Poblats Marítims: la vida contra l’oblit

“Hi ha en el Cabanyal / una casa que fa cantonet / La xica d’allí / festejava amb un xic foraster”. La cançó solia cantar-se en el poble quan encara es coneixia qui eren la xica i el foraster i quina era la casa. Però quan el Cabanyal es va convertir en un barri de València, com escriu Teresa Broseta en el llibre infantil Una casa que fa cantonet, “qui sabria de quina casa que feia cantonet parlava la cançó?”. Ara han desaparegut costums i carrers i cases. Barris sencers han estat a punt de ser esborrats del mapa. Per això, la literatura sobre el Grau, el Cabanyal i el Canyamelar, la Malva-rosa, Beteró i Natzaret, és a dir, sobre la València que mira a la mar, és una reivindicació de la quotidianitat contra l’oblit.

La desaparició començà per la mar en Natzaret. “En los ochenta ya no había hambre pero, aun así, al ampliarse, el puerto se comió la playa”, recorda Paco Roca en el còmic Regreso al edén. Molt a prop, la vida brollava vora mar. “Bajo el cañizo de casa Carmela […] Julieta comenzó a pintar unos azules muy suaves que al parecer extraía del fondo de la tarde”, observa el protagonista de Tranvía a la Malvarrosa, de Manuel Vicent. En Noruega de Rafa Lahuerta, la Malva-rosa era un “caos asimètric i lluminós”. Un territori quasi mític, però que es desdibuixava, com reconeixia Max Aub en parlar de la Les Arenes en ‘La gallina ciega’: “La playa estaba más ancha […] quedan pocas adelfas”.

En terra ferma, l’amenaça de la desaparició de la vida de barri impregna la literatura. Escriu Toni Sabater en Dies: “La casa que la família de mon pare llogava tots els estius allà pels seixanta i primers setanta era una de les que hui han desaparegut, de les que donaven al carrer d’Eugènia Vinyes i ara són malèfiques ombres de solars esperant acollir adossats”. Inclús el detectiu Larry Forlati, recentment arribat a València en El cas Forlati de Felip Bens, percep el pas del temps al Cabanyal: “Els murs de pedra i morter del cementeri estan envoltats d’hortes, en un altre temps fecundes i ara, la majoria d’elles, abandonades a l’espera de convertir-se en solars edificables”.

Després del soterrar de sa mare, l’home que volia ser Marlowe “passeja pel port i la platja i imagina les dos dones, tia i mare, agarrades del braç, entre aquelles barques de pesca”. Julieta pinta un quadre, una família s’acomiada dels seus morts, mare i tia passegen. La quotidianitat de la gent de la València marítima és, també, arma literària contra la desaparició d’un món.

Marta Rojo (València, 1994) és periodista. Col·labora en diversos mitjans de comunicació com El País o l’Agència EFE i revistes culturals, i ha treballat en agències, emissores de ràdio i gabinets de comunicació.

@martarojo_