Que res no es mou, 'amore'

Que res no es mou, amore. Que les tendències literàries estan tan marcades i tan ben definides com els camins de la transhumància, i totes porten al costumisme. País de pols i de terra. País de cabres i de pastors. Pastors evangèlics fins i tot, alçant les mans al cel, amb ulleres de sol en una nau d’extraradi, traficant amb les catàstrofes pròpies i alienes, omplint la butxaca de l’extrema dreta amb el rèdit de l’extrema pobresa i l’extrema bel·ligerància. País a la intempèrie.

Que res no es mou, dulzura. I això que tot el món té una història que contar per tal de salvaguardar la decència social i la moral de la nació, per tal d’honorar la tradició, la història i la geografia, la biologia, la filosofia, la trigonometria. La moral occidental se sustenta sobre la problemàtica trigonomètrica: tres, en qualsevol àmbit humà, suposa sempre un problema deontològic i metafísic.

He dit tot el món en un arravatament antiestètic. Dic tot el món i m’angoixa la deriva que suposa emprar sintagmes recurrents És l’estil, amic, i no una altra cosa, el que ens pot salvar del món. El món. El món. Dic tot el món, i tampoc és cert. Hi ha qui té una decència poc practicada, com la de callar i escoltar. Fins i tot la de llegir, però esta no és requisit indispensable.

La transhumància literària ens porta a parlar de la pols i de la terra. De l’ansietat. Pulvis es, et in pulverem reverteris. De carrers coneguts i de trames reconeixibles. De conflictes exportables. Vendibles. L’evocació de la normalitat. La sublimació de les fòbies. La permanent recerca de l’empatia. La democratització de l’autobiografia. El mercat ho sap: cada nova dissecció és més rendible que l’anterior.

Que res no es mou, amore. Llig este vocatiu, amore, en un text de Paco Umbral de fa quaranta anys. He comprat per internet A la sombra de las muchachas rojas i el fullege en temps morts, com una bíblia evangèlica plena de màximes i mala llet, on l’escriptor pareix parlar des del més enllà. Descregut de tota veritat. Decebut de la condició humana, signifique el que signifique.

Reivindicant una sola cosa: l’estil.

Parla amb una ferocitat envejable, inassumible hui en dia per ningú, massa preocupats com estem per una transcendència comptable. El primer que soterra la Història és la veritat. El primer que destaca Google és el gest. Eixa és la nostra tragèdia.

José Martínez Rubio (Aldaia, 1985) és professor de literatura contemporània a la Universitat de València. És autor de la novel·la Mujeres blancas.

@J_MartinezRubio