Quan vaig despenjar el telèfon, vaig escoltar per l’auricular la meua pròpia veu.
—Que sóc jo. O siga, tu.
—Com?
—Sóc tu en l’any 2042.
—Xe, ves a fer la mà!
—Uei?
—No vull saber res del meu futur. Vaig a penjar-te, però ja.
—Pensava que tindries interés...
—Shhht! No res!
Es va quedar callat durant uns segons, temps suficient per a valorar amb satisfacció que la meua agradable veu seguia inalterable a l’edat de seixanta-un anys.
—T’he de dir una cosa molt important —el to solemne em va traure dels meus pensaments.
—Torna-li! Que no!
—A veure... Tinc l’obligació de telefonar-te. No ho faig per iniciativa pròpia.
Va aconseguir despertar al màxim la meua curiositat, centrada sobretot en conèixer com era eixe món del futur.
—A més —va afegir—, dóna igual que em penges ara. M’han dit que t’ho comunique i no puc desobeir l’ordre. Si cal, m’hi presentaré físicament.
—Sí home! Això em faltava. Què faries? Aparèixer de sobte en el sofà entre un núvol de fum?
—Va, Ramon!
Començava a preocupar-me veure’m tan seriós de major, a mi, que no volia mirar-me en cap bola de cristall. Aniria perdent el meu sentit de l’humor a l’anar complint anys?
—No se’t fa estrany pronunciar el teu propi nom així tan seriós? —li vaig dir.
—Has de deixar la política.
—Què?
—Eixe és el meu missatge: abandona la política.
—Però si només fa un any que sóc regidor.
—En el futur ets el president del Govern i...
—Em reconec! Això és una broma de les meues. Molt bo! —vaig riure.
De nou es va produir un silenci, aquesta vegada més llarg i incòmode.
—És imprescindible que ho faces, que et desvies el més prompte possible del camí que et du cap al màxim càrrec.
—Però per què? —vaig acabar cedint, connectant amb el seu plantejament de conversa.
—Hi ha moltes vides en joc.
—No sóc un bon president?
Va penjar sense acomiadar-se, sense dir cap altra paraula més. Jo vaig intentar telefonar-me a mi mateix en l’any 2042, però el llarg número que havia aparegut abans a la pantalla s’havia esborrat del registre de trucades rebudes.
