Tirant les cordes

Ens coneguérem una nit d’estiu, havíem anat tota la quadrilla a tirar les cordes a Sueca. Bufava un llevantet amarinat i la marjal feia una intensa olor d’aigua. Olorar l’aigua era una de les meues aficcions preferides des que vaig deixar l’institut i treballava al camp amb mon pare. Preferia olorar l’aigua de l’arròs que l’aigua sense olor del motor que regava els tarongers. Tu vingueres sense avisar, ningú et coneixia. Passaves uns dies d’estiu amb una de les nostres amigues. Estudiàveu juntes segon de dret. Venies de la ciutat i et comportaves de manera estranya, sobtant-te del que fèiem; per a tu érem com aborígens australians, tot t’era desconegut i novedós:

-Oh!, i açò és per agafar anguiles?

-Oh!, i els agraden els llambrígols?

-Que interessant!

-Quina habilitat!

-I açò qui us ho va ensenyar?

Semblava que venies becada per la universitat de Berckeley a fer la tesi sobre antropologia anguilera.

- I aquest tipus d’anguila que déieu abans, això, sí, l’anguila camalera, com és?

Jo t’observava de reüll. Duies una bata llarga quasi fins als peus, i sota el “lumigàs” penjat del ploró, els volums ombrívols del teu cos dansaven per a mi sense aturar-se. El teu rostre reflectia l’expectació i la festa, il·luminat pel foc on es fregien les sardines i la ceba atabollada.

-Jo faré els ous caiguts, m’encanta sucar-los! Encara que no els he menjat mai amb sardina i ceba -vas dir.

-Són una combinació perfecta -vaig rematar.

-Com els llavis, ulls, nas, cabells, pits i malucs teus onejant -vaig pensar per a mi.

Els mossos que li foties a la sardina, la laboriositat amb què els teus llavis la despullaven, van ser definitius per a mi. Em vaig quedar mirant-te en un moment del sopar i tu te n'adonares i seguires mastegant luxuriosament la ceba i el peix, i empassant-te el pa a poc a poc. Jo estava immòbil, ulls meus ploguen-te. Sabent-te observada cloïes els ulls i amb una llesca de pa començaves a sucar l’ou caigut i te l’enduies regalimant a la boca. Ningú no se n’adonava. Tots i totes seguien parlant i menjant, menjant i rient, rient i bevent. Jo no podia més. La tenia dura com una canya índia i em vaig aixecar, me'n vaig anar darrere de la casa, per on passava la séquia i es veien les llums dels edificis de platja. Tot divisant la imperceptible línia que dividia el verd del blau, vaig ficar els peus dins l’aigua per a refredar la calentura.

Tu vingueres de seguida, duies el teu plat i el meu.

-Que no vols acabar de sopar? 

Jo, jove llauro riberenc, vaig pensar que seria una nova pràctica sexual

Allí, al marge, entre la sèquia i la bassa d’arròs, et vas traure tota la roba i, tal i com estaves asseguda abans, et posares a menjar el que encara et quedava. Jo, jove llauro riberenc, vaig pensar que seria una nova pràctica sexual, una moda entre els estudiants universitaris de València i també ho vaig fer, però no podia menjar, tan sols tenia energies per mirar-te. I tu, mentre t’acabaves la sardina i la ceba, anaves separant més i més les cames i amb una mà t’obries el sexe. Jo em vaig acostar i tu em vas dir que quiet, que el sopar era meravellós, una combinació perfecta i no podíem deixar-nos res en el plat mentre hi hagueren xiquets al món passant fam.

Em donares el que hi havia a la meua escudella i jo, cada vegada més excitat, anava complint com un home. Quan estava renyant amb el darrer mos, agafares el meu membre i no sé d’on, el vestires amb un preservatiu, lentament, com l’alfarer modela. L’aproximares al teu trau i vaig entrar. El lloc estava calent com mig meló obert a la llum del migdia, d’una matalafor punyent. Oh! un gran gust em va recórrer les entranyes. Semblava que fins i tot les meues natges s’hagueren endinsat dins de tu. Alenàvem com tencons i inspiràvem l’olor a marjal, l’òpera de grills i granotes a l’escenari total de l’aigua i les espigues verdes. La música dels nostres malucs, acompassada per les empentes del gaudi, no dura gaire. I sotmesos al plaer que et desmembra i t’espargeix, ens fonguérem en un bes-mos intens, on la nostra saliva (sardina, ceba, ou i cassalla) deixava sense color l’èxtasi de les discoteques de l’abaetxo.

Aquella nit (la recordaré sempre) les meues mans, de còdol i mànec, van anar descobrint el llenguatge de la tendresa, per les séquies pensaments i per les basses del teu cos. El grup es dividí, i tu i jo férem parella per anar revisant les cordes. Agafaves les anguiles com qui pren un tresor, un “piolí” galàctic. S’esmunyien i tu et llançaves al terra a per elles, com un porter de selecció; i jo em llançava per ajudar-te i ens quedàvem pegats com  fulles d’apunts de facultat per encetar (això m’ho digueres tu). Sentint els dolços dibuixos de les nostres pells començàvem a besar-nos i acaronar-nos de nou. I l’anguila s’en fugia. Què més donava l’anguila! Que li donaren pel sac a l’anguila!

Aquella nit, la recordaràs sempre, vas descobrir una nova manera d'entendre la vida

Aquella nit, la recordaràs sempre, vas descobrir una nova manera d’entendre la vida. El meu cos assaonat al gimnàs “collidor splash birbamuscle” et va fer oblidar els artificis del fitness, la vela i el pàdel de los-estudiantes-de-derecho-de-Valencia. Però sobretot vas descobrir algú que et va parlar del conreu de l’arròs, dels secrets de la sega, del miracles de l’olor a terra mullada, dels tarongers florits que embogeixen els habitants del país del Xúquer, de nadar nus al safareig i al recer d’una figuera, d’asseure’s a la fresca del carrer, del gesmil que passeja per les cases i de moltes paraules que no coneixies i que ni tan sols apareixien al curset del mitjà que estaves seguint a la facu. Una identitat, uns orígens, un retornar salvatge, una revolta de sexe cap a les arrels més fondes.

Aquella nit, amor meu, no vam trobar buides les cordes i decidirem moltes coses: vas deixar la carrera de dret i et vas matricular a l’escola d’agrònoms, jo vaig tindre clar que volia tan sols treballar a la marjal i relegar a un segon plànol els tarongers.

Vora mar, a la verda mar, a la blava mar, on la línia imperceptible divideix el territori de l’etern recomençar, al cap d’uns anys, al costat d’un vell ploró, a un antic motor restaurat vivíem junts tu i jo. Jo, al càrrec d’un molí i una explotació de diverses hectàrees d’arròs; i tu, professora titular del departament de conreus de gramínies.

I de tant en tant anàvem a tirar les cordes.