Molt ha plogut al nostre País Valencià des de 1918. Cent anys fa de la Declaració Valencianista que fou publicada a La Correspondencia de Valencia. Esta declaració, que hui en dia encara és ben vigent, va tindre una vocació certament modernitzadora de la societat valenciana. Unes bases per al valencianisme del segle XX que parlaven bàsicament d’organització política i cultural. Ara cal fer un pas endavant i revisitar esta Declaració Valencianista per a adaptar-la als nous temps.

La centenària declaració fixà en un dels seus punts la necessitat d’ "una divisió de la Hisenda per a cobrir les respectives atencions", un punt que està de plena actualitat i que també recull la Constitució Espanyola a l’article 156: "les comunitats autònomes gaudiran d’autonomia financera per al desenvolupament i execució de les competències seguint els principis de coordinació amb la Hisenda estatal i de solidaritat entre totes i tots els espanyols".

Els valencians i valencianes hem patit durant molts anys una solidaritat mal entesa. Som un territori empobrit que lluny de ser receptor és contribuïdor i això, any rere any, ha generat un deute històric que ens ha ofegat financerament i ha perjudicat seriosament la nostra qualitat de vida. Som un territori infrafinançat, tractat durant dècades com un territori de segona; per fer un símil molt valencià: hem sigut espremuts com una taronja.

Ara fa un any, però, i després de molts anys de reclamar un #TracteJust, la Plataforma per un Finançament Just va aconseguir un gran pacte entre partits polítics, patronal, sindicats, associacions culturals i polítiques. Este pacte es va materialitzar en una gran marxa de milers de persones que sota el lema Per un Finançament Just va recórrer els carrers de València, una gran fita històrica per al poble valencià, en la qual el Partit Popular va decidir quedar-se fora. Ho tenim clar, som solidaris però ja hi ha prou que ens prenguen el pèl.