X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información

CAFÉ DEL TEMPS / OPINIÓN

Tot com açò!

18/05/2019 - 

«De vez en cuando la vida / nos besa en la boca / y a colores se despliega como un atlas, / nos pasea por las calles en volandas / y nos sentimos en buenas manos», cantava Joan Manuel Serrat en Cada loco con su tema (1983), amb arranjaments i direcció musical genials del gran Ricard Miralles. I és cert: enmig del vent, la pols i la cendra de les grisors quotidianes, de tant en tant la vida s’ompli inopinadament de colors i fantasies, i ens permet de reconciliar-nos amb el món, amb la gent, i amb nosaltres mateixos: recuperem les confiances, les expectatives, les il·lusions. I ens ratifiquem en la certesa que, a pesar de les toxicitats totes —de tanta fel i tanta acritud disseminada—, l’enamorament per la vida no solament val la pena, sinó que, de més a més, de tant en tant és correspost amb besos tendres com l’aigua: mirades, somriures, gestos, carícies, abraçades, estremiments; llàgrimes dolces de la més pura i sentida sensualitat.

Aquest en va ser el cas, la setmana passada. I voldria compartir-ho amb vostés. Enmig de les obligacions, les ocupacions i les rutines adotzenades, hi van voler sorgir borbolls de bellesa, creativitat, màgia i fantasia. I és que, amb primaveral i voluptuosa generositat, la vida em va vindre a besar delitosament a la boca. Per partida doble: primer, en la cinquena edició del Curs de Literatura Popular, a Altea; i, tot seguit, en l’espectacle Seients Buits, de la vintena edició del sensacional projecte educatiu Com Sona l’ESO, a Castalla.

Comencem pel curs... Durant els dos primers caps de setmana de maig (3, 4, 10 i 11 de maig), la Casa de Cultura d’Altea ha acollit el V Curs de Literatura Popular. Oficialment, ja des del passat 25 d’abril, Altea —ja ho saben— ostenta el títol de Capital Cultural Valenciana. Caldrà seguir de prop en què es concretarà (i en què no) aquesta capitalitat institucionalment atorgada per la Generalitat Valenciana. Però, d’entrada, durant quatre dies, amb el Curs de Literatura Popular simultaniejant la programació del Festival de Narració Oral Encontes que dirigeix Blai Senabre, ja s’ha convertit en la capital de la fantasia popular valenciana.

Efectivament: tant la sala d’actes de la Casa de Cultura com els carrers i les places d’Altea s’han vestit un any més de festa, meravella i coneixement. «Literatura popular, ciència i pensament màgic» ha estat la temàtica que, en l’edició d’enguany, ha servit d’excusa per a la programació de conferències, tallers, rutes literàries, espectacles, concerts i exposicions. I també, lògicament, per l’articulació d’un fòrum on poder compartir reflexions, dubtes, valoracions, crítiques, incerteses, savieses, sensibilitats i discussions. Sí: discussions. També discussions. Educades. Amables. Admirades. Afables. Espontànies. Venials, si es vol. Però discussions. Discussions constructives que feien bona la dita: «De la discussió naix la llum». De manera que, a Altea, la llum del saber, en algun moment, va il·luminar els colors de la fantasia desplegats com un atlas de la mà d’especialistes com Daniel Climent, Almudena Francés, Juanvi Martín Devesa, Adelina España, el ja citat Blai Senabre, Josep Bernabeu o Dani Miquel. S’hi tractava de contestar preguntes com les següents: Quin paper té el pensament màgic en els nostres dies? En quins àmbits es conserva? Quins pessics de màgia popular conservem en el dia a dia? Poden les supersticions, les creences, els refranys i les llegendes fomentar el sentit crític i propiciar l’adquisició de sabers, actituds i competències científiques?

La felicitat, una volta més, es va fer present en aquest Curs en forma de curiositats, sabers, descobriments i incerteses: informacions, interrogants, reflexions i anàlisis sobre el pensament màgic que continua absolutament viu i vigent. Per exemple, en les creences i els rituals màgics més diversos. «Trencar l’enfit, per exemple... Que has de saber mesurar amb el mocador i aprendre’n l’oració Dijous Sant.» «Als xiquets, contra el mal d’ull, no hi ha res com protegir-los amb un llacet roig en la roba, o ben a prop, que diu que un llacet roig exorcitza el mal d’ull.» «Les pales de les figueres de pala serveixen per espantar la gelosia.» «Pintar les finestres i les portes de casa amb el color blau, que és el color del cel, impedeix que hi puga entrar el dimoni.» «Per fer desaparéixer les berrugues has de travessar un caragol amb un palet i llançar-lo damunt d’una teulada, i a mesura que el caragol s’anirà assecant, també anirà assecant-se i caient la berruga.» «Per a les berrugues també es pot dir l’oració següent: “Home del matxo blanc, / les berrugues li encomane / no me les torne a donar / mentre no li les demane!”» «Per als mussols a l’ull es poden posar tres pedres en un muntonet, i el primer que passa, el xafa o el desfà se l’emporta, el mussol.» «Contra el mal de cap, no hi ha res com portar una ametla grossa, de doble galló, dins de la butxaca.» «Sí, sí, sí! I el panical sec, passat per un cordell i penjat al coll, et protegeix perquè no t’escaldes!» «Més fort és el remei per a l’herpes zòster, conegut popularment com foc de sant Antoni, que diu que has de matar un pollastre i traure-li sang de la pota per a refregar-la sobre l’herpes, mentre dius: “En nom de Déu el cap i cua el talle, Satanàs, vés-te’n a l’infern i d’allà no has de tornar mai més.”» «I allò de posar les canyes, per a curar el mal d’esquena.» «Quan pugeu a una barca, hi ha paraules que no es poden pronunciar, perquè porten mala sort: retor, serp, gitano, sabater, guàrdia civil...» «Ah! I per a traure el sol del cap, es posa un got mig ple d’aigua boca per avall, i es toca el cap del qui pot haver patit la insolació, i es resa una oració, i l’aigua bull si hi ha el sol!»

Maria Santíssima! la conclusió apunta que el pensament màgic —els rituals, les creences i les supersticions d’arrel màgica— no solament continua viu: sembla que no té fi, i que ofereix una mar de possibilitats incitants per a estudis etnogràfics, etnopoètics, mèdics, gastronòmics, folklòrics i pedagògics. Sí: la vida em besava a la boca a Altea en forma de màgia popular i curiositats més o menys satisfetes. Però la màgia millor, la veritable màgia —la màgia sense esoterismes: l’autèntica màgia de la creativitat, l’educació, l’art, la bellesa i la seducció— m’estava esperant a Castalla. Amb l’aval d’una marca insuperable: Com Sona l’ESO. I el títol incitatiu: Seients Buits.

Vull expressar-ho sense mitges tintes. Amb paraules abruptes, potser. Però tal com ho sent: Com Sona l’ESO és, a escala europea, el projecte educatiu més guapo, encertat, modèlic, espectacular, admirable i ben parit que conec. Només qui haja pogut viure en directe un concert de Com Sona l’ESO, amb més mil cinc-cents adolescents bellament coordinats sobre l’escenari —i tota una meravella de música, dansa, teatre, llums i paraules— en pot entendre el fenomen en la seua completa dimensió. La bellesa, quan lluu amb tanta intensitat, fa ganes de plorar. I resulta emocionant constatar, al final de l’actuació, que adolescents i adults se senten desbordats per l’emoció, els ulls humits, amb un sentiment de solidària satisfacció que indefectiblement es tradueix en abraçades, rialles nervioses, besades i plors.

«Espectacular!» «Màgic!» «Fantàstic!» «Matricula!» «Gran!» «Preciós!» «Enorme!» «Impressionant!» «Emocionant!» «Inoblidable!» «No tinc paraules!» «Una passada!» «Brutal!» Els comentaris admiratius de les xarxes socials, comptats per milers, mai no regategen agraïments, felicitacions, valoracions, elogis. I algú, enmig de tantes merescudes floretes, als vint-i-pocs minuts després d’haver començat l’espectacle (just al final de la cançó «M’agraden les paraules»), alça el cap en silenci cap a la lluna que penja del cel i verbalitza mentalment una idea que deu planar sobre el pensament de no pocs castalluts a propòsit del nom propi que componen les lletres de les ballarines: «Si el senyor Enric Valor, des d’algun lloc, podia veure ara mateix tots els joves que han vingut ací, al seu poble de Castalla, a cantar, sentir, compartir i festejar la fantasia, és segur que està plorant llàgrimes dolces, d’orgull, satisfacció, felicitat i alegria.»

Avui dissabte, a les 12:00 h, sembla que han programat en À Punt la retransmissió de l’espectacle. No és igual que estar en viu i en directe, presencialment, en el concert. Però si la sintonitzen i la veuen els servirà per a fer-se una idea del mèrit i l’excel·lència professional —i humana!— dels mestres responsables del projecte. Si no, també en Youtube en poden trobar els vídeos corresponents: Seients Buits (amb la totalitat del concert) i Com sona l'ESO Castalla 2019 aftermovie (un muntatge antològic).

Facen la prova: reproduïsquen, ni que siga un moment, el segon dels vídeos, per exemple. Miren —i admiren— les cares dels centenars de joves protagonistes aplegats a Castalla. Observen els gestos, les mirades, les rialles, la responsabilitat, les complicitats, les actituds, les sensacions. Què? Com es queden? Quina sensació els fa? Què els passa pel cap? Quines paraules, quins conceptes, quines idees els suggereix? Perdonen que els confesse les que em brollen a mi, irrefrenablement, com un doll instintiu d’emocions: alegria, germanor, il·lusió, felicitat, esplendor, art, festa, responsabilitat, companyonia, expressió, futur, present, amistat, cor, educació, joia, eufòria, sentiment, cel, ales, amor, vida...

Qui ho pot dir, a Alta o a Castalla, que la màgia no existeix? Clar que sí! I tant que existeix! És només que no cal buscar-la en l’esoterisme obtús i barat dels horòscops, el tarot o la Bruixa Lola, sinó en l’amor i la passió del coneixement; en la força i el prodigi de la creativitat, la música, la paraula, l’espectacle i l’educació. La màgia —a gosades, vida!— existeix a gavelles. Aquesta setmana passada, sense anar més lluny, se’m va fer present en el Curs de Literatura Popular, a Altea; i en Com Sona l’ESO, a Castalla. Vestida de primavera —bella que enlluernava—, m’ha vingut a trobar. I m’ha besat a la boca, ardentment, fins fer-me perdre els sentits.

«Tot hauria de ser com açò, veritat? Que el que desitges que passe acabe passant! M’agradaria quedar-me ací per sempre...», cantaven les xicotes i els xicots de Com Sona l’ESO, a Castalla, a l’inici del tema «Viatge a la Lluna». Poden escoltar-ho, si volen, a partir del minut 26’ 48’’ del referenciat vídeo Seients Buits. I efectivament: aquest n’és el desig exacte, quan un sent que la vida el besa a la boca. «Tot hauria de ser com açò, veritat?» «M’agradaria quedar-me ací per sempre...» I tant que sí! Gràcies, Josep Alcover, Paqui Cano i tutti quanti: per desitjar-ho i fer que acabe passant! Amb mestres com vosaltres és un goig veure que els colors de la màgia, la música i la fantasia es despleguen com un atles pels camps, els carrers i les places de Castalla. Totes i tots vam volar a tres pams de terra, mentre l’ESO sonava. Vam recuperar la inefable tranquil·litat de saber que, a voltes, la màgia existeix. I la confiança que estem en les millor mans. Per favor: tot com açò!

Noticias relacionadas

next