Els nostres centres comercials van nàixer replicant el model americà, on abunden les ciutats difuses amb barris residencials, on s'agafa el cotxe per a tot, perquè tot està lluny. En les nostres ciutats compactes també s'ha anat implantant este model americà de centres comercials, i també es van començar a dissenyar barris en els extraradis on calia agafar el cotxe, fins i tot per a comprar una barra de pa. Barris sense comerços, barris de cases unifamiliars on abans d'arribar a casa en cotxe, passes també en cotxe pel centre comercial i fas la compra. Eixe model urbanístic alié, dissenyat a la mida dels interessos de les grans constructores, era el que podia haver guanyat terreny si s'hagueren construït tots els PAIs previstos abans que esclatara la bombolla immobiliària. Però la bombolla va esclatar, i es van quedar en el plànol la majoria d'estes urbanitzacions.

Ara les coses estan canviant. Als Estats Units s'està observant un retorn de la gent jove a les ciutats. I ací també. De les ciutats inundades de cotxes i amb congestió permanent que expulsaven gent cap a urbanitzacions més tranquil·les estem passant a viure en ciutats més pacificades que són més atractives, que inviten a viure-hi. En aquest context, els centres comercials van perdent públic perquè cada vegada més gent prefereix la proximitat, el barri, les botigues a peu de carrer, els bars i els restaurants de prop de casa, no haver d'agafar el cotxe..., i també el comerç electrònic, que a l’estat espanyol creix any rere any. A més, en un context de falta de planificació i regulació de les grans superfícies, s’ha produït un excés d’oferta, que agreuja encara més la fràgil situació d’estos centres comercials.

Aleshores, la pregunta és òbvia: en esta situació, seria viable Intu Mediterrani? La primera qüestió és que no satisfaria cap tipus de necessitat comercial perquè ara mateix hi ha un excés d’oferta; per tant, seria totalment innecessari. Intu Mediterrani, amb els mateixos metres quadrats que tots els centres comercials actuals junts, tindria viabilitat a costa de llevar la clientela dels centres ja existents. Crearia un autèntic tsunami comercial perquè portaria al tancament de grans superfícies, de centenars de botigues d’altres centres comercials i del comerç de proximitat. És el que ha passat a Saragossa amb Puerto Venecia, també d'Intu i actualment el centre comercial més gran d'Espanya, on també baixaren la persiana centenars de botigues del nucli urbà i d’altres centres comercials, amb un saldo net negatiu per a l'ocupació. Els promotors poden dir el que vullguen, però la realitat i els estudis els desmenteixen: a València i la seua àrea metropolitana ja s'ha arribat a la saturació de superfície bruta llogable, i Intu Mediterrani només agreujaria esta situació.

Però la saturació no és només d’un model comercial sinó d'una forma de vida i de consum que no pot continuar com fins ara. El canvi climàtic, l’esgotament dels recursos, l’acumulació de plàstics, el pic del petroli, l’ocupació massiva de territori, la contaminació química que ens fa emmalaltir, la desigualtat social... són alguns dels indicadors que mostren com este tipus de «desenvolupament» està portant-nos al col·lapse. Precisament Intu Mediterrani és un reflex d'uns plantejaments urbanístics i socials ancorats en el passat i que no tenen en compte el moment que vivim i passen per damunt de les autolimitacions que ens hauríem de posar com a societat, tenint en compte que hem arribat a una situació d'emergència ambiental. I que aquestes evidències no tinguen un correlat en una clara oposició a aquest projecte per part d'una Administració autonòmica que es diu progressista és, com a mínim, sorprenent.