X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información

plaça a plaça

Quan el Capità Moro li guanya a Calatrava: la plaça d’Espanya d’Alcoi

Un esquelet de drac s’amaga al cor de la ciutat industrial: el fracàs de l’arquitectura mediàtica a una plaça central concorreguda només durant uns dies a l’any

14/08/2017 - 

ALCOI. Corria la dècada dels 80 i l’arquitecte i enginyer de Benimàmet Santiago Calatrava començava a despuntar. Calatrava no va començar sent un profeta a la seua terra, però des del seu desembarcament a Barcelona amb el pont Bac de Roda el 1985, la Generalitat valenciana no va voler perdre el tren de la modernitat.

A la ciutat de València, el pont del Nou d’Octubre i el conjunt de l’Alameda foren els primers passos de Calatrava, però prompte el Consell li encarregaria un projecte a Alcoi. El repte de l’arquitecte era revitalitzar el cor del centre històric alcoià alhora que respectar-lo com a escenari de les festes de la ciutat.

La plaça d’Espanya es va convertir ja al segle XX en el centre neuràlgic per la ubicació de l’Ajuntament, l’Església de Santa Maria i el Teatre Principal. Però també per redistribuir el trànsit de vehicles de la ciutat. “Realment fa més funcions de rotonda que d’altra cosa, és l’antítesi de l’espai públic, òbviament no sempre ha sigut així, però l’espai de la plaça d’Espanya és clarament un espai conquerit per als cotxes”, conta Jordi Quiñonero Oltra, un sociòleg que forma amb Gema Jover Roig MonoDestudio, un equip d’investigació socioterritorial que ja ha treballat a la ciutat d’Alcoi.

Però per què els centres històrics van morint? Quina és la causa de la desactivació d’usos? “És l’etern cas del Centre d’Alcoi, un dels més grans i amb més valor del País Valencià, lligat a la història de la industrialització i del moviment obrer i per tant a la de la burgesia industrial, però que ningú ha sabut què fer amb ell”, apunta Quiñonero. “L’obsessió de bona part de la política local per destruir qualsevol vestigi d’eixa herència i centrar tot en el modernisme i les festes locals o el mega Pla ARA dels 80 i les seves voreres de marbre i el progressiu tancament de comerços (que dura fins avui) per la durada inhumana de les obres” són alguns dels factors segons el sociòleg.

La reforma de Calatrava s’emmarca en eixe intent de regenerar el centre d’Alcoi als anys 80. Una primera reforma de V. M. Vidal va reurbanitzar la plaça amb un monument a l’aigua que s’amagava al Castell durant els dies de Festa. La seua col·lisió amb l’escenografia festera va fer que s’encarregara un nou projecte a l’arquitecte valencià des del Consell.

Calatrava va conservar la fisonomia de la plaça, formada per dos carrils de vehicles que envolten la bandeja, un espai rectangular reservat per a vianants, popular perquè és on se situa el Castell i les Entrades de festes li peguen la volta. A simple vista, l’arquitecte i enginyer només va incorporar un paviment de vidre en forma d’espiga sobre la bandeja i una font metàl·lica just enfront de Santa Maria. A l’altra punta de la plaça, unes planxes metàl·liques al paviment remataven el conjunt.

Això a simple vista. No es podia col·locar res sobre la plaça per no afectar a les festes? “Doncs ho amaguem baix terra”, pensaria Calatrava, acostumat a les solucions ràpides d’alt pressupost. Una sala d’actes longitudinal baix de la bandeja capaç d’acollir a 800 espectadors revitalitzaria la plaça d’Espanya. Es tracta d’una de les primeres obres que el despatx de Calatrava va desenvolupar amb ordinador, on ja comença a desplegar el seu llenguatge orgànic. De fet, és fàcil imaginar-se estar dins l’esquelet d’una balena. O d’un drac, en este cas.

La font i les planxes metàl·liques, a cada punta de la plaça, amaguen els accessos a la coneguda com Llotja de Sant Jordi. Unes empinades escaleres de forquilla afegeixen misteri al recorregut. Una vegada baix, s’aprecia millor la il·luminació natural que entra per les espigues del paviment i que incrementen la sensació d’estar a una versió lleugera i immaculada d’una catedral gòtica.

Als peus de l’escalera naix una enorme columna vertebral que s’alça fins a tocar el sostre. Des d’ella arranquen les arcades dobles que formen la costella per on traspassa la llum tamisada i difusa. La sensació és que tot el conjunt convergeix als dos extrems, i es veu incrementada per les espigues que dibuixa el paviment, en este cas sobre pedra de granit.

La llum i les corbes donen una sensació onírica. A qui no li agradaria tindre una cosa així a la seua ciutat? El cert és que el conjunt, ara conegut com l’Àgora, ha arrossegat problemes –compliment de normatives, goteres, acústica- des de la seua inauguració que no li han permès tindre una programació estable. Encara que la responsabilitat no recau només sobre ell, tampoc és cap novetat en Calatrava.

Però ha canviat en alguna cosa l’ús públic d’una plaça que només té vida durant uns pocs dies a l’any? “És un espai amb nul·la repercussió social i amb no massa repercussió urbana, és un punt de pas per arribar a les zones administratives com l’Ajuntament i el Centre de Salut, per anar al barri del Viaducte… però en la meva opinió, més enllà de punt de pas, el seu interès és zero”, indiquen des de MonoDestudio.

Per ara a Alcoi, els boatos festers han aconseguit mobilitzar més gent –i més fotografies- que l’arquitecte més mediàtic del nostre temps. Més enllà dels problemes constructius i la indefinició programàtica, a Alcoi Santiago Calatrava ha fracassat en el seu objectiu fonamental: ser el centre de totes les mirades, convertir-se en una icona mediàtica. Però anem prenent nota de l’etapa Això ho pague jo: “Reconfigurar aquest espai, però més el centre com a barri, és un tema pendent que la ciutat necessita resoldre per tenir futur”, apunta Quiñonero.

Carlos Pastor

@cpastor_

Noticias relacionadas

next
x