VALÈNCIA. Ara que la lliga ha arribat al paró de cap d'any, toca parar-se i reflexionar. Ara que l'actualitat competitiva ens dóna un respir i ens trau del dia a dia, crec que és un bon moment per a alçar la vista i mirar al voltant.

El València ha acabat el 2017 tercer. Amb el quart a tres punts i un partit menys i a dos punts del tercer. Això sí, a 11 punts del primer. Li trau 5 punts al cinquè classificat i 7 al sisè. Ha perdut 3 partits de 17 i després del Barça és el segon equip que més gols ha marcat en la categoria...

A qualsevol, repetisc: A QUALSEVOL dels valencianistes que li hagueren donat a signar estes condicions este estiu les haguera signades aulls tancats. I dic, més enllà que l'equip no està com fa un mes (era impossible mantenir eixe estat de forma tot el campionat), s'han donat dos factors perquè els resultats del mes de desembre hagen sigut fluixos (1 victòria i 3 derrotes): les baixes i dos arbitratges lamentables.

Sobre les baixes, gens que no s'haja dit ja. Sense Murillo ni Guedes, l'equip ha sigut un altre davant i darrere, no és cap secret. Per posar un exemple, el València no ha sabut mantenir la porta a zero en cap partit des que no està el colombià. I davant l'equip no camina tan fi com caminava. Fins a desembre els de Marcelino es van quedar un només partit sense marcar, al desembre ja ho han fet dos vegades (davant Getafe i Vila-real).

De l'arbitratge poc vos diré que no sapieu. Ja coneixeu la meua teoria, els àrbitres tenen un nivell molt baix. Són molt influenciables i coneixen el sistema. Ells saben què errors els poden produir problemes. No fa falta dir-los res. Simplement aspiren a mantenir el seu status. És "el que han vist a casa". Els qui els formen, els qui els ensinistren o els qui els trien no estan en eixes comeses per la seua perícia per a estos encàrrecs, estan allí per que lliuraven el seu vot a qui sabien que els anava a mantenir en en el càrrec: a Angel María Villar. Trujillo es va menjar la mà de Trigueros en l'àrea, com Iglesias Villanueva es va menjar un gol com una casa de Messi a Mestalla, com Medié Jiménez i els seus assistents es van engolir 3 agressions de Damián Suárez o com tantes altres. No volen el VAR perquè el seu ego i el seu orgull els va fer engolir molta quina quan queden amb el cul a l'aire i els toque rectificar una decisió pròpia davant 40.000 o més espectadors. El problema no és que siguen "anti" res, el problema és que són "pro" supervivència, i els exemples dels seus mentors els marquen clarament el camí.

Així que acabaria este escrit amb allò de "paciència, l'equip ve d'on ve (és a dir, dotzé durant dos temporades consecutives) i està ahí a dalt". Però no vaig a perdre el temps, l'ovació que Mestalla li va dedicar al seu equip el dissabte després de la derrota davant el Vila-real alimenta la meua teoria del fals clixé encunyat des de Madrid per periodistes que no han xafat Mestalla durant cinc partits consecutius en la seua vida. Els mateixos que exageren fins a la hipèrbole ridícula que un dia puga caure malament durant deu segons un canvi en una part de la graderia. Els mateixos que el diumenge van silenciar que Mestalla va aplaudir d'allò més als seus després de caure en el derbi. 

Per això no dic res, perquè les mentides ridícules són patètiques i perquè la veritat és que Mestalla sempre és agraïda a un equip que s´ho deixa tot. I ara com ara, este equip té una qualitat assegurada, mai baixa els braços. Així arribarà molt lluny. Temps al temps...