Vent en els talons

 Eren matins gèlids. Fins i tot algun dia, en baixar de l’autobús davant dels Vivers, el flamant rellotge-termòmetre de recent instal·lació mostrava, a pocs minuts de les huit, una temperatura per davall de zero, i la font de l’Albereda exhibia des de lluny i al contacte amb el primer sol el fulgor de l’aigua congelada. Però tot constituïa una imatge hivernal efímera, perquè a mitjan matí s’interrompien les classes i eixíem a fer-nos l’entrepà quan ja s’havia desfet el breu gel i ja ens sobrava la bufanda i potser l’abric o el jaquetó, bàsicament perquè teníem 17 anys i perquè la vida ens temptava “con sus frescos racimos”, com deien aquells versos de Rubén Darío, borratxo insigne.

Totes eixes pauses matinals de trenta minuts d’aquell mes de febrer les passàvem escodrinyant la lletra de la cançó que ens obsessionava. Amb el nostre precari anglés buscàvem el sentit del text ambigu de “The Pan Within”, la cançó de The Waterboys que sonava immisericorde allà on anàvem, en els bars i discoteques, en els cotxes als quals pujàvem, en els nostres auriculars, en les cases que visitàvem quan els pares no estaven, i que va quedar-se ancorada com una banda sonora eterna d’aquells dies, i de les seues promeses de felicitat.

Algú havia fotocopiat la funda interior del disc –This is the Sea: de dalt a baix una tempesta de bellesa– que duia impreses les lletres, i amb eixe arcà en les mans li pegàvem voltes a la cosa. El to elegíac i un poc sinistre de la música (i una tendència al tremendisme molt de l’edat) ens feia pensar en truculències que lligaven amb la presència gloriosament pagana del déu Pan (“And we will look together for the Pan within”), rebolicant la vida.

En eixes cabòries estàvem fins que un d’aquells matins se’ns acostà qui, des de l’heterodòxia i la irreverència, passava per ser el més llest de la classe, un d’eixos jóvens que seduïxen amb el fulgor d’una intel·ligència ràpida i certera i que, de manera estranya i fascinant, a vegades els abandona en aplegar a l’edat adulta. Aquell agarrà el paperet, el va mirar i llegir durant uns deu segons aproximadament, i el llançà a terra al mateix temps que sentenciava: “Es un polvo, joder”.

Potser era un polvo. Potser era el convit al viatge espiritual que també s’intuïx en la lletra, entre la poètica i la pansexualitat que impregna tot (“Put your face to my window / Breathe a night full of treasures / The wind is delicious / Sweet and wild with a promise of pleasure”). Era –segur– un himne que encara ens afecta, i que ens transporta amb portentosa fidelitat als dies més lluminosos.

“Tens vent en els talons”. És l’expressió que dirigia Paul Verlaine a l’inquiet Arthur Rimbaud, i que tant agrada recordar a Mike Scott, líder de The Waterboys. Cremar-se ràpid, donar-se a qualsevol cosa amb intensitat i deixar una magnífica fotografia –una instantània, com es deia abans– del món. Com la que perseguíem amb forma de significat en aquells matins gelats.

Toni Sabater (València, 1969) és advocat, editor, crític literari i autor dels llibres Dies (2013), Ciutat de campanars (2016), Insistències en la llum (2018) i Als peus de la lletra (2021).

@t_sabater