50.000 pesetes per pis”, conta una dels veïnes a la porta de la finca. 

La resta de xifres de l’edifici també són de rècord: a les seues tres ales es puja per deu ascensors i en cas de mudança, es pot utilitzar els seus dos muntacàrregues. “Els pisos de dalt són els més cars, però en general al veïnat tots som treballadors”. A la planta vint-i-tres es domina tota la ciutat, des de Rabassa i el Tossal fins al Benacantil i la mar. Al fons, les altres colmenes d’Alacant amb més estatus: l’hotel Gran Sol o el Riscal, al centre de la ciutat, i el Club de la Mar, a la platja de Sant Joan. 

“El que més m’agrada de la Colmena és quan es fa de nit i s’encenen totes les finestres. És un edifici que he vist tota la vida des de casa de ma tia i veia moltes històries darrere de cada balcó”, conta Ana Socorro, arquitecta que va ubicar el seu projecte final de carrera a la comunitat. “Inspirada per l’argument de La finestra indiscreta de Hitchcok, on el protagonista observa al veïnat per construir ficcions, vaig dissenyar diferents hipòtesis que explicaven les escenes quotidianes dels balcons però exagerant-les”.

“D’esta forma vaig imaginar les coses que passaven dins de la Colmena segons les coses que es veuen des de fora. Per exemple, havia dos iaies que parlaven sempre de balcó a balcó i vaig imaginar que no podien juntar-se a xarrar en una casa perquè un fossat d’aigua les separava al replà”. “Reproduia situacions de conflicte i oportunitat extremant les quotidianitats, com un balcó que pareixia un traster de càmping o un altre on anidaven moltíssims coloms. Vaig dissenyar l’interior d’eixe pis com si fora una granja de coloms missatgers que convivien amb les persones i per això s’acumulaven al balcó”.