Resistir la dictadura des de l’arquitectura: la plaça de la Llotja d’Elx

ELX. A la seua marca turística, Elx es descriu com un oasi mediterrània i de camí a la Llotja, no podria semblar un eslògan més encerta. El barri d’Altabix està situat al llevant de la ciutat i sembla un miratge enmig del desert, una illa d’edificis rodejada d’horts de palmeres. Literalment, perquè només una filera d’edificis l’uneix amb la resta de la ciutat, com si l’avinguda d’Alacant fóra el seu cordó umbilical. Als camins entre horts, els cotxes aprofiten per a trencar la tranquil·litat d’agost xapant l’accelerador més del compte.

Fins a la dècada dels anys 40, tot això era camp. Però Jose Macià Aguilar, natural d’Albatera, va promoure la construcció d’esta ciutat satèl·lit amb una perfecta trama ortogonal i cases de planta baixa. Tres edificis serien el motor del barri: la Llotja –reservada per a la venda a l’engròs dels productes del Camp d’Elx-, la Caserna de la Guàrdia Civil i l’estadi d’Altabix, el camp de l’Elx C.F. fins al 1981.

De fet, la Llotja va ser el primer a construir-se el 1941, en un paisatge encara salpicat d’horts i tallers. Ara, en la mateixa retícula, desenes de blocs de quatre altures conformen el barri. Mentre apleguem a la Llotja, al girar cada cantó, al final de tots els carrers, el palmerar és sempre l’horitzó d’Altabix.

El complex ocupa dos mançanes de l’eixample d’Altabix i estava conformat per dos naus laterals i un mur perimetral que generava un pati interior, on es disposava el prado de venda amb unes desaparegudes cobertes metàl·liques. Compta amb un parell d’accessos alineats amb la trama urbana i emmarcats per uns pòrtics que mai han tingut porta, integrant-se així a la circulació i la continuïtat visual com un carrer més del barri.

Amb el creixement del barri, la Llotja va passar a ser una molèstia. Sorolls, problemes de mobilitat i una activitat incessant –molts camperols començaven a portar gènere a les tres de la matinada- van fer que el 2001 es traslladara als afores, aprofitant la construcció del Parc Agroalimentari de l’Alcúdia.

Encara que no és usual per estes terres, el complex comercial es va reciclar en un centre polifuncional. Les naus ara acullen una sala d’estudis, l’escola d’adults, oficines d’Aigües d’Elx i una bona sala de concerts. Les naus, que es veuen des de fora del complex, tenen coberta a dos aigües i destaquen per les finestres arrodonides i l’austera decoració, raonable si atenem que es va construir en la postguerra.

És mitja vesprada i a la plaça no hi ha ni xiquets ni iaios: alguna cosa falla. Només trobem tres grupets de joves que descansen d’estudiar a la sala de lectura. Tenen poc a dir sobre la plaça perquè no són del barri, “només venim ací a estudiar perquè és la millor sala de tota la ciutat”. És la primera #PlaçaAPlaça buida.

Però les respostes les trobem a la plaça veïna, al Jardí de les Cultures que ocupa l’antic quarter de la Guàrdia Civil. “Ací corre l’aire i estem fresquetes, la Llonja està tancada i fa brasentor”, sentència Paquita. Passa les vesprades amb Vicenta, Florència, Josefina i Assumpció, assegudes entre un banquet i dos anadors.

No saben com es va dissenyar la plaça, però de segur que no es va fer pensant en l’agost il·licità. Entre les naus laterals abans s’ubicaven les tres cobertes metàl·liques al que anomenaven el prado, on es concentraven la majoria de venedors. “Quan venia la temporada de faves no cabien baix del prao i se n’ixien fora, al carrer”, conta Vicenta. Ara un parell de pèrgoles recorda les cobertes metàl·liques del prado, encara que la seua ombra no és gens efectiva. El parc infantil i una xicoteta font no aconsegueixen humanitzar la plaça. Alerta: els aparcaments subterranis no són excusa.

“Però al prao nosaltres també compràvem, no només s’ho llevaven les tendes”, apunta Florència. “Ens alforràvem d’anar a comprar a la Plaça”, recorda Vicenta, la més xarradora, orgullosa de viure a una de les poques plantes baixes que queden de l’origen del barri. La majoria d’elles van nàixer al Camp d’Elx, on els seus pares es dedicaven a l’agricultura. “Ells

venien la fruita als assentaors, que eren com els intermediaris d’ara i ho compraven tot per quatre xavos. Després, els assentadors venien a la Llotja a vendre-ho a les fruiteries de tota la ciutat”, ens expliquen. “Però d’ençà que la Llotja està a l’Alcúdia no venen res, ara s’ho lleven tot les tendes”.

Mentre recorden els orígens del barri, les dones romanen llunyanes a la disputa cultural que es viu ací mateix. Tal com conta Andrés Martínez Medina -professor d’Història de l’Arquitectura i la Ciutat a la Universitat d’Alacant- a la revista La Rella, “la Llotja s’erigeix com un monument de la resistència cultural a les directrius artístiques emanades des de Madrid pel règim franquista”. Ací és res: enfront dels intents del franquisme de recuperar una arquitectura castellana clàssica que recordara el passat imperial –principalment a delegacions governamentals, edificis religiosos i militars-, trobem la Llotja d’Elx com a resistència ideològica. “La seua posició perifèrica (geogràfica i cultural) facilita que certes actituds i corrents estètics pervisquen al marge de les noves ordres”.

I això com es fa? El seu arquitecte, Antonio Serrano Peral, va aproximar-se a l’estil racionalista i a l’art decó, dos corrents llunyanes als plantejaments ortodoxos del franquisme. Volums simples, ornamentació austera i sinuosa o la lleugeresa de l’espai són algunes de les característiques que recull la Llotja.

Encara que el disseny de la nova plaça és millorable, si la Llotja s’haguera enderrocat als anys 80 per construir blocs de pisos, s’haguera perdut un tros d’història fonamental entre eixes naus aparentment anodines. L’urbanisme que ve és reparador: conservarà les traces de la memòria generant espais per a l’encontre confortable de les persones. Una ciutat per a cuidar-nos.

Carlos Pastor

@cpastor_