Aquesta setmana que ara acaba he participat en la Knowledge Cities World Summit on he impartit una conferència plenària a l’Aula Magna de la Universidad de La Laguna (Tenerife). Un dels pilars essencials per a desenvolupar les anomenades ciutats del coneixement són les empreses, per això la meua conferència va girar en torn als models de negoci sostenibles centrant-me en el model de l’Economia del Bé Comú (EBC), les seues ferramentes de gestió i control, i la validació estadística dels instruments de mesura en la que es basa (sobre una mostra de 206 Empreses Europees). Durant el debat posterior una emprenedora, que estava tractant de llançar una spin-off des de la Universidad de La Laguna, em va preguntar cóm podria dissenyar i escalar un model de negoci sostenible. Vaig a intentar resumir el que li vaig contestar.
Començant pel principi hi hauria que analitzar que entenem per model de negoci, així els nord-americans Barringer i Ireland en el seu llibre del 2015 donen una definició clara i senzilla. Per a ells, una model de negoci és la recepta de l’empresa per a generar valor per als seus stakeholders clau (grups d’interès). D’aquesta definició es dedueix que per a definir i implementar un model de negoci, l’empresa (té igual si és de nova creació o si ja opera als mercats) ha d’especificar dues coses: primer quins són els seus stakeholders clau i segon quin tipus de valor pretén generar i entregar a aquests.
Donem un pas més, quines característiques ha de tenir un model de negoci per a que el pugem considerar sostenible. Doncs un model de negoci sostenible és aquell que permet integrar de manera efectiva els aspectes econòmics, socials i mediambientals, és a dir, operacionalitzar en la pràctica els tres pilars de la sostenibilitat sense oblidar-se’n de cap.
En aquest sentit, la matriu del bé comú (MBC) és una ferramenta molt interessant i efectiva que permet dissenyar models de negoci sostenibles. Ho és essencialment per tres raons: la primera és que mitjançant les seues files ajuda a identificar els stakeholders clau, la segona és que mitjançant les seues columnes ajuda a identificar els diferents tipus de valor que l’empresa ha de crear per als diferents stakeholders alineant la generació de valor de l’empresa amb els Objectius de Desenvolupament Sostenible de Nacions Unides, i la tercera raó és que proveeix d’instruments de mesura que permeten a l’empresa fixar objectius en aquests termes i controlar la seua consecució durant el procés i a posteriori.
Si després de dissenyar la proposta de valor emprant la matriu de l’EBC emprem el model Lean Startup, en concret la ferramenta d’aquest coneguda com a Validation Board, tindríem un procés complet de disseny, validació i escalament de models de negoci sostenible. El procés es podria resumir en la següent figura que he creat i utilitze en les meues classes de l’assignatura optativa “Entrepreneurship” del Grau en Administració d’Empreses de la Universitat de València que és essencialment una assignatura pràctica. Aquest serà el tercer curs que empre aquesta combinació en les meues classes i funciona de manera molt satisfactòria amb estudiantat de procedències culturals molt diverses, atès que el meu grup sol ser l’internacional i les classes s’imparteixen en anglès.
