«Halloween or not Halloween», that’s the question. Efectivament: cada any dels últims anys, a mitjan tardor, per Tots Sants es reobri el debat. Halloween, sí; Halloween, no. La discussió, més o menys acalorada, amenitza converses de café, soparots amicals i sobretaules familiars. Fins i tot, últimament ha arribat a assimilar-se com una forma ritual de la salutació o la cordialitat. Vull dir: com qui parla del temps o de la salut («Hola, bon dia! Com estàs! Xe, quina calor, eh? No és de creure que estiguem ja al novembre...»), la gent en comenta el fenomen («Hola, bona nit! Com va tot? Xe, tu mira, tots els xiquets disfressats del Halloween eixe! Tu què trobes? En vol de mans, eh? En fi... Hala! Adeu. Records a casa, Mari!»)

El fenomen és incontestable. I dijous a la nit es va manifestar amb tota l’efervescència i tota la intensitat pels carrers i les places de la majoria de pobles i ciutats valencianes. Disfressats de dimonis, bruixes, esquelets, zombis, esperits o espectres siderals, els xiquets i les xiquetes, acomboiats en ramats més o menys grans —pasturats o no pels corresponents pares i mares—, assaltaven enjogassats les cases i els comerços del veïnat amb el sabut crit desficiat i amenaçant: «Truc o tracte? Truc o tracte? Truc o tracte?»; «Paga o plora! Paga o plora! Paga o plora!» «Crit o confit? Crit o confit? Crit o confit?» «Truco o trato? Truco o trato? Truco o trato?» Fins i tot, els del plurilingüisme amb nivell avançat, anaven atracant el personal, percaçant llepolies, cridant la fórmula anglesa original: «Trick or treat? Trick or treat? Trick or treat?» És a dir: «‘Broma’ o ‘regal’?» Amb el clar sentit de: «Què prefereixes, regalar-nos un dolç o que et fem una broma (és a dir, una malifeta)?»

L’espectacle dels xiquets emocionats —alterats, nerviosos, turbulents—, corrent pels carrers, en estols, iniciant-se dolçament i didàcticament en aquesta indissimulada forma del xantatge, l’amenaça i la coacció, és francament entendridor. «Paga o plora! Paga o plora! Paga o plora!» «Trick or treat! Trick or treat! Trick or treat!» No hi ha dubte, en qualsevol cas, que es tracta d’un costum nou, inesperat, desconcertant, que ha arrelat amb força i que —ai!— ha arribat a la nostra quotidianitat per quedar-se. És just ací, clar, on arranquen els debats: que si veges tu quin trellat, que si la globalització se’ns menjarà pels garrons, que si estem perdent les tradicions, que si forasters vindran que de casa mos trauran, que si mos estan fent americans, que si el món un dia s’acabarà...

Hi ha, fins i tot, qui ho planteja com una dicotomia excloent: Halloween o Tots Sants? I és enmig d’aquest debat que em fa l’efecte que s’ha acabat orquestrant —amb un èxit notable— un estimabilíssim i interessantíssim moviment de reacció que proposa i reivindica, pels camins de la genuïnitat, itineraris alternatius als de la suposada ianquinització associada al fenomen del Halloween. Pensem, sense anar més lluny, en l’espectacular —i recomanabilíssima!— aposta que el Museu Valencià d’Etnologia ha fet en el projecte «Espanta la por. Per Tots Sants, monstres valencians.» O, aquesta segona viscuda en primera persona, la meravella meravellosa —meravellosíssima!— del concert De por, que Dani Miquel i els seus Ma, Me, Mi, Mo Músics van oferir al Palau Altea Centre d’Arts, també dijous, vespra de Tots Sants, just a la mateixa hora en què milers i milers de xiquetes i xiquets valencians assaltaven com posseïts els comerços del país —degudament proveïts de llepolies per a l’ocasió.